La vescomtessa dissortada (34)

                              Beatriu d’Anglesola, l’altra jove


Jo, a la meva sogra, no la podia sofrir. Em va fastiguejar fins que es va morir. Aquella dignitat, aquelles ganes de sempre voler semblar bona i ajudar els altres, em semblaven molt falses. ¿Què en treia ella, de recuperar el dot de la meva cunyada, si també volia marxar, i eren diners que perdíem nosaltres? Al final ho va aconseguir i Maria va marxar amb les seves mil sis-centes lliures barcelonines.
Al meu marit i a mi, a sobre, no ens volia deixar celebrar la presa de possessió del vescomtat. Si deia que no hi havia diners, per què en donava a una cunyada que no havia estat capaç de parir cap hereu?
Jo, per aconseguir-ho, vaig fer escampar la brama que ella era la que havia prohibit la celebració. Els cardonins es van enfadar molt perquè cada festa era per a ells un dia de menjar bé i d’aconseguir alguns privilegis. Entre l’espasa i la paret, va acabar per claudicar, però amb condicions. No volia que fos una festa ostentosa i no volia luxes. Ella acabava d’enterrar un fill i nosaltres un germà i un cunyat. No estàvem per celebracions. Però jo sí que estava de celebració! Ja era vescomtessa!
Com més gran se li feia aquesta dèria del luxe, més volia imposar-nos-la. Jo creia que m’havia de vestir luxosament per representar amb magnificència la dignitat del vescomtat que ostentava . M’havien fet casar amb el segon fill, perquè no tenia prou llinatge per a l’hereu i, gràcies a la mort del meu cunyat, i sense descendència, havia aconseguit ser vescomtessa i ho volia aprofitar. A mi, m’encantaven les vestits i les joies, les festes i els balls. Tot el que era diversió!
— Però m’emportaré el nen! —Ens va dir.
Aquesta tercera condició em va estranyar moltíssim. El meu cinquè fill havia nascut sord i mut i, a mi, no m’agradava un fill tarat. Li feia poc cas. Menys que als que m’havien nascut sans. Tampoc en tenia cap obligació. Els nens tenien les seves dides i les seves mainaderes. Doncs ella, es va encapritxar d’aquest nen, el més desvalgut, i ens el va demanar. El volia cuidar ella personalment! Vaig fer veure que em dolia molt separar-me del meu fill, però no era veritat. M’hagués tret un gran pes de sobre si jo m’hagués plantejat aquell fill com una responsabilitat meva, però no era així. Amb tot, vaig plorar perquè em pogués creure i, de genolls, li vaig donar les gràcies per la seva bondat. En realitat, aquell nen, esguerrat com estava, era un destorb en totes les reunions familiars. Mirar-lo, o veure’l sense mirar-lo, moltes vegades, estroncava l’ànim de passar-ho bé.
Finalment, varem celebrar la festa. El meu marit, agraït pel favor de preocupar-se pel nostre infant sordmut, em va aconsellar moderació en el vestir. Ho vaig intentar, però tot em semblava poc per a una de les festes més grans de la meva vida.
Quan va arribar ella, vestida de negre de cap a peus i sense cap joia, jo vaig quedar com un ninot de fireta. Quina ràbia! No podia ser ella també més discreta i no empastifar la idea de la mort per totes les nostres festes! En fi, jo ja tenia el vestit bo i m’ho havia passat molt bé pensant i decidint la seva confecció.
A l’hora de l’àpat, em va tornar a deixar en ridícul. Jo havia dit que ella no volia fer la festa i que els cardonins es perdrien la repartició de les viandes. Però, després me’n vaig oblidar i, en acabar la cerimònia, vaig pujar a la sala per menjar les exquisides viandes. Quan me’n vaig adonar, ella no hi era, estava encara per baix repartint panades i formatge als seus antics vassalls. Vaig mentir al·legant una indisposició i la vaig ajudar a acabar de repartir. Llavors em vaig adonar que ella socorria, principalment, dones i nenes desemparades.
Acabada la feina, la meva sogra no va voler pujar a la festa i un bon descans que em va quedar. Només va reclamar que li baixessin el nen amb les seves robes. Amb ganes de festa, em vaig oblidar d’acomiadar-me, amb una mica de tendresa, del meu fill Però no vaig voler sentir-me malament, era un dia de festa gran i el vaig voler asaborir.
Tot i aquests petits enrenous, el meu marit, Hug I de Cardona, com a nou vescomte, havia fet un bon paper i la gent estava molt contenta.
Com era el costum, els va concedir totes les immunitats atorgades pel seu germà i tots els seus avantpassats. A més, va imposar l’antic ús de rebre certes somades de sal cada any; que no poguessin perllongar-se els deutes als habitants de Cardona i que els senyors no poguessin obligar-los a sortir fiadors d’ells.
El fet més important del seu mandat va ser la remissió dels mals usos. Va prohibir l’exòrquia —per la que el Senyor rebia part dels béns dels pagès si aquest no deixava descendència al mas, en morir—; l’intèstia —per la que el Senyor cobrava una tercera part, o més, dels mobles del pagès si aquest moria sense testament—; i la qüèstia —que consistia en el lliurament d’una tercera part dels fruits que el pagès collia a les seves terres. També els va eximir de contribuir a les obres del castell i a les muralles de la vila.
El meu marit era molt treballador i volia que el casal de Cardona tornés a recobrar el seu esplendor. I com que li faltava gent, va proclamar que faria francs d’host i cavalcada a les gents que vinguessin a repoblar Cardona i posessin casa a Cardona.
Per ajudar a l’economia, va modificar el preu del pas de qualsevol mercaderia per la vila de Cardona, deixant estipulat que si no es pagava, la multa seria de dos sous barcelonins per a qui anés a peu i de cinc per a qui anés a cavall. També va establir l’obligació dels senyors de pagar les armes i els arnesos dels vilatans per anar d’host o de cavalcada. I va confirmar novament la prohibició que cap pres de la vila o del castell pogués ser portat fora de Cardona. En canvi, va limitar els usos dels forners i els va prohibir apujar el preu de la feina; tan sols podien augmentar la pujada de la pasta.
Jo no hi entenia de lleis, jo només volia que les nostre rendes fossin prou altes com per poder comprar-me molts vestits i joies i lluir-los en balls i festes. Mai no vaig pensar que la nostra primera obligació fos tornar a la sogra tots els diners que encara li devia el seu marit, no nosaltres, del seu dot.
Ella no els reclamava amb gaire insistència, suposo perquè Hug era el seu fill. I durant un temps, se’n va oblidar perquè va passar una mala temporada. Semblava que la mort planava sobre ella. Ja se li havia mort el seu fill predilecte, perquè l’estimava més que al meu marit, quan va rebre notícia de la mort del seu primer fill, Felip, aquell que havia hagut de deixar a terres aragoneses. Ni tan sols li van explicar de què havia mort. Només que havia deixat una vídua sense recursos econòmics pels molts deutes que havia contret.
Van dir que Maria li havia enviat a aquella pobra noia les joies que tenia pel seu casament amb Felip Ferrandis. I no sols no li van donar les gràcies sinó que la seva filla, que mai no li havia dit res, li va enviar un document reclamant-li aquelles joies. Semblava que Domna Maria, que volia ser tan bona, no encertés ni la bondat de les seves accions. La veritat, feia una mica de llàstima!
Jo, com que no volia que el meu marit li pagués el deute, m’estava callada i procurava no molestar-la per por que ens reclamés els diners. Per afermançar la meva situació, per si se’m moria el meu marit, necessitava els meus fills barons del meu costat. I els mimava tant com podia, deixant-los fer el que volien, per assegurar-me el seu recolzament, ni que fos per interès.
Tot aquell esforç que Maria va fer per aquella nora llunyana, al final, tampoc li va servir de res. El rei —ho va saber un any més tard—, no l’havia desemparada i li havia assignat una renda anual de dos mil sous jaquesos procedents dels impostos de Tamarite de Litera.
Després de la mort de Ramon Folc i de la de Felip, va venir la de Sibil·la de Cardona, la seva cunyada. I la meva sogra, que no es treia el dol per res, tot i el poc cas que aquella dona li havia fet, encara va ser capaç d’encarregar-li misses i pagar-les de la seva butxaca. No ens va reclamar ni un sou!
Finalment, va arribar la mort més tràgica però menys sentida. La meva sogra tenia una família bel·licosa. Molts dels seus parents havien mort en situacions deshonroses. El seu pare, Joan Alfons López d’Haro II, havia estat desposseït dels seus senyorius i, per mandat del rei Alfons XI, havia estat executat a llançades a Agoncillo. Aquella mort la va trasbalsar moltíssim, no perquè guardés cap bri d’amor pel seu pare, sinó pels remordiments de consciència que li van sobrevenir per no haver fet les paus amb ell, abans de la seva mort. I encara va encomanar més misses, a Solsona, i fins i tot a Cardona, que també va pagar de la seva butxaca. Es deuria passar el dia resant! I a mi, em costava de complir amb les pràctiques imprescindibles per no semblar descreguda!
Tot i les penes, mai no va descuidar la seva feina a Solsona, on treballava per millorar les condicions dels solsonins. Feia temps que li reclamaven que cap pres de Solsona, ni que hagués comés un crim, pogués ser tret de la seva jurisdicció. I els ho va concedir. A més, per evitar perills i problemes, els hi havia afegit, d’acord amb el batlle, la prohibició de l’ús de portar armes. A aquelles alçades, els solsonins ja se l’estimaven molt .
Amb el passar dels dies, vaig rebre notícies del meu fill. La meva sogra en tenia cura i li ensenyava a fer dibuixos. El nen hi tenia molta facilitat i els feia preciosos. Ella li havia regalat el seu temps i molt d’afecte. I el nen estimava la seva àvia més que a cap dels seus pares i germans. Mai no preguntava per mi ni en volia saber res. Això sí que li envejava a la meva sogra. Jo sabia que a mi, no m’estimaven ni els fills que vivien amb mi. Però tampoc estava disposada a dedicar-los la meva vida.
Al cap de poc temps,a ella, li va tornar la dèria del luxe i va proclamar una nova ordinació insistint en l’excés de luxe a l’hora de vestir; especialment en les guarnicions que es posaven les dones sobre les seves robes.
Quina mania! Tot el que fos guarniment i embelliment de la meva persona, a mi, em semblava fantàstic. A més, tenia molt gust i les meves dames, sempre m’imitaven. I com més coses em posava jo, més se’n posaven elles. I com més se’n posaven elles, per imitar-me i fer-me contenta, jo, amb més adornaments em guarnia per semblar diferent i superior a elles. I m’ho passava d’allò més bé rumiant amb què les podria superar i sorprendre.
Amb tanta dèria com tenia pel luxe, va acabar per dictar unes noves lleis. Ajudada pels cònsols de les dues jurisdiccions va ordenar que ni cap home ni dona de qualsevol estament o condició que visqués a Solsona, no podia portar mantell, ni capa, ni cota, ni gonelles, ni brials ni altres vestidures amb perles, or, argent, ermini ni pedres precioses. Ni podien vestir robes daurades ni de seda. Aquesta ordinació havia de tenir una durada de vint anys i qui no la complís hauria de pagar dos-cents sous barcelonesos. Els sastres i sastresses que ho incomplissin n’haurien de pagar cinc i, si no els tenien, haurien d’anar a la presó.
