Eren filles de
Manel Viladrich (de Brichs) i de Pilar Capella. Quan la gent de
Solsona deia les
maneles,
es referia a cinc germanes solteres que vivien plegades. Es deien
Carme, Lola, Margarida, Maria i Montserrat. Tenien una altra germana,
la Rosario, que es va casar i va tenir tres filles: La Claustre, la
Roser i la Pilar. I una altra que es va fer monja i va estar en un
convent de Vic. Però no tot eren dones en aquella família, les
maneles,
tingueren un germà més gran, l’hereu, l’Antònio, que es va fer
capellà i morí relativament jove. Van tenir un altre germà però,
aquest encara morí més jove. I tan sols sobrevisqué el Ramon que,
amb el temps, arribà a ser procurador i s’instal·là a Barcelona.
Aquest, sempre que podia o en tenien necessitat les ajudava i els
donava consell pràctics. Més tard, quan es va casar amb Pepita
Diego i Soto, una senyora de classe alta, ella també va
col·laborar
a
ajudar-les. Sempre procurava que els dies de festa tinguessin bons
vestits, bosses i sabates per anar ben arreglades.
De les cinc que
quedaren solteres —potser per un excés de beateria—, la més
exagerada en aquesta qüestió era la Maria; que també era la que
tenia el caràcter més fort i més despert. Per aquest motiu ella
passà al davant quan els seus pares es moriren i deixaren la botiga
en mans d’aquestes cinc filles. Quedaren ben situades, però
consideraren que els seria més beneficiós no abandonar el negoci i
fer uns quants diners cada mes.
Els pares tenien
una botiga amb tot tipus de gènere diferent: des d’elements de
ferreteria a vestits de seminarista, a bonets, objectes de
perfumeria... També arribaren a tenir un magatzem de sifons. Aquest
el deixaren i així
reduïren
una mica la diversitat.
Elles s’inclinaren
més per tenir una botiga de caire quasi exclusivament religiós.
Començaren a oferir i vendre tot tipus de llibres religiosos (els
missals, el Jesuset, el Kempis...), rosaris, imatges, escapularis...
Moltes vegades, després d’haver venut un rosari, una imatge, una
medalla o un escapulari, l’objecte tot i estar pagat, restava uns
dies més a la botiga fins que hi anava algun capellà i el beneïa.
Després, el client o la clienta el tornaven a recollir. Perquè
elles mai tenien a la botiga un objecte beneït, abans no fos pagat.
Això els hauria semblat, potser, un pecat o un negoci deshonest.
Abans de beneir s’havia de pagar i tothom ho feia així.
Un dels objectes curiosos que
quedaren a la botiga després de la mort dels pares foren les
ulleres. Les dones, especialment les modistes, anaven a comprar-les
amb la seva agulla i el seu fil, es provaven unes ulleres i se
n’anaven provant fins que en trobaven unes amb les que poguessin
enfilar l’agulla còmodament. Les ulleres anaven per números i les
clientes per grau de comoditat segons la necessitat.
A la botiga, la Maria es feia ajudar
per la germana petita, la Montserrat. Potser perquè era la que amb
més facilitat s’emmotllava al seu caràcter i la obeïa amb menys
objeccions.
Vivien força ben
organitzades: La Carme es dedicava a comprar tot allò necessari per
a la casa. La Lola feia de cuinera i la Margarida tenia cura de la
planxa.
Totes elles tenien una formació comú
i unes habilitats iguals: havien estudiat a les monges de dalt que
volia dir Les Monges de l’Ensenyança. Tenien especial habilitat en
fer puntes al coixí i també se’n sortien molt bé amb l’agulla
de ganxet. Sempre feien moltes labors.
Un altre tret
indiscutible de la seva personalitat era el de ser molt creients i
practicants; avui en dia, se les titllaria de beates. I era tal la
seva ànsia que la Maria i la Montserrat, que portaven la botiga,
sovint es discutien per posar-se d’acord sobre a qui li tocava
sortir de la botiga per poder anar a la novena (la del mes de Maig,
la del Sagrat Cor, la de la Puríssima...) La Montserrat era de molt
bona pasta però, la novena era la novena, i ella també hi volia
anar. I la Maria, hi hauria anat sempre si la germana petita no li
hagués disputat el torn que raonadament també li pertocava.
Amb
tot, abans de posar-se al davant
de la
botiga, la Maria, va voler provar d’anar a monja. Així el dia que
marxà de casa per passar al convent, la seva neboda gran encara
recorda l’espant que li va donar quan, en despertar-la perquè
marxava molt d’hora, li va donar un petó a la galta i li va dir:
Adéu,
fins al cel.
L’una era molt petita però l’altra era prou gran com per saber
que exagerava excessivament i que podia entristir la neboda. D’altra
banda deuria estar molt convençuda de les seves creences i saber que
la seva segona residència seria el cel! Però, la Maria no pogué
ser monja!
La botiga va anar força bé fins
abans de la guerra. Els rajava. I un detall força significatiu ens
ho revela: van tenir el tercer telèfon de Solsona. Tenien el número
tres.
Tot just abans de
la guerra ja els feren un robatori força considerable i el negoci
trontollà una mica.
Per la guerra, el
germà, el Ramon, que era molt de dretes es va posar una mica en
política i va haver de marxar cap a Santander (on hi va conèixer la
seva dona i es va casar). Acabada la guerra van tornar i tots dos les
van ajudar.
A la seva botiga,
durant la guerra, s’hi instal·laren uns guàrdies d’assalt (els
rojos). Quedà força malmesa. I la botiga, que va haver de tornar a
començar de zero ja no aconseguí el rumb que havia tingut. Van
partir la botiga per la meitat i van posar-hi menys gènere. A
l’altra meitat s’instal·laren els de la pastisseria de cal
Poldo. El germà les convencé per tornar a adquirir productes de
perfumeria (alguns dels qual a elles quasi els semblaven
pecaminosos).
Però la
Maria, per exemple, va arribar a ser força gran sense tenir
pràcticament arrugues i sempre deia que tan sols s’havia rentat la
cara amb aigua.
Quan el germà obrí
una fàbrica de tapapunts a prop de Barcelona, com que els llençols
en aquelles èpoques ni eren de colors ni estampats, es va posar de
moda afegir-los-hi, com a ornamentació, els anomenats tapapunts.
Elles, que sabien molt de labors també en van vendre i en van fer.
Quant a les
revistes de l’època, a la seva botiga, no en volien cap per
trobar-les totes força escandaloses. Sense cap mena de selecció:
totes ho eren. El que va arribar a costar que les
maneles,
millor dit: la Maria, volgués vendre a la seva botiga el tant de
moda TBO!
A ella tot li
semblava poc decorós. I tant era així que venien unes caixes de
llautó que portaven safrà i a la tapa hi anava una mena de
sevillana dibuixada amb un vestit andalús amb un escot que de ben
segur, per l’època, havia de mantenir tot el decòrum exigible. A
ella encara li semblava poc. Per això, agafava tinta (perquè no li
pogués marxar) i pintava l’escot fins al cap d’amunt, tocant al
coll. I si al client, pel que fos li agradava la capsa amb la
sevillana se l’havia de quedar amb aquell esguerro de tinta.
Imagineu-vos que aquelles capses antigues ara fossin de col·lecció!
Cap d’elles tindria valor!
Són moltes les
anècdotes que s’expliquen de la Maria. Un dia, una nena, amb un
vestit curt a la moda segons l’època, va anar a comprar a la
botiga i la Maria la va enviar a casa amb un encàrrec per a la seva
mare: que li allargués el vestit perquè d’aquella manera es feia
mirar massa i era escandalós. A la pobra nena li degueren quedar ben
poques ganes de tornar a aquella botiga! I si a ella el vestit li
agradava tal com el portava de ben segur que a la seva mare se’n va
guardar prou de dir-li res.
