Les germanes de cal Manyà (blau)

Eren les germanes del famòs Doctor Llorens. El seu avi, Antoni Llorens Sangrà, era de la casa Llorens i va anar a Barcelona a aprendre l’ofici de manyà. Quan va tornar a Solsona va ser el primer manyà que es va posar una granota blava per treballar. D’aquí que a les seves filles, les coneguessin com a les noies de Cal manyà blau. La seva dona venia de Torà i es deia Josepa Solé Rouera. A finals del segle XIX, van instal·lar-se a la Plaça del Bisbe, on ell hi tenia la fornal. Però com que la casa també donava al carrer de Sant Miquel, justament a l’altre costat de la casa, la Josepa va instal·lar-hi una tenda de comestibles.

Van tenir sis filles i dos fills. Dels dos xicots: el Xavier, se’ls va morir petit i l’altre, amb el temps va arribar a ser el famós i docte Dr. Llorens. Les filles es deien Josepa, Sofia, Ramona, Mercè, Pilar i Claustre. Els pares tenien una idea molt clara respecte a les seves filles: volien que es guanyessin la vida, que aprenguessin un ofici. I si el pare ja havia anat a Barcelona, elles també hi haurien d’anar. Així, la Josepa marxà per aprendre l’ofici de planxadora, la Sofia el de modista, la Ramona de cotillaire, la Mercè de modista, la Pilar de perruquera (que més endavant ho va deixar) i la Claustre, que va professar de Carmelita, va estudiar la carrera de piano i tota la seva vida la dedicà a ensenyar música a les seves deixebles.

Quan la mare va plegar la botiga de comestibles (abans de la guerra), la Ramona (nascuda el 1906) va instal·lar-s’hi com a cotillaire i posà una mica de merceria. Després se li afegiren la Pilar (nascuda el 1909) que feia tota mena de labors, però especialment jerseis de mitja i la Mercè (nascuda el 1918) que es dedicà més a la intendència: anava a comprar, feia el menjar, rentava i planxava la roba... i a estones també els ajudava en allò que els fes falta, normalment fer vores de llençols. Les tres germanes eren solteres i convivien juntes harmònicament. L’últim any de la botiga, la Pilar es casà amb l’Isidre Guitart (el del cotxes Galtanegra).

La més emprenedora de totes era la Ramona. Ella engegà el negoci i el tirà endavant. Tenia molt bon caràcter per a la clientela i molt bon ull com a senyora de negocis. Sabia escollir el gènere que preveia podria vendre: tots els tipus diferents de robes per fer els aixovars. Les núvies anaven a la seva botiga a comprar-lo. Les randes, els fils, els llençols, les estovalles, tovallons, draps, tovalloles, davantals, bates... Fins i tot arribaren a encarregar-se de fer vestits. Però, amb el temps ho deixaren perquè la roba confeccionada els donava molts mals de cap. El que mai deixaren foren els jocs de taula. Els tenien preciosos i tothom els ho reconeixia.

Per la guerra, un petit incident va fer que l’empresonessin. La família s’havia refugiat a la casa de pagès del seu pare, el mas Llorens. Allí hi havien arreglat una mena de cova on hi tenien amagades unes cinquanta persones. La Ramona, amb la seva intuïció, s’adonà que un d’aquells homes els podia portar problemes i ho digué en més d’una ocasió. Per aquest motiu se l’emportaren presonera a Barcelona juntament amb altres dones de Solsona. El pitjor record que guardava era el d’un dia que la van tancar en un armari i no podia estar-s’hi ni dreta ni asseguda. Ella restà empresonada mentre l’individu que havien acollit amb bona fe, els traïa i ella es carregava de raó.

Si ja era una dona decidida abans de la guerra, després de viure totes aquelles vicissituds, encara en fou més. Quan va tornar de Barcelona va anar cap a Cor de Roure i l’últim dia de la guerra, en tornar cap a casa seva s’hi va trobar un moro que se li emportava el rellotge de paret del menjador. Es va encarar amb el soldat i li va dir que fes el favor de deixar-lo perquè aquell rellotge era seu. Va tenir sort!

L

Amb la seva astúcia va aconseguir que, quan els aldarulls de la guerra van arribar a Solsona ella ja tingués un munt d’articles ben amagats. Així, acabada la guerra va fer el seu particular negoci venent mitges de seda als soldats perquè era de les poques, si no la única, que en tenia.

Com que la Ramona tenia molt bon caràcter, totes les pageses de la contrada, quan els divendres baixaven a mercat, anaven a la seva botiga a firar-se d’allò que els convenia. A més a més, la Ramona era molt comprensiva: si sabia d’alguna pagesa que anava curta de diners li donava marge per pagar fins que hagués passat la collita.

Les pageses acudien a la seva botiga com a un recer ampliat de la seva pròpia casa: quan arribaven a Solsona passaven per la botiga i hi deixaven els paquets que portaven i els que anaven amuntegant fins a l’hora de marxar. La Ramona es va fer estimar molt per totes les seves clientes.

També es dedicaren a ensenyar a les dones que ho volien, a aprendre a fer labors de tot tipus i jerseis de mitja.

El negoci els rutllava molt bé. Llavors, la Ramona també s’atreví a comprar joies barates de bijuteria i a vendre-les. Sabia molt bé quina mena de clientela tenia i fins on podia arribar.

Era molt treballadora i, probablement, la més intel·ligent. Ella escrivia en català als seus distribuïdors. Algunes vegades, si algú dubtava d’alguna paraula escrita, es veu que la resposta sempre era la mateixa: si ho havia escrit la Ramona, no podia tenir cap falta!

Aquí a Solsona va ser la primera en decorar l’aparador per Nadal i posar-hi música.

Quan es va morir hi va haver moltes dones de pagès que van anar a enterro i la van plorar.

Com que la Ramona portava el negoci, la Pilar, tot i que l’ajudava, no tenia massa maldecaps. Això li va permetre dedicar-se a les nenes de l’Acció Catòlica. Especialment a les filles dels immigrants andalusos. Els preparava i organitzava berenars.

En aquella època ja havia deixat la perruqueria però es pot dir que ja havia ensenyat a les que després serien les perruqueres de Solsona: les dues Torralbes i la Presentació Barniol (la mare de l’Adelina Tripiana que també ho és).

Dels nens també se’n preocupva i va col·laborar en la creació del Club de Futbol Castellvell. Va muntar una rifa per arreplegar els diners que feien falta i ella els pagà de la seva butxaca els pantalons i les camisetes. Aquells nois degueren veure-la una mica com la seva mare esportiva i, en acabar el primer partit, li portaren els pantalons i les camisetes per a que els hi rentés. Molt educadament ella els va fer entendre que d’aquella feina se n’encarregarien, encantades, les seves mares.

La Pilar també anava a l’Hospital a col·laborar amb les tasques dels malalts.També els organitzava berenars (que preparava la seva germana Mercè) i els feia cantar Caramelles i els ajudava a muntar el pessebre per Nadal. Era molt generosa i per la Mare de Déu de Lourdes, a la que ella tenia gran devoció, els preparava i pagava el berenar de la festa. En aquestes festes solien cantar cançons que en Ramon Valls, el poeta, n’escrivia la lletra i el seu germà, el Dr. Llorens en componia la música.

Quan el Dr. Llorens va se nomenat administrador del Claustre, ella començà a enramar-lo per a les celebracions del Mes de Maria, al maig, i per la Festa Major. Va fer-ho durant més de trenta anys! I llavors les flors no es podien anar a buscar a una botiga, s’havien de plantar, regar i tenir-ne cura fins al dia esperat.

La Claustre, abans d’entrar a monja, ja va ensenyar a casa seva, a tocar el piano a moltes noies de Solsona. Entre elles la Montserrat Moncunill (que després fou professora de música de Solsona i més tard del Liceu de Barcelona). Tingué una bona mestra!

La Sofia, la segona de les germanes, va morir molt jove, de part, en néixer el seu fill Josep. El seu marit era en Josep Bonany. Tenia vint-i-un anys. A ella li agradava molt de fer teatre, cantava a l’Orfeó i recitava poesies molt bé.

La germana gran, la Josepa, va planxar a casa dels seus pares fins que es va casar. En morir-se la Sofia, en Josep Bonany es casà amb la germana gran (que era costum de l’època). I van tenir tres fills: la Maria, el Marc (que viuen a Barcelona) i la Mercè (que viu a Solsona). A aquesta segona generació els pares ja volgueren donar-los una carrera. La Mercè ha treballat de mestra a Solsona durant molts anys.

Informació cedida per Mercè Bonany