Va tenir moltes queixes. La família del paborde n’havia quedat exempta i, com que era molt ostentosa, això, a la gent li havia semblat injust. Llavors ho va solucionar dient que la família del paborde només podria fer ús del seu luxe si anava fora de Solsona i dins de casa seva.
Sort que no ho havia fet a Cardona!
Emmurriada com estava amb aquestes ruqueries —que llavors immediatament m’ho van semblar—, em va sorprendre la més tràgica de les meves desgràcies.
El dia vuit de setembre de 1336, amb tan sols vint-i-set anys i dos com a vescomte, en la flor de la vida, el meu marit Hug I de Cardona va morir quasi de repent.
La meva sogra va venir immediatament a Cardona per acomiadar el seu fill. Estava terriblement afligida i, com sempre, vestida de dol. Però la vídua protagonista era jo. Ella era la mare, només!
La tragèdia havia succeït en una partida de caça. Un senglar l’havia encalçat i ningú no havia arribat a temps per salvar-lo. Els seus companys i amics de cacera havien pogut recuperar el cos en vida del vescomte, però, en arribar el castell, ja havia expirat el seu últim alè.
El nou vescomte, per fortuna meva, era el meu fill. El nen encara tenia set anys i vaig témer que la meva sogra reclamés per a ella, novament, el vescomtat. Però ja no volia saber res de Cardona, la seva vida estava a Solsona i, ni a mi ni als meus fills no ens volia prou.
A aquella pobra dona ja no li quedaven penes més dures per viure. El seu Déu, ja les hi havia enviades totes. No n’hi quedava cap més per sofrir. Havia perdut tant l’esma que semblava fora de sí. Ni a l’enterrament no es va quedar. Potser no l’hauria pogut suportar.
Jo ho vaig suportar tot i com a tutora del meu fill, em vaig veure en disposició de manar sobre el vescomtat fins a la seva majoria d’edat.
El testament del meu marit no em va ser gaire favorable, però jo no pensava tenir-lo en compte. Ningú no em podria dir res si la que manava era jo. Hug I havia deixat mil cent sous barcelonins perquè se li fes un sepulcre digne a l’església de Sant Vicenç de Cardona; se li havia de pagar el deute a la seva mare i, el que sobrés s’havia de repartir entre criats i soldats.
Quan la mare del meu marit va perdre l’últim fill que li quedava, i perquè el testament així ho deia, el primer que va fer, va ser reclamar-nos els diners del deute pendent. Els necessitava per a les seves obres de Solsona.
Jo, en principi, m’hi vaig negar. I llavors va començar la terrible batalla. Ella, que sabia més de lleis i de la vida en general, que jo, va recórrer immediatament al rei.
Pere III, el Cerimoniós, la va recolzar amb contundència i li va concedir permís per penyorar tots els territoris de Cardona, contra el seu nét Huguet.
Jo no sabia què fer per aconseguir aquella llicència reial. Del que sí que em vaig adonar, va ser que el seu nét Huguet —que pràcticament ni coneixia per culpa meva—, no li importava gens. Jo, com que havia vist la seva bona intenció amb el nen Guillem, pensava que com a dona de bon cor, tampoc exigiria el pagament del deute a un altre nét seu. Però com que no la volíem i ella necessitava els diners, no li va importar pledejar contra nosaltres.
Algun dels territoris, en saber la llei van començar a pagar i els oficials del rei, emparats per la llicència que ell els havia atorgat, volien ja procedir contra els qui encara no havien pagat.
La meva sogra no volia accions violentes. Els va deturar. I de moment, vaig estalviar-me el pagament.
Llavors, ella va parlar amb els seus vilatans de Solsona, que també estaven escanyats pels deutes, i els va fer un tracte. Ells volien prerrogatives i ella necessitava diners per a la seva intenció de municipalitzar Solsona i per bastir la nau gòtica de Santa Maria. Amb el seu tacte, capacitat i habilitat característiques, va aconseguir lligar-ho tot per resoldre tot els problemes alhora.
Sempre se sortia amb la seva!
Conjuntament amb el paborde Bernat de Riart, va ordenar les bases per a la creació del municipi de Solsona. Volia portar a terme aquest gran projecte i que la seva ciutat se’n pogués beneficiar. Era molta feina i paciència, però ella estava disposada a tot, per tal d’aconseguir-ho.
També es va posar d’acord amb els prohoms de Solsona de manera que ella cedia en el nombre de càrrecs, que ells exigien per a la creació del municipi, juntament amb altres privilegis, i ells aconseguien reunir la quantitat que a ella se li devia.
Es van redactar els acords i va quedar estipulat que cada jurisdicció tindria el seu propi batlle i que ambdós decidirien a parts iguals. Que cada batlle, tant el representant del vescomte de Cardona, Ramon de Castellar, com el del paborde, Pere de Valcebre, tindrien dret a nomenar dos cònsols; en total, quatre. Aquests cònsols podrien exercir el càrrec durant un any sencer però, en acabar-lo, havien de nomenar-ne un altre com a successor i, aquest, havia d’acceptar obligatòriament. El cònsol entrant tindria dret, si volia, a jutjar els actes que com a cònsol havia dictat el seu predecessor. A més a més, els dos cònsols de cada jurisdicció tindrien dret a nomenar deu consellers amb la finalitat de ser aconsellats lleialment.
Amb tot, com que no era suficient, Maria encara els va atorgar poder per fer imposicions econòmiques durant quatre anys. I, durant quinze anys, podrien crear bans i prendre diners assegurant-los en els béns del comú.
Com a tutora del meu fill em va convocar per assistir a la reunió. Només li vaig fer la inexcusable reverència.
D’una part, estàvem jo, Domna Maria i el paborde Bernat de Riart; de l’altra, tots els prohoms de la vila de Solsona. Al refectori del Monestir vam elegir com a cònsols, per part de Domna Maria a Bernat Sarter i Periçó Prestador. Per part del paborde, a Bernat Junyent i Berenguer Villar.
Després, cada un d’ells, va elegir els seus deu consellers. Tots van jurar el seu càrrec davant dels quatre evangelis.
Quant als diners, els prohoms de Solsona es van comprometre a pagar vint-i-un mil quatre-cents sous barcelonins en el termini de quatre anys —el mateix període de temps que durava el principal dels privilegis atorgats. D’aquest total, quinze mil me’ls havien de pagar a mi, en tres terminis —cada un d’un any—, a raó de cinc mil sous cada vegada i, jo, els havia d’utilitzar per pagar el deute que el seu fill tenia amb Domna Maria. De la resta, quatre mil havien de ser directament per Domna Maria i els hi pagarien a raó de mil sous per any. I els dos mil quatre-cents que quedaven serien per al paborde, a raó de sis-cents per cada un dels quatre anys del termini. Els quatre-cents restants havien de ser, en la seva totalitat, per acabar la nau gòtica de l’església de Santa Maria de Solsona.
Vaig col·laborar en tots els documents amb molta sol·licitud. Pensava que em podria quedar els diners i que ella no es queixaria més. I perquè estigués ben contenta li vaig enviar els capítols que regien a Cardona perquè pogués servir-se’n per redactar els de Solsona. La meva sogra m’ho va agrair, però no es va refiar de mi.
Ella estava satisfeta per haver aconseguit les dues últimes fites que s’havia imposat: concretar l’establiment del municipi a Solsona i cobrar el deute que se li devia des del seu casament. Ni l’una cosa ni l’altra estaven realitzades però, al menys, ja existia un compromís de compliment. Esperava tenir redactats els capítols i que, en pocs mesos, jo li pagués, tal i com havia quedat estipulat, tot el que li devia.
Per,fer-me la simpàtica, em vaig interessar pel meu fill...