Un dia, el problema
se li presentà amb una seva neboda. Ella, cofoia i ufana portava un
vestit blau marí amb coll i punys de piqué blanc. Però el coll no
arribava fins a la nou, ni els punys fins als canells. Ella estava
tipa d’anar a monges i a missa a combregar amb aquell vestit i mai
ningú no li havia dit res del vestit. Era perfectament correcte per
a l’època. Però a la tia Maria se li va entravessar i no volia
que el portés. Com que la neboda el seguia portant, va anar a trobar
un capellà i el convèncer
perquè
li escrivís una nota signada per ell en la qual li prohibís portar
mai més aquell vestit per anar a combregar; i que si es presentava
al Cor de Maria (on ella solia anar a missa els diumenges) amb aquell
vestit no li donarien mai més la Comunió. I la neboda tingué que
guardar el vestit al armari, tots els diumenges d’aquella
temporada.
Aquest problema de vestits també el
tenia la seva germana petita Montserrat que, quan a la Maria no li
agradava el vestit que s’havia posat li feia canviar i no se’n
parlava més.
Com que era força
clar que la Maria portava la batuta en aquella casa, la seva germana
Margarida, en broma l’anomenava la directora.
La Maria estimava
molt les seves nebodes i cada any, per Nadal, les feia avisar perquè
l’anessin a ajudar a fer el pessebre de la botiga. També els
ensenyava les joguines que arribaven per a la diada de Reis. Sempre
els queia algun regal. I la neboda gran recorda com un any, que li va
regalar una nina de porcellana preciosa, en anar a ensenyar-la a
l’àvia, li caigué a terra i tan sols en quedaren miques i bocins.
Però si per al pessebre de la botiga
necessitava ajuda, per fer el de casa de les nebodes no en
necessitava. Es presentava a la casa i el feia com a ella li
semblava. Tothom hi estava d’acord: el feia molt bé.
La família s’avenia molt bé i
feien moltes festes familiars. A ella sempre l’havien d’esperar
perquè era l’última d’arribar, però ja li coneixien la flaca i
no se li enfadaven: la Maria era així.
Encara que en
parlava poc, la Maria explicava que ella i les seves germanes havien
tingut pretendents però que havien preferit seguir vivint solteres i
juntes.
Tal era l’avinença que una de les
nebodes, la Roser, si li agradava més el dinar de ca les tietes es
quedava a dinar a casa d’elles i no hi havia cap problema.
Això sí, de més
grans mai no va poder saber que les nebodes anaven a cap ball ni a
cap cine perquè les hauria renyades i els ho hauria prohibit. Tan
sols els hi deixava ballar sardanes.
La Maria era una
persona tranquil·la que s’emprenia la feina sense nervis i, alhora
de fer els comptes també es prenia el seu temps. Era molt
meticulosa!
Quan havia d’anar
a Barcelona a buscar gènere tampoc es donava presses. S’instal·lava
a casa del germà procurador i s’hi estava fins
que li semblava que ja havia fet la feina!
S’hi passava una setmana llarga! Quan tornava, diuen que arribava
amb un farcell petit, la resta se la feia portar.
Ja cap al final, la
Maria encara va fer la botiga més petita. Va fer un envà i darrera
ho feia servir de rebotiga. Com que s’havia fet gran ja no tenia
tanta cura del negoci i ja no obria tan puntual. Si per algun
encàrrec havia de tancar-la i marxar una estona ho feia tan
tranquil·la. Ella no s’amoïnava.
Va treballar fins a l’edat de
jubilar-se, quan li van donar una pensió. I tot i que ella deia que
no tenia cura de la seva persona ni de la seva salut va viure encara
molts anys.
Explicava que era l’única de les
germanes que bevia vi. Es feia comprar una botella de litre a la
Vinícola i li durava més d’una setmana.
Va morir a la
Residència (les altres germanes ho havien fet totes a casa), a
l’edat de noranta-nou anys.
Informació cedida per les seves
nebodes Claustre i Roser Morist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada