Les Maneles

Eren filles de Manel Viladrich (de Brichs) i de Pilar Capella. Quan la gent de Solsona deia les maneles, es referia a cinc germanes solteres que vivien plegades. Es deien Carme, Lola, Margarida, Maria i Montserrat. Tenien una altra germana, la Rosario, que es va casar i va tenir tres filles: La Claustre, la Roser i la Pilar. I una altra que es va fer monja i va estar en un convent de Vic. Però no tot eren dones en aquella família, les maneles, tingueren un germà més gran, l’hereu, l’Antònio, que es va fer capellà i morí relativament jove. Van tenir un altre germà però, aquest encara morí més jove. I tan sols sobrevisqué el Ramon que, amb el temps, arribà a ser procurador i s’instal·là a Barcelona. Aquest, sempre que podia o en tenien necessitat les ajudava i els donava consell pràctics. Més tard, quan es va casar amb Pepita Diego i Soto, una senyora de classe alta, ella també va col·laborar a ajudar-les. Sempre procurava que els dies de festa tinguessin bons vestits, bosses i sabates per anar ben arreglades.

De les cinc que quedaren solteres —potser per un excés de beateria—, la més exagerada en aquesta qüestió era la Maria; que també era la que tenia el caràcter més fort i més despert. Per aquest motiu ella passà al davant quan els seus pares es moriren i deixaren la botiga en mans d’aquestes cinc filles. Quedaren ben situades, però consideraren que els seria més beneficiós no abandonar el negoci i fer uns quants diners cada mes.

Els pares tenien una botiga amb tot tipus de gènere diferent: des d’elements de ferreteria a vestits de seminarista, a bonets, objectes de perfumeria... També arribaren a tenir un magatzem de sifons. Aquest el deixaren i així reduïren una mica la diversitat. Elles s’inclinaren més per tenir una botiga de caire quasi exclusivament religiós. Començaren a oferir i vendre tot tipus de llibres religiosos (els missals, el Jesuset, el Kempis...), rosaris, imatges, escapularis... Moltes vegades, després d’haver venut un rosari, una imatge, una medalla o un escapulari, l’objecte tot i estar pagat, restava uns dies més a la botiga fins que hi anava algun capellà i el beneïa. Després, el client o la clienta el tornaven a recollir. Perquè elles mai tenien a la botiga un objecte beneït, abans no fos pagat. Això els hauria semblat, potser, un pecat o un negoci deshonest. Abans de beneir s’havia de pagar i tothom ho feia així.

Un dels objectes curiosos que quedaren a la botiga després de la mort dels pares foren les ulleres. Les dones, especialment les modistes, anaven a comprar-les amb la seva agulla i el seu fil, es provaven unes ulleres i se n’anaven provant fins que en trobaven unes amb les que poguessin enfilar l’agulla còmodament. Les ulleres anaven per números i les clientes per grau de comoditat segons la necessitat.

A la botiga, la Maria es feia ajudar per la germana petita, la Montserrat. Potser perquè era la que amb més facilitat s’emmotllava al seu caràcter i la obeïa amb menys objeccions.

Vivien força ben organitzades: La Carme es dedicava a comprar tot allò necessari per a la casa. La Lola feia de cuinera i la Margarida tenia cura de la planxa.

Totes elles tenien una formació comú i unes habilitats iguals: havien estudiat a les monges de dalt que volia dir Les Monges de l’Ensenyança. Tenien especial habilitat en fer puntes al coixí i també se’n sortien molt bé amb l’agulla de ganxet. Sempre feien moltes labors.

Un altre tret indiscutible de la seva personalitat era el de ser molt creients i practicants; avui en dia, se les titllaria de beates. I era tal la seva ànsia que la Maria i la Montserrat, que portaven la botiga, sovint es discutien per posar-se d’acord sobre a qui li tocava sortir de la botiga per poder anar a la novena (la del mes de Maig, la del Sagrat Cor, la de la Puríssima...) La Montserrat era de molt bona pasta però, la novena era la novena, i ella també hi volia anar. I la Maria, hi hauria anat sempre si la germana petita no li hagués disputat el torn que raonadament també li pertocava.

Amb tot, abans de posar-se al davant de la botiga, la Maria, va voler provar d’anar a monja. Així el dia que marxà de casa per passar al convent, la seva neboda gran encara recorda l’espant que li va donar quan, en despertar-la perquè marxava molt d’hora, li va donar un petó a la galta i li va dir: Adéu, fins al cel. L’una era molt petita però l’altra era prou gran com per saber que exagerava excessivament i que podia entristir la neboda. D’altra banda deuria estar molt convençuda de les seves creences i saber que la seva segona residència seria el cel! Però, la Maria no pogué ser monja!

La botiga va anar força bé fins abans de la guerra. Els rajava. I un detall força significatiu ens ho revela: van tenir el tercer telèfon de Solsona. Tenien el número tres.

Tot just abans de la guerra ja els feren un robatori força considerable i el negoci trontollà una mica.

Per la guerra, el germà, el Ramon, que era molt de dretes es va posar una mica en política i va haver de marxar cap a Santander (on hi va conèixer la seva dona i es va casar). Acabada la guerra van tornar i tots dos les van ajudar.

A la seva botiga, durant la guerra, s’hi instal·laren uns guàrdies d’assalt (els rojos). Quedà força malmesa. I la botiga, que va haver de tornar a començar de zero ja no aconseguí el rumb que havia tingut. Van partir la botiga per la meitat i van posar-hi menys gènere. A l’altra meitat s’instal·laren els de la pastisseria de cal Poldo. El germà les convencé per tornar a adquirir productes de perfumeria (alguns dels qual a elles quasi els semblaven pecaminosos).

Però la Maria, per exemple, va arribar a ser força gran sense tenir pràcticament arrugues i sempre deia que tan sols s’havia rentat la cara amb aigua.

Quan el germà obrí una fàbrica de tapapunts a prop de Barcelona, com que els llençols en aquelles èpoques ni eren de colors ni estampats, es va posar de moda afegir-los-hi, com a ornamentació, els anomenats tapapunts. Elles, que sabien molt de labors també en van vendre i en van fer.

Quant a les revistes de l’època, a la seva botiga, no en volien cap per trobar-les totes força escandaloses. Sense cap mena de selecció: totes ho eren. El que va arribar a costar que les maneles, millor dit: la Maria, volgués vendre a la seva botiga el tant de moda TBO!

A ella tot li semblava poc decorós. I tant era així que venien unes caixes de llautó que portaven safrà i a la tapa hi anava una mena de sevillana dibuixada amb un vestit andalús amb un escot que de ben segur, per l’època, havia de mantenir tot el decòrum exigible. A ella encara li semblava poc. Per això, agafava tinta (perquè no li pogués marxar) i pintava l’escot fins al cap d’amunt, tocant al coll. I si al client, pel que fos li agradava la capsa amb la sevillana se l’havia de quedar amb aquell esguerro de tinta. Imagineu-vos que aquelles capses antigues ara fossin de col·lecció! Cap d’elles tindria valor!

Són moltes les anècdotes que s’expliquen de la Maria. Un dia, una nena, amb un vestit curt a la moda segons l’època, va anar a comprar a la botiga i la Maria la va enviar a casa amb un encàrrec per a la seva mare: que li allargués el vestit perquè d’aquella manera es feia mirar massa i era escandalós. A la pobra nena li degueren quedar ben poques ganes de tornar a aquella botiga! I si a ella el vestit li agradava tal com el portava de ben segur que a la seva mare se’n va guardar prou de dir-li res.

Un dia, el problema se li presentà amb una seva neboda. Ella, cofoia i ufana portava un vestit blau marí amb coll i punys de piqué blanc. Però el coll no arribava fins a la nou, ni els punys fins als canells. Ella estava tipa d’anar a monges i a missa a combregar amb aquell vestit i mai ningú no li havia dit res del vestit. Era perfectament correcte per a l’època. Però a la tia Maria se li va entravessar i no volia que el portés. Com que la neboda el seguia portant, va anar a trobar un capellà i el convèncer perquè li escrivís una nota signada per ell en la qual li prohibís portar mai més aquell vestit per anar a combregar; i que si es presentava al Cor de Maria (on ella solia anar a missa els diumenges) amb aquell vestit no li donarien mai més la Comunió. I la neboda tingué que guardar el vestit al armari, tots els diumenges d’aquella temporada.

Aquest problema de vestits també el tenia la seva germana petita Montserrat que, quan a la Maria no li agradava el vestit que s’havia posat li feia canviar i no se’n parlava més.

Com que era força clar que la Maria portava la batuta en aquella casa, la seva germana Margarida, en broma l’anomenava la directora.

La Maria estimava molt les seves nebodes i cada any, per Nadal, les feia avisar perquè l’anessin a ajudar a fer el pessebre de la botiga. També els ensenyava les joguines que arribaven per a la diada de Reis. Sempre els queia algun regal. I la neboda gran recorda com un any, que li va regalar una nina de porcellana preciosa, en anar a ensenyar-la a l’àvia, li caigué a terra i tan sols en quedaren miques i bocins.

Però si per al pessebre de la botiga necessitava ajuda, per fer el de casa de les nebodes no en necessitava. Es presentava a la casa i el feia com a ella li semblava. Tothom hi estava d’acord: el feia molt bé.

La família s’avenia molt bé i feien moltes festes familiars. A ella sempre l’havien d’esperar perquè era l’última d’arribar, però ja li coneixien la flaca i no se li enfadaven: la Maria era així.

Encara que en parlava poc, la Maria explicava que ella i les seves germanes havien tingut pretendents però que havien preferit seguir vivint solteres i juntes.

Tal era l’avinença que una de les nebodes, la Roser, si li agradava més el dinar de ca les tietes es quedava a dinar a casa d’elles i no hi havia cap problema.

Això sí, de més grans mai no va poder saber que les nebodes anaven a cap ball ni a cap cine perquè les hauria renyades i els ho hauria prohibit. Tan sols els hi deixava ballar sardanes.

La Maria era una persona tranquil·la que s’emprenia la feina sense nervis i, alhora de fer els comptes també es prenia el seu temps. Era molt meticulosa!

Quan havia d’anar a Barcelona a buscar gènere tampoc es donava presses. S’instal·lava a casa del germà procurador i s’hi estava fins que li semblava que ja havia fet la feina! S’hi passava una setmana llarga! Quan tornava, diuen que arribava amb un farcell petit, la resta se la feia portar.

Ja cap al final, la Maria encara va fer la botiga més petita. Va fer un envà i darrera ho feia servir de rebotiga. Com que s’havia fet gran ja no tenia tanta cura del negoci i ja no obria tan puntual. Si per algun encàrrec havia de tancar-la i marxar una estona ho feia tan tranquil·la. Ella no s’amoïnava.

Va treballar fins a l’edat de jubilar-se, quan li van donar una pensió. I tot i que ella deia que no tenia cura de la seva persona ni de la seva salut va viure encara molts anys.

Explicava que era l’única de les germanes que bevia vi. Es feia comprar una botella de litre a la Vinícola i li durava més d’una setmana.

Va morir a la Residència (les altres germanes ho havien fet totes a casa), a l’edat de noranta-nou anys.

Informació cedida per les seves nebodes Claustre i Roser Morist.