Venjança: matar els fills

La violència vicària ―un tipus de violència masclista―, és aquella en què l’agressor es val dels fills per causar patiment a la dona. Un patiment inhumà.

Es compta des del 2013 ―quan José Bretón va matar els seus dos fills―, i ja s’han registrat 41 assassinats.

«Me voy a cargar lo que más quieres», amenaçava Ricardo Carrascosa a Itziar Prats, la mare de la Nerea i la Martina. Ella havia explicat el cas i havia demanat ajuda. Però al Centre de la dona li havien dit que no tingués en compte l’amenaça perquè els homes «dicen pero no hacen». Que no fan què? Semblen pocs, aquests assassinats?

Amb tot, no voldria per res del món ser l’assistenta social que va respondre-li això a Itziar.

El 27 d’abril d’enguany, a Tenerife, Tomás Gimeno, pare de l'Olivia i l'Anna, va assassinar les germanes a casa seva en un pla premeditat i concebut per causar dolor a la mare i ex-parella d’ell.

Què ha canviat entre un cas i un altre? Pràcticament res. No s’ha avançat prou. Aquesta mena d’homes poden seguir matant criatures sense que puguin aturar-los a temps.

Segons Laura Pinyol, del nació Digital, hi ha dos fenòmens que disculpen la violència masclista. Quan l’agressor és un personatge famós, la pressió es trasllada a la víctima i es busquen causes inductores de la violència o bé es justifica. D’exemples n’hi ha moltíssims.

Només ens cal recordar que, en tornar a l’escena a Madrid, Plácido Domingo va tenir uns aplaudiments com si no hagués estat un abusador sexual. Díaz Ayuso, mentre per part d’Europa i EEUU el tenen vetat, va aplaudir-lo una bona estona. Sí a les madrilenyes les han de representar dones així, més els valdria hivernar.

L’altre fenomen és quan es deshumanitza la víctima. Tomás Gimeno va passar a ser «el monstre de Tenerife». Un psicòpata, boig i cruel.

Llavors són presentats com a casos aïllats i es fa molt més difícil corregir les errades del sistema. Precisament, aquests agressors s’emparen en els mecanismes socials que donen cobertura al masclisme: els homes «dicen pero no hacen».

Segons Júlia Navarro ―periodista i escriptora―, hi ha homes que odien les seves dones perquè no són capaços d’assumir que elles no els pertanyen. Perquè ara, moltes dones tenen l'última paraula sobre el seu destí i si duen no a una relació tòxica, és no. I alguns necessiten venjança.

Llavors, mig trastocats, la seva impotència els porta a insultar, menysprear i maltractar. Quan aquestes agressions ja els resulten insuficients, comencen a pensar en assassinar els fills. I alguns, acaben fent-ho. Perquè creuen que així també les maten una mica a elles. No hi ha mare capaç de recuperar-se de la mort dels seus fills. Encara que segueixin vives, estan com mortes.

I és que el filicidi per venjança, en mans d’homes, no està prou blindat. La nova llei de protecció a la infància, que el mes passat va entrar en vigor, només permetrà al jutge suspendre el règim de visites als fills quan hi hagi indicis de violència. Tràgicament insuficient.