Francesca Bonnemaison, en un temps en què les dones no comptaven per a gaire res, els va donar moltes ales. Va desenvolupar tal activitat i va ser tan pionera que es proclamà com la primera dona d’Europa en inaugurar un Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. I va fer-ho abans que Londres i París inauguressin les seves. Catalunya va ser la primera gràcies a ella.
Francesca havia rebut, gràcies al seu pare d’origen francès, una una educació molt avançada per l’època ―a part de la religiosa, també aprengué idiomes, dibuix, pintura i música. I perquè la família era rica: els seus avis materns tenien una de les botigues de roba més importants de la Rambla de Catalunya.
El 1893, amb vint-i-un anys es casà amb Narcís Verdaguer, reconegut advocat, polític català i cosí germà de Jacint Verdaguer. No van tenir fills però van donar molts fruits. Entre els dos varen publicar un centenar llarg de versions de rondalles, llegendes i contes populars a La veu de Catalunya que Narcís havia fundat.
El 1909 va començar la seva trajectòria personal quan el rector de la seva parròquia va proposar-li que dirigís la biblioteca parroquial de caràcter caritatiu. S’hi va involucrar moltíssim i va començar fent una donació de cinc-centes pessetes i cent llibres. Però va deixar ben clar que es dirigia a un públic femení.
Tot i començar amb un horari molt reduït, va tenir un èxit sense precedents. Llavors, Francesca va decidir transformar-la en l'Institut de Cultura i Biblioteca de la Dona, per a l'educació i promoció de la dona ―de classe popular―, des del catalanisme i catolicisme social. Va ser una entitat molt dinàmica. Gràcies a donacions i subvencions el 1911 ja tenia cinc mil volums.
Les dones que hi acudien podien llegir novel·la i assaig, estudiar de la mà de bons experts, assistir a conferències, aprendre idiomes, matèries tècniques i, fins i tot, científiques.
La institució va arribar a tenir bar i restaurant, permetent a les dones gaudir d'una llibertat absolutament insòlita a l'època
I tot això passava en un moment en què les dones no tenien quasi accés a la universitat.
El 1918 va quedar vídua i va decidir dedicar-se al seu projecte. Va adquirir uns terrenys a Badalona perquè les dones també poguessin fer classes de natació. Va incorporar així, l’esport a les seves vides. L’Institut també tenia una borsa de treball i aconseguia col·locar una mitja de 1600 dones per any. Per fer-ne publicitat va crear dues revistes ―Claror i Vida Social Femenina―, i un programa de ràdio.
Amb la proclamació de la República va implicar-se en política per defensar el vot femení. En esclatar la guerra ―quan ja tenia 6200 alumnes―, va exiliar-se. Durant la seva absència, l’Institut es va convertir en un centre de la Falange Española. En tornar l’any 1941, es mostrà totalment aliena al règim franquista.
I és que el feixisme, dolent per tantes raons, ho és en especial per a les dones. I va anul·lar l’experiència i dedicació d’una gran pionera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada