dijous, 24 de juny de 2021

Elogi de la perseverança i la passió femenines


La música viscuda com art que es converteix en font de vida, també nodreix l’ànima i té cura del cos. Però aquest no és el cas de tots els músics. L’anomenat Club dels 27 és un grup de músics, de nombre elevat, que per una raó o altra tot i que hi abunda la sobredosi i el suïcidi, va morir al voltant dels 27 anys. D’un llistat de trenta-un integrants, onze són dones un seixanta-quatre per cent menys que els homes.

En canvi, a Colette Maze, la música li ha allargat la vida. Al juny farà cent-set anys i acabà de publicar el seu sisè disc. El primer el va gravar amb poc més de vuitanta.

Colette és un gran exemple de perseverança i passió, no sols musical, sinó també vital.

Fa més de cent anys que toca el piano. Va iniciar-s'hi als cinc i, actualment, encara el toca quatre hores cada dia.

Nascuda en el si d’una família burgesa, va ser educada per mainaderes. Ella trobava a faltar l’amor familiar i, de ben petita es refugiava en el piano. A més, com que era asmàtica, quan li venia un atac, es posava a tocar i notava com la música l’asserenava i la respiració es normalitzava.

La seva mare era molt severa i seca. De nena, tenia molta por de les seves bufetades perquè mai no sabia què havia fet malament. Per a la seva mare, sempre, se’n mereixia alguna. I quan la mare la pegava, ella es refugiava en el piano.

Als quinze anys, quan els pares van adonar-se que tenia una oïda extraordinària, van matricular-la a l’École Normale de Musique de Paris. Allà, de la mà del famós pianista Alfred Cortot un dels més grans pianistes i pedagogs de la primera meitat del segle XX, va aprendre una tècnica única: les tecles s’han d’acariciar, no colpejar. I després dels estudis, va dedicar-se a la docència.

Tocar el piano és un dels secrets de la seva longevitat. Però n’hi ha d’altres. Cada dia també fa exercicis de ioga per a l’esquena i el cos. Però n’hi ha més: Colette menja poc; ella creu que menjar un bistec no l’alimenta per a res, el que a ella la nodreix és la música. La passió que sent quan l’interpreta i la motivació que té perseverant dia a dia, la fan sentir jove i amb ganes de viure.

Per a Colette, la joventut és eterna. La seva mare, fins i tot jove, era una anciana. Ella, amb cent-sis anys, se sent jove d’esperit i emprenedora. Amb alegria i humor, dos secrets més.

El fill de Colette explica que tot i les adversitats, gràcies al piano, ha viscut amb entusiasme i passió. A més, que tot i l’edat, com a bona francesa que és, cada dia menja formatge i xocolata i es pren una copeta de vi. Això sí, menja ben poc. Perquè ella es nodreix, espiritualment, amb la música. I ja en té prou.

Aquesta manera de viure, encara ara quan vista i oïda ja li fallen, li permet tocar de memòria grans composicions de Debussy el seu músic preferit, Schumann o Chopin.

I és que la passió, sigui pel que sigui i amb la perseverança de Colette, és ben envejable i pot ser font de vida espiritual per allargar la corporal.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada