A primera línia, més dones

Els masclistes, d’entrada, s’empiparan amb el titular. Però per més que el hi cogui, és la realitat. I que es preparin, perquè els temps que estan per venir, els deixaran cada vegada, més en ridícul.

Segons les dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, a Catalunya, unes 715.000 persones constitueixen la primera línia de lluita contra la Covid-19. El 65% són dones. El col·lectiu principal és el personal sanitari, hospitalari i farmacèutic, amb un 70% de dones. Unes 140.000 dones. A aquestes dones cal sumar-hi les que treballen en residències de gent gran i de persones amb malalties. En aquests llocs, la presència femenina encara és més alta: un 84%. Que són 44.000 més. Les treballadores de serveis socials són unes 26.000 atès que són un 80%.

Un altre grup de gent treballant per permetre el benestar de la població és el dels establiments d’alimentació i productes bàsics. En aquest sector, el percentatge de dones és del 64%. Que són 86.400 dones.

La gran tasca del personal de neteja, clau per a protegir la nostra salut, està en mans d’un col·lectiu molt precaritzat i pràcticament feminitzat. El 86% són dones.

Entre els treballadors de serveis postals, el 65% també són dones.

Tampoc ens podem oblidar de les mares que tenen cura dels fills, a vegades soles i, a vegades, fins i tot fent teletreball. Ni a les periodistes, ni a les del ram de la indústria o agricultura, o...

Després d’aquest anàlisi en clau de gènere i per tots aquests números, L’Observatori Dones, Empresa i Economia ha volgut agrair l’esforç femení del dia a dia i reclama que es pugui materialitzar socialment i econòmica amb dies festius, afegits als reconeguts per llei i en pagues compensatòries seguint l’exemple d’altres països europeus.

Aprofitant l’avinentesa, ja que la seva aportació laboral és més que la mitjana, també reclama que les dones puguin estar presents en la pressa de decisions. Tal i com marca el cinquè ODS (objectius de desenvolupament sostenible) de les Nacions Unides.

No hi ha més dones arriscant les seves vides en favor del seu proïsme? Doncs cal reconèixer-ho per justícia.

Que els homes també estan treballant molt i molt bé? Ningú ho nega. Però ells tenen molts més drets reconeguts.

Si un país vol progressar ―que en principi hauria de ser per a tots una premissa importantíssima― ha de reconèixer la feina de les dones i els ha d’ajudar i protegir perquè, de moment, parir, només ho poden fer les dones. I qualsevol país necessita criatures que després el puguin tirar endavant.

I és que cal atorgar a les dones tots els mèrits que la llei encara no els reconeix. I fer possible que donar a llum els seus fills, no els signifiqui haver de renunciar a elles mateixes i a les seves feines. D’aconseguir-ho ―perquè encara estem molt lluny― podríem millorar molt com a país.