Va néixer a Solsona el 16 de gener de
1.877, a la casa de Cal Metge Plana (avui cal Pau). Filla de Carles
Llort i de Ramona Pla.
El pare era ganiveter i tenia el seu
taller al darrera de la terrassa de cal Pau.
Passats alguns mesos, els pares
s’adonaren que la nena tenia alguna malformació. Consultaren
metges i s’assabentaren que, de més gran, la seva Guillema no
podria caminar amb normalitat. Va ser un gran daltabaix familiar
però, els pares es resolgueren a fer tot el possible per tirar
endavant aquella nena. En aquells temps, la seva actitud va ser molt
empàtica i varen demostrar molta iniciativa. Quan va començar a
l’escola, ella no podia sortir al pati a jugar amb les altres nenes
i restava a la seva cadira i seguia treballant.
Entre els vuit i
els nou anys —com que en aquells temps hi havia molta gent que no
sabia ni llegir ni escriure—, els més necessitats li començaren a
portar cartes per llegir i per escriure. Llavors, els seus pares,
veient-la tan espavilada i amb la necessitat de guanyar-se la vida,
van creure que el més convenient per a ella seria començar els
estudis de Magisteri.
Encara no els havia començat que ja
feia pràctiques ensenyant el catecisme a molts nens i nenes. En
acabar la missa de l’altar de la Puríssima que hi havia als
Escolapis, alguns nens i nenes s’aplegaven al seu voltant esperant
que els ensenyés els coneixements bàsics per poder fer la Primera
Comunió.
En aquell mateix altar va ser on ella
va fer la seva Primera Comunió i —conten—, que el seus pares van
invitar a tots els nens i nenes que van voler assistir-hi.
La Guillema era molt devota de la
Mare de Déu, especialment de la de Castellvell. Però, fins a aquell
indret, sola, no hi podia pujar perquè no podia caminar. Per això,
el Pau Carreres, de tant en tant la hi pujava a peu. Altres vegades
li instal·laven una cadira damunt d’una mula, ho asseguraven tot
bé i, amunt què fa pujada!
Quan ella tenia uns onze anys, el
bisbe Riu va celebrar una festa molt maca a Castellvell. Ella,
ajudada pel Pau Carreres i la mula va pujar-hi i li va demanar a la
seva Mare de Déu que si al menys no la podia curar —cosa que no va
poder ser i, amb el temps va anar quedant cada vegada més
impossibilitada—, al menys li permetés aconseguir una feina amb la
que guanyar-se la vida.
Passats els anys,
quan ja havia acomplert els trenta, els seus pares van comprar un
terreny amb un casalot. Aquest havia estat abandonat pels seus
propietaris durant la guerra del francès. Ells van edificar-hi una
casa. La van construir per a la Guillema perquè estava molt a prop
de les Escoles Nacionals, on li havien promès que, quan fos mestra,
li donarien una plaça. Des d’aquella casa podria arribar-hi sense
grans dificultats.
Ella va seguir estudiant i va obtenir
diversos títols.
Com que només
tenia una germana i —per acabar de complicar-ho era vint anys més
gran que ella—, la seva mare patia per com s’espavilaria la
Guillema el dia que li faltés la Francisca, la germana.
Llavors va passar
que a cal Folia ―o
Folieta―
al carrer de la Regata tocant a la Plaça Sant Joan — molt a prop
d’on ells s’havien fet la casa nova—, dels dos xicots que
tenien, un se’ls va fer capellà i l’altre, el Joan, festejava la
Guillema. Quan la mare de la Guillema va emmalaltir greument va
proposar-li casori a la noia. Es van casar l’onze d’octubre de
1.918 a la capella de Sant Pau. Els seus testimonis van ser Pere
Subirà, sereno i Àngel Ramonet, fuster. En sortir, com que feia poc
que s’havia inaugurat la Fonda Catalana, van anar-hi —amb veïns
i familiars—, a fer un tiberi de casament.
Com que la família
de la Guillema i la del Pau Carreres —que llavors ja li deien el
Pau Boig perquè havia pujat a Castellvell amb un bot de vi a
l’esquena—, seguien tenint molt bona relació, passats alguns
anys, quan ell va festejar la Treseta —una noia dels ermitans de
Castellvell—, la família de la Guillema els van donar la casa de
la Folieta per a viure-hi.
Justament, la
Treseta i la Prudència (tieta del Pere Espinal), havien estat les
ajudantes de la Guillema el dia del casament. L’havien vestit i
empolainat amb tota la traça per a tal especial ocasió.
Amb el temps, les dificultats de la
Guillema per moure’s eren cada vedada més grans, i per poder anar
als exàmens necessitava dos homes forts que la portessin amb una
cadira. Per aquest motiu no va acabar el seus estudis i va perdre la
plaça a les Escoles Nacionals; però, començà a donar classes a
casa seva. Com que llavors hi havia molta gent que no sabia ni llegir
ni escriure va anar agafant clientela. Alguns, fins i tot hi anaren
per a que els ensenyés a signar per algun cas de necessitat en algun
document.
El fuster Queralt,
de la plaça de Sant Joan, li havia fet uns pupitres per a la
canalla. No eren gaire grans i així li cabien més alumnes. Ella
preferia més nens i nenes que pupitres. El fuster Queralt també va
fer-li una cadira per desplaçar-se per la casa.
Després, la Guillema va afillar-se
la Maria, una neboda del Pau i mare de la Guillermina de cal Dach.
D’ella, en tenien cura, doncs, la Maria, la Francisca i la
Prudència. I se’n sortien prou bé!
La Guillema era de natural agraïda,
tant que fins i tot va arribar a escriure una mena de màximes que va
fer emmarcar (així com el títol acadèmic que havia obtingut per
mèrits) i les va fer penjar a la classe. Les màximes deien així:
“Debemos huir del delito, pero
debemos compadecernos del delincuente”.
“Las personas dignas son más
susceptibles de ofenderse cuando más necesitadas se encuentran”.
“Los favores y auxilios que se
conceden tienen un mérito con relación a las circunstancias del que
los da y del que los recibe”.
“Si hallándote imposibilitado para
andar, un individuo te conduce en su coche, en su carro o en su
caballería, te hará un gran favor, pero si te conduce sobre sus
hombros será inestimable.”
La Guillema, realment, estava molt
agraïda a tota aquella gent que l’ajudava.
Ja tenia 50 anys i encara es delia
per moure’s. Així que, si podia, feia algunes excursions;
especialment cap al Miracle, a veure la Mare de Déu del Claustre.
Per Sant Pau de l’any 1.927 va voler anar a berenar a la Font del
Frares i després pujar fins a Castellvell. Per fer aquests trajectes
l’ajudaven el seu home, el Joan, i en Miquel Viletes, que tenia un
ruc i un carro petit.
Dos anys més tard, el juliol de
1.929, morí la seva germana Francisca. La Guillema, tot i les ajudes
que va rebre i la bona voluntat del Josep de l’Hospital, va
emmalaltí tant que va haver de deixar les classes.
No feia ni dos anys que la seva
germana era morta, que el 14 de març de 1.931 ella també moria.
Informació cedida per Pere Espinal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada