La Germana Pilar Castells

Nasqué a Igualada al voltant dels anys 20 del segle passat. Quan el 1.999 la societat solsonina, mitjançant els seus responsables polítics i culturals li atorgaren el Premi Signum, ella hagué de declinar tal honor. La Germana Provincial va sentenciar que aquest premi no era concedit a ella sola sinó a la feina de tota la comunitat.

Més tard, quan li vaig parlar de participar en aquest recull de senyores solsonines que, d’alguna manera, destacaren en l’àmbit social de la ciutat també declinà la sol·licitud de participar-hi.

La cadira restà buida perquè ella no assistí al lliurament però el seu silenci també fou eloqüent: com a germana vedruna, la humilitat és un dels seus principals preceptes.

Amb tan sols un parell d’anècdotes de persones que la coneixien molt bé, quasi ens hem de limitar a explicar la lloança que d’ella es desgranà en motiu del seu Premi Signum.

Què se’n digué d’ella, aquell dia? Doncs que durant quasi cinquanta anys, sense soroll, amb senzillesa i discreció, havia treballat gratuïtament i sense assegurança, a la Residència Pere Màrtir Colomès. Ajudant sense treva (vint-i-quatre hores al dia) a tots els avis i malalts que allí vivien com en família. Ella col·laborava en donar aquest caliu a la Residència. Cap avi, si no era de mort sobtada, es moria sol. El seu amor infatigable vers els avis era autèntic i profund. Una persona que la coneixia molt bé explicà que mai havia vist a la Germana Pilar plorar per la mort d’algun germà seu —als que s’estimava moltíssim—, però que sí l’havia vista plorar per la mort dels avi que ella tan estimava i cuidava tan curosament.

Hi podem afegir la poesia que li dedicaren en motiu d’una festa:

La germana Pilar Castells ja fa 53 anys

Que entregada amb els vellets està,

Si la busqueu entre ells la trobareu.

A la clínica, d’infermera

A la sala de parts, també va treballar.

Moltes vides al món va ajudar a portar.

Molt contenta sempre ha estat,

als diferents llocs que ha treballat.

És tan gran el seu amor i

la seva entrega és tanta

que ha anat sembrant la pau en aquest hospital.

El poeta solsoní Ramon Valls també li va dedicar un poema del qual en reproduïm els versos finals:

“tot ella escau sublim

no sols per els que sofrim,

és un àngel, una santa...”

Una anècdota intensament emotiva i que enalteix la germana Pilar al cim més sublim de l’amor humà, és la d’un pastor d’ovelles que van haver d’ingressar a la residència. Com que ell no s’hi volia quedar i hi estava molt a disgust ho feia pagar a la germana Pilar. I cada matí, quan ella entrava a la seva habitació i li desitjava bon dia, ell agafava el seu orinal i li tirava tot el fastigós líquid a sobre. La germana Pilar, tota bondat i amor, se li acostava i li donava un petó. Suposo que, a més a més, en aquell acte, ella estava perdonant-lo i demanant-li ajuda al seu Déu per aquell pobre pastor.

Poques persones hi ha que siguin capaces d’entendre aquest acte tan sublim en tota la seva magnificència.

Segons Mossèn Ignasi Montraveta, la germana Pilar li ha fet pensar moltes vegades en la germana Teresa de Calcuta. Amb una diferència però: a ella no la va descobrir mai cap periodista perquè vivia anònima a l’Hospital de Solsona.

Voldria afegir a aquesta semblança la profunda impressió que em causar el seu rostre el dia que vaig conèixer-la. Em vaig adonar que, en veure-la, el que més destacava d’ella, era l’expressió de les faccions de la seva cara: aquells ulls, aquella pau! Aquell somriure, aquella alegria! Després em vaig fixar en el cos, menut, molt menut. No en necessitava pas més, la seva cara ja ho era tot: la immensitat de la bondat i la pau de l’esperit. Amb la seva mirada vaig sentir l’existència de l’humil i sincer amor al pròxim.

I vull demanar-li disculpes per no haver-li fet tot el cas que ella va demanar. Però no podia confegir aquest recull de senyores solsonines sense incloure-la a ella.

S’ho mereixia!

El llibre la mereixia!

Informació cedida per Cluastre Besora, Mossèn I. Montraveta i dels documents de l’Arxiu.