Margarida Colomés i Serra

Va néixer en el si d’una família benestant a Aguilar de Bassella el 18 de juny de l’any 1931. Els seus pares foren Pere Colomés i Ramona Serra. Eren molt creients. Tingueren vuit fills: Lola, Josep, Pere, Margarida, Neus, Montserrat, Conxita i Pilar. L’any 1936, per la Guerra Civil, es traslladaren a Solsona.

Passats els anys difícils, Margarida entrà a estudiar a les Monges de l’Ensenyança de Solsona. Més tard s’integrà al grup d’Acció Catòlica on hi participà activament.

Quan la Coronació de la Mare de Déu del Claustre ― una gran alegria per a ella― s’hi dedicà en cos i ànima. Les seves germanes recorden especialment el munt de rams que va preparar (de flors de paper lligades amb fil ferro amb rames de boix) per guarnir el carrer de Llobera on la família vivia.

Als 27 anys, essent una jove molt maca i elegant, i tot i haver rebutjat més d’un pretendent ―fins i tot un metge― ja estava convençuda de la seva vocació. I demanà permís al seus pares per ingressar a la Companyia a Maria. Pares i germans se’n dolgueren molt perquè se l’estimaven amb gran delit. Finalment, amb la tristesa de pensar que poc tornarien a veure-la, ja que aquella era la seva vocació, li donaren el permís.

I així, amb dues germanes seves que l’acompanyaren, emprengué el camí fins a Sant Cugat. Com que havia de passar molt de temps abans no pogués tornar a veure la seva família, primer agafaren l’autobús fins a la Seu d’Urgell per acomiadar-se d’una tieta monja. Després se n’anaren cap a Barcelona per acomiadar-se d’una altra tieta que havia entrat a clausura. La visita no pogué ser tan efusiva com elles haurien volgut perquè una enorme reixa les separava. Pobres nebodes, després d’un viatge tan llarg, ni el consol d’una abraçada, els van permetre! Això sense tenir en compte que, en aquelles èpoques les monges de clausura no podien rebre visites estan soles ―i sempre es quedava una monja al darrera escoltant tot el que deien. Això significava que, normalment, quan es podien veure, no podien expressar les seves emocions ni sentiments més íntims. Tanmateix els quedava el recurs de les cartes, que sovintejaven.

Finalment, arribà l’hora de la separació. «El tro fort», em digué una de les seves germanes per la tristesa que sentiren en haver de deixar-la. I la Margarida es quedà al convent de Sant Cugat. La família, a la vora, ja s’havia acabat.

Va passar el noviciat a Sant Cugat on les monges que la recorden ens parlen del seu esperit abnegat i la seva obediència fins en els treballs més penosos. Després tornà a Solsona on li encarregaren, pel seu tarannà humil i senzill, de l’ensenyament de les nenes pobres, les castellanes —en deien. Pocs anys pogué restà a prop de la seva família. L’enviaren a Roma ―només s’hi enviaven les monges més capacitades― per ampliar estudis. Va passar-hi dos anys i en tornar, les seves germanes recorden que fou el moment en que es tragué l’hàbit i comença a vestir de manera laica. Ho feu més per necessitat que per voluntat, perquè l’enviaren a Cardedeu de Superiora i, tal responsabilitat l’obligava a anar a moltes reunions on ja ningú no vestia de monja. Aquest càrrec de Superiora li costà molt d’acceptar perquè era de natural molt humil i senzilla. Ella no sabia reconèixer les seves qualitats però, ràpidament es guanyà la confiança de les religioses i les Superiores de la Companyia.

Estant ella de Superiora, el cardenal Arriba i Castro, Arquebisbe de Tarragona expressà el desig de retirar-se a Cardedeu. Margarida aconseguí traslladar-lo a una casa al costat del convent i ella mateixa va desviure’s per cuidar-lo i assistir-lo durant la seva terrible malaltia. Segurament hauria estat força mal vist que el cardenal es retirés a un convent de monges.

Després fou destinada a la Seu d’Urgell i a Tarragona, també com a Superiora. En ambdós destins, hi destacà principalment per la seva sol·lícita ajuda a les germanes malaltes.

Finalment hagué d’anar cap a Barcelona on també es dedicà amb abnegació a cuidar els més necessitats. Tal era la seva manera de fer que, si hi havia algú per atendre, ella s’oblidava fins i tot de menjar i de complir amb les seves hores de descans.

Un càncer de budell que se li anà escampant pel cos li donà uns terribles dolors que suportà estoicament sense queixar-se. Durant la malaltia ―ella que sempre havia estat molt generosa― encara acabà per desprendre’s del poc que li quedava. Era molt austera i amiga de la pobresa.

El seu rostre, tot i la malaltia, no expressava mai el dolor que estava suportant.

En els moments previs a la mort tan sols repetia la paraula cel, cel, cel...

Un testimoni molt bonic és el de la Mare Pepeta Feixas: (1989)

Margarita

Humil i senzilla

i tota de Déu,

la virtut se’t veia

ja per tot arreu.

Visqueres en pau,

de tot oblidada

practicant el bé,

sempre a tots lliurada

Model de virtut

que tots admirem,

més els qui et coneixen

com és Cardedeu.

Portaves el nom

de Superiora,

però de totes eres

la gran servidora.

I vas ser madura

en la joventut,

i Déu se’t donà

en sa plenitud.

Cridant-te aviat

per a viure amb Ell,

després de sofrir

un càncer rebel.

Amb gran paciència

i amb acceptació,

veient sempre en tot

la mà del Senyor.

Margarida, ajuda’ns

a viure com tu,

sabent estimar

de cor la virtut.

En un altre testimoni de la germana Rosario Ruíz Biescas se’ns diu: «...de caràcter un xic fort, es dominava i es mostrava comprensiva... acollidora... amb les germanes a les que tractava amb gran tendresa i amor. Pel seu càrrec de Superiora sabia dir les coses que calia, en el moment oportú i amb les paraules adequades, quan eren necessàries per a la bona marxa de la Comunitat».

I finalment, el testimoni de la germana Cánovas que, referint-se a ella digué: «aquesta germana és un àngel».

Margarida Colomés i Serra morí a Barcelona el 15 de setembre de 1988.

Informació cedida per les seves germanes