«Eres una caca»

Aquest és el títol del llibre de Lula Gómez. A la tapa hi ha una caca feta amb plastilina marró. Amb unes celles, dues boletes que no sé ben bé si són els ulls o les galtes perquè estan prou avall, i una boqueta vermella, oberta. Amb un subtítol: «Guía para entender y desmontar el machismo»

D’entrada provoca una reacció estranya perquè, qui vol ser una tifa? Però és que l’humor és un dels ingredients i una de les tècniques de Lula.

És argentina però està establerta a Barcelona. És realitzadora i animadora d’stop motion. Va capturant força fotografies consecutives de la seva tifa de plastilina, en posicions diferents, de manera que, visualitzant-les ràpidament, la tifa es mou. I parla: «ni machismo ni feminismo, igualismo». I quan acaba, una enorme sabata esportiva l’aixafa. Quan va penjar-la a les xarxes, en poc temps, va aconseguir les 230.000 visualitzacions d’arreu del món que encara manté. Perquè Lula va fent animacions de la seva tifa. Totes fan reflexionar, replantejar, canviar valors... amb molt d’humor. Amb la seva feina se sent una defensora de la «justicia feminista». Perquè les expressions masclistes tenen conseqüències, en aquest cas morir aixafades.

A la camiseta que porta a la foto, hi diu: «bloquea cretinos» C’est pas mal! Però potser llavors, les xarxes no servirien de gaire res perquè quedarien força buides. Perquè entenc que les cretines també haurien de quedar-ne excloses. I tenint en compte que les dones masclistes, fatxes, homòfobes, racistes... me’n deuen trobar a mi, de cretina... doncs ni per pagar un anunci de cereals.

Per què Lula s’inspira en una tifa? Doncs perquè quan va començar a entendre què era el feminisme, es va adonar que la merda que envoltava les dones era immensa.

I perquè no volia dir: «ets una merda» perquè et passa tot això, ella volia arribar a la gent i que es quedés pensant i volgués seguir veient les seves animacions. A ella, li agrada repetir el seu acudit: el feminisme t’arruïna la vida». Amb tota la ironia, perquè la vida ruïnosa era la d’abans, la del no saber què passa realment amb les dones, la del patriarcat inculcat sense ser capaç d’adonar-te que t’anul·la, que et fa patir. Ella posa diferents exemples però n’hi ha dos de molt significatius: cuando nace una nena le agujerean las orejas y les ponen dos aritos, para estar adornaditas. ¿Qué mierda es eso, por qué no los agujerean a ellos? I «me depilo porque quiero». Diu que a les dones se’ls ensenya a voler agradar i, llavors, a sobre d’anar foradades, doncs s’han de fer mal depilant-se perquè el cinisme és que som capaces de dir que ho fem perquè volem. Sí que és una merda merdosa arrencar-se els pèls a tires de cera, d’uns cinc-cents, en cinc-cents, segons les habilitats de la mà depiladora.

I és que missatges com els de la Lula són absolutament necessaris per poder fer entendre a qui encara no n’és capaç, que les dones han d’alliberar-se del perniciós ―i a vegades invisible―, patriarcat per poder ser dones de ple dret.