Olympe de Gouges, una feminista del segle XVIII

De nom Marie Gouze, va néixer el 1748 a Montalban. Pertanyia a una família menestral i, amb disset anys, va ser casada amb un home molt més gran que ella per obligació paterna. Va ser molt infeliç però va tenir la sort de quedar vídua ben aviat i amb un fill al seu càrrec. Tot i les pressions familiars i socials, va tenir clar que mai més tornaria a casar-se. Volia gaudir de la mica de llibertat que havia aconseguit. Anys més tard, va descriure el matrimoni com «la tomba de la confiança i de l’amor» i va arribar a proposar que fos substituït per «un contracte civil, revisable cada any»

Amb vint-i-dos anys, es traslladà a París i començà a escriure obres de teatre, després d’haver-se canviat el nom. La seva primera obra, del 1785, Zamore i Mirza, o el feliç naufragi, emmarcada dins de la Comédie Française, quasi va portar-la a la presó. Però, al mateix temps, els salons literaris de París van obrir-li les portes. L’obra va ser representada amb el títol L'esclavitud dels negres. Perquè hi denunciava el comerç d’esclaus que representava el cinquanta per cent del comerç exterior de França que tant enriquia la noblesa. Gràcies a les amistats que havia fet, va lliurar-se de quedar empresonada.

El 1791 va publicar el seu escrit més famós: «Declaració dels drets de la Dona i la Ciutadana». El títol va sorgir-li de l’oposició a la «Declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà» que excloïa les dones dels mateixos drets que els homes.

El començament d’aquest text és prou famós: «Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta» Olympe exigia el vot femení argumentant que una dona «neix lliure i roman igual a l’home en drets. Perquè si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tenir també el de pujar a la Tribuna».

Ella propugnava la igualtat entre gèneres en l’accés al treball, a la vida política, quant a la possessió i control de propietats privades, en educació, en l’àmbit familiar, a l’exèrcit i a l’església. També va plantejar la supressió del matrimoni, l’amor lliure, el divorci i el reconeixement patern de les criatures nascudes fora del matrimoni.

Políticament es va mostrar partidària dels girondins i, quan la majoria van ser guillotinats per ordre de Robespierre, va ser empresonada. Pocs dies després, va ser jutjada pel Tribunal Revolucionari, sense tenir dret a cap advocat i negant-li la seva pròpia defensa. Aquesta posició política i el seu ideari van portar-la a la guillotina. Tenia quaranta-cinc anys.

Durant el segle XIX va ser difamada i menystinguda. Es va arribar a dir que no sabia escriure i es va dubtar de l’autoria de les seves obres, de la seva capacitat intel·lectual i de les seves facultats mentals.

No va ser fins després de la II Guerra Mundial que es va reivindicar com una personalitat humanista de la França del XVIII.

I és que una feminista revolucionària, al segle XVIII, a França, moria a la guillotina sense convertir-se en heroïna com els homes.