diumenge, 21 d’agost de 2022

La meva biblioteca


Davallant per les llambordes del carrer més alt que s’aboca a la plaça menuda, coqueta, florida, quasi en forma de petxina... i que jo hauria batejat com la plaça de les paraules, l’edifici nou, envoltat de vidre, amb costelles de fusta incrustades de dalt a baix és, encara ara, el pou on amainen i s’encalmen els meus temporals. Ja siguin de frisança per saber més enllà de les rodes que porto per peus, com d’apaivagament de tristors, melangies o atribolaments.

De joveneta, quan tot era fer tabola amb les amigues i les rialles eren la música del nostre caminar, no en tinc pas gaire bon record. L’espai era ombrívol i les taules baixes; com si per estalviar els haguessin serrat un tros de fusta a les potes per fer-ne algun aprofitament. Com si haguessin encès els llums a mitges. Eren èpoques d’escassetats.

Una senyora alta, ampla, de ventre infèrtil, adusta potser perquè els seus cabells ja només eren uns rínxols curts i blancs, i amb ulleres de cul de got, resava cada tarda una mena de lletania estranya una mena de xiulets fricatius, per estroncar-nos les alegries i prohibir-nos les xerrameques. El cas era que tenia raó, però ens resultava un ogre.

I així va ser com, foragitada d’aquelles estances però amb dret de préstec, vaig passar moltes hores d’estius llegint històries versemblants quan ja no eren les que el pare seleccionava, voltant arreu i acompanyada per personatges que no m’eren pas veïns; però refugiada pels coixins del llit arran de la finestra. I de les aventures jovenívoles, aquells coixins van començar a plorar amb mi per històries més creïbles a tocar de la porta de casa, del meu carrer, de la meva ciutat. Tot llegint i emocionant-me amb històries menys fantasioses, vaig anar redecorant els meus enteniments.

Quan el senderi va començar a abrigar-me, vaig deixar buida la meva cadira de la biblioteca. Perquè els estudis van portar-me a la ciutat gran i vaig necessitar-ne una altra amb molts més llibres. Que no tenia cuca fera perquè els silencis eren molt més escrupolosos. I perquè la seva foscor feia més basarda: només unes làmpades de pàmpols verds il·luminaven, escassament, uns minúsculs redols al voltant dels llibres. Estava encabida en un edifici gòtic i s’hi s’accedia des d’un claustre preciós, amb columnes carregades d’història, on solíem recolzar les esquenes, després d’enfilar-nos-hi. Vaig passar-hi moltes estones amb les amigues, els amics i mig nòvios gaudint de converses que, a tots plegats, ens semblaven d’adults amb pedigrí, aixoplugats per la invitació del claustre a la reflexió. També hi vàrem fumar, però només escadussers cigarrets de paquets compartits i comprats amb estalvis de difícil arreplegar. I allí, estudiant a dins i conversant a fora, imaginàvem un futur millor que mai va acabar d’arribar. Van haver-hi alguns miratges, cert, després de la mort del dictador però, ara, amb les butxaques plenes d’esgarrinxades, alguns anhels han esdevingut derrotes i un horitzó advers m’escatima, encara, blens dalè.

En aquella època, les meves lectures havien fet ja un salt al buit. I la meva avidesa lectora, per assedegar-se, necessitava una literatura més social, de denúncia del règim, de poesies amoroses, de teatres reivindicatius... que poc a poc, amb l’ajuda de moltes i moltes paraules, van engrandir-me de cor i ment,

Temps més tard, en retornar i passar a ran de la meva biblioteca, les obligacions es resistiren a regalar-me estones prou llargues com per poder tornar a anar-hi de visita i retrobar-hi els meus amfitrions de paraules.

Tanmateix, el retrobament tampoc va fer esperar-se massa i les paraules em van tornar a enviar de viatge, arreu. A mitja tarda, després d’acabar la jornada laboral, amb un tallat a la tauleta del sofà, i escarxofada al clot preferit dels seus coixins, vaig tornar a fruir amb gran delit d’amistoses paraules i devoradores pàgines.

Tant vaig arribar a llegir que, abans de les rodes per peus, vaig atrevir-me a encarrilar un club de lectura sota el mecenatge de la nova biblioteca: generosa d’ajuda i pròdiga en saviesa. I tant vàrem llegir i comentar, que ens vàrem fer amigues. I les enraonies parlant de la família i de neguits i il·lusions, es van convertir en pròlegs i epílegs de les nostres trobades, literàries, setmanals.

I de l’amistat, en va sorgir un testimoni. Cada vegada que alguna de nosaltres viatjava sense llegir, trepitjant les històries que entre totes era sovint, en tornar, compartíem un regal: un punt de llibre de biblioteca, de llibreria, de museu... Allà on érem, buscàvem aquest record per compartir. D’aquesta manera, totes viatjàvem també, una mica, arreu del món. La nostra col·lecció és preciosa i les tardes que se’m cansa la vista per llegir, aguaito, una mica desenfocats, els diferents dissenys d’aquests punts de llibre que em permeten tornar a viatjar arreu amb elles.

I ara, tot i que la biblioteca dels meus ahirs té una fesomia tan actual, jo hi conservo el meu sentit de pertinença perquè els llibres encara m’hi emparen.


1 comentari: