Solitud, per què em vols mal?

Primer Premi Elsa Garcia de Narrativa breu 2019, Papiol


Solitud, per què em vols mal?

                                                                     I

Un esclat de sol ronsejava amb timidesa per despertar la Caterineta. Sentia una mena de vergonya estranya perquè, a més que tot just s’havia acabat l’hivern, li sabia greu despertar la nena enfebrada. Tanmateix, era tal el bulliment d’aquell cosset menut, que la gentilesa de l’astre va passar-li per alt. Tampoc no necessitava cap amic més. Perquè, tot i que hauria de patir ella sola aquell mal tràngol, encara jugava sentint-se afortunadament acaronada per la presència de germans i pares. Es barallaven, és clar; i els castigaven, també. Però uns la feien riure i els altres l’encoratjaven a ser una miqueta millor cada dia.

   Sense ser-ne conscient, per l’exagerada temperatura, la Caterineta va començar a espeternegar de cames i braços alhora que l’esquena se li vinclava i tensava sense control.

La seva germana gran, que dormia amb ella dins d’un llit gran de la padrina, va córrer, tota espantada, a avisar els pares. Però va trigar mig segon a adonar-se que no sabia expressar allò que acabava de veure. I va buscar en el seu imaginari de germana gran, no tan menuda, però encara petita, la manera de fer-se entendre. I hi va trobar una similitud amb els espeternecs de les gallines que matava la minyona dels tiets.

   La Caterineta, mentre pares i germans patien, va passar la malaltia en uns llimbs beatífics. Fins que el sol, empipat per tres llunes fugisseres que l’obligaven tant sí com no a desvetllar-la, va desvergonyir-se i va despertar-la perquè no es perdés ni un dia més els seus prodigis: els arbres brotant, les flors florint, els ocells piulant i la canalla jugant pels carrers. Això sí, amb molt de compte per no tornar a enfebrar-la amb la seva escalfor.

En despertar-se, la nena va veure l’àvia asseguda a l’espona del llit, resant fluixet; i uns pots de plàstic vermells i desconeguts. Quan la mare va córrer a veure la filla convalescent, el primer que va explicar-li va ser que dins dels pots hi havia les farinetes que l’havien curada. Perquè ningú no sabia que el sol també s’hi havia esmerçat.

   Quan la Caterineta va tornar a l’escola, les companyes van dir-li que la Maria ja no tornaria mai més perquè havia mort del mateix mal que ella havia patit. I va ser llavors quan va aprendre que el sol de les seves escadusseres primaveres no tractava totes les famílies amb la mateixa tendresa. La Maria havia mort sola i ella vivia amb l’escalf de les nenes de la classe, els germans, els pares i la padrina, que no havia parat de resar, quan resar li semblava sinònim de premi. I va pensar que, potser, a casa de la Maria no anaven a missa.

   Perquè ella, acompanyada de la mare, així que va ser capaç de caminar costa amunt fins a l’ermita del sant patró, va haver d’anar-hi, un dia de cada dia, a pregar per la salut de tots els familiars i a posar una almoina més gran que la dels diumenges a l’escolanet de fusta que, de tan vist, era com un més de la família. I aquell dia va saber que per sempre més hauria de ser agraïda perquè la mare, sense dir-li-ho, l’hi estava ensenyant; i perquè a ca la Maria també anaven a missa i, ara, només ploraven. La nena, llavors, va pensar que aquell sant no deuria tenir tanta influència celestial.

   La Caterineta va preferir abraçar-se a l’escolanet de fusta i demanar-li que fos ell qui parlés amb el sant i intercedís perquè ella no hagués de quedar-se sola mai.

   Que estar sola li feia por i que volia morir-se abans que els seus pares i els seus germans.

  Una primavera més enllà, la Caterineta no estava recuperada del tot i el metge va dictaminar que s’havia de posar unes injeccions molt fortes. La tieta, que era la seva padrina de bateig, es va oferir a posar-les-hi perquè, mentre havia viscut al convent pensant que potser es faria monja, n’havia après. La bona de la tieta no havia pogut ser monja i havia anat a viure amb el germà hereu a la casa familiar, a la casa gran i senyorial que hi havia prop de la casa dels pares de la Caterineta. Ells tenien una era més gran i jardí i lavabo amb banyera i una saleta per al piano i mobles de noguer i... i tot i així, la Caterineta, sense ser-ne conscient, sabia que preferia el caliu de l’estufa de clofolla, instal·lada al mig de la sala de casa seva, on la família passava molt bones estones amb les històries que el pare els explicava. I va començar a entendre que allò que en deien felicitat no eren els mobles de noguer, ni la saleta per al piano, ni una banyera... que el que la feia sentir com al cel que s’imaginava ―per les explicacions idealitzades i inqüestionables de les monges― era jugar amb les seves germanes, escoltar les històries del pare i estrenar els jerseis de llana o cotó, per a l’hivern o per a la primavera, que la mare li teixia a conjunt amb la seva germana més propera. Perquè la mare feia uns jerseis molt bonics i de dos en dos: per al primer i la segona, per a la tercera i la quarta... i així fins arribar al vuitè.

   Tanmateix, tot i ser encara prou petita, aquell inconscient goig per la vida va començar a esquerdar-se. La tieta que li posava les injeccions sabia explicar uns contes fantàstics i fascinants i uns relats històrics —sense cap mena de rigor científic, però això ella no ho sabia—, que li robaven, fins i tot, la sensació de saber que estava vivint. Perquè la tieta, a més de les paraules —com ho feia el pare— hi posava ganyotes, tancades d’ulls per a la por i les tempestes, gestos bruscos per als dolents, rialles per parlar de la mare de Déu i enuig per als dimonis. I aquests, en Fredolic i en Camallarg, eren els protagonistes dels contes que més agradaven a la Caterineta. I quan la tieta anava a posar-li les injeccions, ella volia que els hi expliqués, però la tieta mai no va tenir temps d’explicar-los-hi prop de l’estufa de clofolla. I la Caterineta, quan els volia escoltar, havia d’anar a casa dels tiets i el caliu ja no era el mateix.

   La primavera que va arribar portant deures del col·legi a casa, per si no li hagués resultat prou avorrit i enutjós haver d’acabar la tarda sense poder jugar, córrer o voltar en bicicleta, va tenir un segon desengany: la tieta tampoc anava a fer deures vora l’estufa, sempre es quedava a ajudar els seus cosins. I no sabia què li feia més ràbia, si haver perdut moltes versions del Fredolic i el Camallarg o no tenir ajuda per fer els deures. Perquè aquella primavera ja llegia amb avidesa tot el que podia arreplegar per casa i el que li deixaven els seus cosins. Perquè a casa no hi havia tebeos; només de tant en tant algun aconseguia burlar la vigilància paterna i passar d’habitació en habitació per ser llegit d’amagatotis mentre el pare treballava. A casa, sí que hi havia històries amb dibuixos i bafarades, però eren de sants i de personatges il·lustres i, tot i que la captivaven, amb les fantasies dels còmics dels seus cosins quedava fascinada.

   Aquella manca d’històries màgiques, escrites, no va ser cap desengany però sí una lliçó com les de classe. Molt més valuosa. Perquè va fer-li entendre, com si fos una historieta més, que li calia estar alerta, ja que la joia de viure no brollava a redós de les xàldigues que s’escapaven de l’estufa, ni de les històries del pare, ni dels jocs amb els germans, ni dels aprenentatges que ensenyava la mare, ni de les històries de sants i personatges il·lustres...i que la vida, fins i tot passant fred, podia convertir-la en personatge real d’històries màgiques sense escriure.

   Llavors, les primeres amigues van lliscar, suaument, de les seves vides fins a convertir-se en personatges —molt més fabulosos que màgics— de la seva història íntima.

   I va adonar-se que començava a sentir-se gran. Que ja deixava enrere el bàndol dels germans petits, els qui encara necessitaven que els rentessin al cossi, dimecres i diumenges. Que era gran i no ho era i que, de petita, la hi veien, però no se’n sentia.

   I aquell èxit s’assemblava a la millor conquesta del millor emperador romà dels de les històries escrites que el pare els comprava.

   El primer dia que va aconseguir anar sola amb les amigues a berenar a la vora del riu, tot i que no va poder percebre-ho, el sol d’aquella primavera es va esmunyir de la seva vida per anar a fer recompte de nenes que també necessitessin del seu escalf.

                                                         II

Tot just la primavera havia deixat de passejar-se per camps, carrers i cases, quan el cel rogenc de l’alba descobria un carter molt atrafegat —repartint sobres per les cases— i preocupant-se per no saber si les cartes portaven notícies bones o dolentes. Dins la saca, n’hi havia una de molt malagradosa que faria plorar la Caterina durant força mesos.

   El cel, per no semblar burler, hauria preferit encapotar-se de núvols i boira i que la Caterina no hagués pogut ni espiar-lo per no deixar-li un mal record; però aquell dia de principis d’estiu, quan el curs escolar s’estava acabant, li tocava lluir rutilant i passar per antipàtic.

   La volta celestial, aquell matí, talment un paraigua turquesa enlluernador, no va permetre al pare poder ignorar la carta damunt la taula del despatx. Amb el remitent ja va endevinar-ne el contingut i va saber que se li acabava una etapa de la vida per començar-ne una altra caminant a favor dels fills. Lluny d’on havia nascut, on tenia els fills arrelats. Va passar per la cuina a dir a la mare que ja havia arribat la conformitat i, pesarós, va encaminar la seva bona voluntat fins a l’habitació de la Caterina. Era conscient de la tristesa que aquella notificació li produiria i, per tranquil·litzar-la, com la padrina, també va asseure’s a l’espona del llit, on ella s’estava aclofada llegint històries de nenes en internats fabulosos. En veure el document a les mans del pare, va intuir que aquelles eren les seves últimes ratlles de lectura infantil. La Caterina ho sabia: calia que tots marxessin a viure a la gran ciutat perquè ella i els seus germans poguessin estudiar millor i mantenir la família unida. Els havien confirmat el trasllat del pare.

   I abans d’acomiadar-se de les seves amigues, va adonar-se que, sense dir-los l’últim adéu, ja les enyorava, i que aquell nou sentiment era molt més trist que el de no poder escoltar els contes d’en Fredolic i en Camallarg, i més llastimós que haver de fer els deures tota sola.

   Al vespre, quan es va despullar per posar-se el pijama, va notar que portava tot el dia sentint-se nua. I va presagiar la tristor de viure molt de temps desabrigada. El neguit per aquella aflicció va privar-la, durant tot l’estiu, de fruir amb les amigues d’aprendre a ballar sardanes, cada capvespre, a la plaça, quan germans i pares ja no eren prou companyia.

   La gran ciutat havia d’oferir-li moltes possibilitats, però no la temptaven sense les seves amigues per voltar tot rient, explicant-se secrets i fent plans per al cap de setmana o les vacances.

   Quan van deixar la casa, va acomiadar-se del sol que li havia fet de bressol durant els anys de la infantesa.

   Ningú no li va explicar com havia de fer noves amistats en una ciutat gran on la gent no es coneixia des de petita. A l’hora del pati del primer dia de classe, les companyes que se li havien assegut a la vora —parlant-li en castellà— van suggerir-li de pujar al bar a esmorzar. Tan poques vegades hi havia entrat, al bar del poble! Ella estava acostumada a passar aquella estona jugant a matar amb una pilota petita i a portar més d’una nafra.

   I quan la Caterina es despertava, el cel blau, amb l’horitzó desorientat, li semblava una llosa que li amargava el viure perquè, tot i els esforços que feia, no aconseguia cap amiga per anar i tornar de casa a l’institut. Les notes se’n van ressentir una mica, es va aprimar encara més, i plorava i plorava i plorava perquè volia les seves amigues.

   Llavors va intervenir la tutora, incapaç per a res més que no fos mesquinesa. I va preguntar davant de totes les noies de la classe, com si es burlés de la Caterina, si no hi havia ningú que la pogués acompanyar durant el camí cap a casa. I la humiliació, amb tota la ràbia capaç d’encabir en un cos adolescent, se li va escapar a doll pel lacrimal, sense aturador. I va ser conscient que faria molta llàstima a tothom: a les noies de la classe, a les de totes les aules que se n’assabentarien, a les germanes perquè els ho explicaria, als pares perquè ho descobririen... I va sentir molta rancúnia per la tutora, i una mica per les noies de la classe, pels pares —a qui feia culpables de la seva dissort—, i per la ciutat gran. Tanmateix, en acabar el matí, la companya amb qui compartia taula va proposar-li —en català i no pas en la llengua de les lliçons— de baixar juntes fins on se’ls separessin els camins. I aquella ràbia jovenívola, il·lusionada amb l’oferiment de la companya, encara va ser capaç d’oblidar, amb extrema lleugeresa, l’ultratge sofert tot just feia una minsa estona.

   A poc a poc, a més de caminar carrers enllà fins arribar a la cruïlla on per força s’havien d’acomiadar, van començar a compartir secrets, il·lusions, projectes, emocions i alguns cigarrets. I el deler per les amigues perdudes, les quals creia insubstituïbles, es va anar fent fonedís tot transformant-se en un enorme desig d’estimar aquella nova amiga.

   Amb una mica més de temps, el grup es va ampliar i les dues anaven i tornaven de casa a classe i de classe a casa, en colla. I el cel de la ciutat gran va tornar a esdevenir un mantell afalagador com una àvia.

   Sota l’aixopluc de l’amistat conquerida amb quinze anys, va adonar-se que els de casa se li allunyaven i no li feia basarda. Aquell viure a casa més isolada era com un triomf que l’edat li regalava en imaginar que lluitava per deixar enrere l’adolescència i encalçar la majoria d’edat. Volia sentir-se adulta. Es creia amb forces per ser-ho. Però deixar enrere tota la inconsciència era pagar un preu molt alt. Encara li calia fer força ximpleries d’aquelles que no passen la safata de missa.

   Als pares de la Caterina no els agradava que sortís de casa els diumenges. El matí era per anar a missa i la tarda, per passar-la en família. Però per a ella, aquells dies ja no eren festívols sense les seves amigues i, per evitar que li ho prohibissin, es va empescar un bon ardit. Havent dinat, després d’una estona de sobretaula amb pares i germans, se n’anava a l’habitació i es posava a estudiar. Havent quedat però, el dia abans, que la seva amiga li telefonaria a l’hora convinguda. I sonava el telèfon i ella esperava que l’agafés algú de la família mentre es preparava per respondre al telèfon del menjador on encara eren els pares; ell llegint la premsa, i fent mitja ella.

   En aquella situació no podien evitar sentir com s’empescava una conversa per fer veure que una amiga no entenia la lliçó i necessitava ajuda. Amb tal excusa, ells no gosaven negar-li cap permís. Llavors, amb la consciència a la brossa i la inconsciència a la rialla, sortia amb la carpeta dels apunts penjant de la mà per anar a descobrir, amb la colla, algunes de les tavernes que estaven de moda i oferien patés i formatges per picar, amb una cervesa, a mitja tarda. Aquell beuratge amarg mai no li va agradar gaire i, tanmateix, se’l bevia per semblar més gran.

   Mentrestant, els dies que havien de servir per aprendre, ella i la seva amiga, fent-se tota la companyia que permetia prescindir de la dels pares i germans, estudiaven i estudiaven a casa de l’una o de l’altra. Quasi mai a la biblioteca, perquè en aquell clos silenciós se’ls feia dificilíssim no parlar dels pardals que els volaven al cervell.

   Les seves voleiades els semblaven altament transcendentals i inevitables. Perquè amb elles volien transformar-se en adultes intel·lectuals i saberudes.

   En canvi, a casa, quan se’ls esgotava el temps imprescindible per saber amb seguretat el que l’endemà els podien preguntar, mortes de riure, per no parlar més, s’enganxaven uns esparadraps a la boca per deixar de volar.

   I la vida, a la Caterina, durant els dos cursos següents, li va semblar com menjar xocolata amb nata, com un dia d’excursió, com una classe sense professora, com una tarda sense deures, com el primer esglai en adonar-se que un noi se la mirava.

   Quan l’últim mes de classe a l’institut va adonar-se que cap amiga volia estudiar el mateix que ella i que hauria d’enfrontar-se a la universitat tota sola, el neguit de la solitud va tornar a envair-la. Ja no va plorar perquè necessitava creure que era prou adulta per dominar l’angúnia que li feia presentar-se sola a les primeres classes. I tenia clar que volia ser capaç d’aconseguir nous amics, llavors ja noies i nois, a les noves classes.

   A aquella edat, ni a les amigues podia dir-los que tenia por de sentir-se sola. L’haurien pres per infantil. I amb l’orgull dels divuit anys ja fets, no podia mostrar-se incapaç de res.

   A les nits, quan ja li costava d’adormir-se amb tranquil·litat per les inconsciències llençades a la brossa... mussols, òlibes i ratpenats la despertaven per aprendre que, a la seva edat, ja no es podia compartir tot i que la solitud feia més companyia que la desitjada. Perquè decisions com aquella, la de guardar-se el secret de la por de sentir-se sola, les havia de tancar amb pany i clau.

   La Caterina va entrar a la universitat, aparentant una seguretat que no tenia. Però havia après algunes tècniques per iniciar converses amb qui entrava a l’aula, amb qui s’asseia a la seva vora, amb qui li agradaven els mateixos autors per llegir, amb qui tenia les mateixes aficions. I va trobar companys i companyes per assaborir els cinc cursos que hi va passar. I aquells cursos van ser com córrer amb moto a tota castanya, arran de mar, asseguda de paquet d’un noi talment un heroi de novel·la, com banyar-se nua i fer-se petons a la vista de tothom.

   Però no hi va trobar cap amiga com la que ja tenia perquè, amb ella, se sentia plenament sadollada d’amistat.

   Tanmateix, en començar a voltar per la ciutat gran en moto, convidada pels nois que li agradaven, ja no va tenir tant de temps per a la seva amiga i va començar a comprendre que la vida potser seria un anar i venir de persones perdudes i recuperades.

                                                               III

Tot just acabat l’estiu de cels turquesa, unes boires tardorenques van envoltar la vida de la Caterina amb un decorat ombradís. I la refulgent claror de moltes llunes majestuoses va il·luminar-li el viure per poder assaborir-lo sense errar gaires camins. Perquè la vida ja no era cap assaig, era una dia d’estrena constant. I els centelleigs de la lluna vivificadora, a vegades, no eren prou resplendents com per dissipar la foscúria que, temptadora, l’assetjava per vèncer-la. Perquè en aquella tardor boirosa, equivocar-se ja no tenia marge per al rescat i les derrotes se li apilaven, com brossam de fulla marcida, difícil d’escampar fins i tot per vents maliciosos.

   La Caterina va enfrontar-se sola, perquè no podia ser d’altra manera, al seu primer dia de feina. I a tots els que van venir al darrere, també. Però estava més esporuguida pel capficament de ser capaç de fer-la ben feta, que no pas per la manca de l’agradable conhort d’una companyia.

   Dins l’aula estava acompanyada, sí, però d’alumnes; i ella era l’única professora i la seva taula marcava una línia divisòria entre dos bàndols: entre el que ella els havia d’exigir i el que ells es resistien a acatar; entre un has d’aprendre i comportar-te i un no tinc ganes de saber gaire res i no em ve de gust fer el que toca. I sola, va haver de decidir que aquella jovenalla havia d’aprendre al preu que fos i que, per fer-ho, era imprescindible una disciplina antipàtica. Que la feina difícil no era ensenyar-los allò que sabia, sinó inculcar-los el desig de saber, el deler per aprendre, l’ambició per llegir l’univers inabastable i l’afany per encalçar la saviesa.

   Tanmateix, inexperta i ingènua, volent ser totalment diferent a la tutora que l’havia humiliada, va tenir la pensada de convidar els seus alumnes a casa seva, a berenar. I s’hi van presentar i, entre cacaolats i coques, van riure i van xerrar d’un munt d’idees interessants, d’un munt de ruqueries, tot intentant, ella, copsar les seves inquietuds.

   L’endemà, la Caterina va presentar-se a aquella classe creient que, per l’estona compartida, la seva actitud seria excel·lent i el rendiment acadèmic milloraria notablement. Malauradament, el desencant va ser decebedor: la confiança els va permetre una actitud menys respectuosa i molt més difícil de reconduir.

   La lluna s’havia oblidat d’ella, però els fets van ensenyar-li a moure’s per l’ombra.

   Quan els diners li van permetre independitzar-se, compartint pis amb companyes, no va enyorar ni l’àvia, ni la tieta, ni la mare, ni les germanes; només una mica la seva amiga de l’ànima. I la vida, tot i treballar molt, va ser un joc delitós però d’alt risc. Totes les decisions de la seva vida, que sorgien infinites a cada lluna, només depenien d’ella. Ni temps tenia per compartir-les o consultar-les. I aquella independència per resoldre tot aquell munt d’interrogants, la remetia a una altra mena de solitud, que no era de l’ànima, però sí de l’enteniment. Perquè equivocar-se sola equivalia a traginar tota la responsabilitat de les culpes. I feia molt més mal, tot i que els encerts adquirissin més valor.

   Perquè l’èxit i el fracàs no tenien el mateix regust xarrupant-los en solitud. I li calia poder brindar amb una copa amiga que pertanyés a la seva nova vida.

   Llavors, van aparèixer l’amor i el desassossec alhora. Va adonar-se que l’amor estimava més que l’amistat perquè desitjava més. Ho volia tot de l’enamorat. Si ella hagués pogut, els hauria robat: amor i enamorat. I se’ls hauria posat a la butxaca i hauria viscut, sempre més, acompanyada, acaronant-los amb les mans. I la vida li hauria semblat plenitud.

   Però l’amor de les precioses poesies llegides no és ben igual que el que es viu il·luminat per les llunes, a dies embromades, a dies de tempesta. I tot i ser plenitud, tot i no haver-hi res millor a demanar a la vida, aquesta se li va desorientar. Perquè les seves decisions ja no depenien només d’ella, quedaven a mercè del fil inconsistent de l’amor, encara per declarar. I quan la solitud s’havia mig esfumat, arraconada per l’obscuritat que la tardor li regalava, l’amor i la lluna la hi van retornar amb rotunditat. La Caterina volia tothora l’enamorat i cap diumenge li resultava prou llarg. Li faltava l’infinit de les poesies amoroses. I aquell desitjar l’altre, per ser dos en un tot, li va lliurar una nova solitud: la de ser capaç de viure sol però ofegat, a cada pas fet, sense la mà amorosa. Viure a mig morir per l’absència tan desitjada. Sense ell, com que l’anhelava, es dolia per la mancança de la seva presència assossegada. I aquell dolor se li va transformar en una única solitud: la d’ell.

   Tanmateix, a poc a poc, la Caterina va anar conquerint l’amor de l’enamorat i la vida va semblar-li una joia dins del cor. I viure-la va ser com tornar a jugar de petita, com els contes de la tieta explicats a casa seva, com la il·lusió de la nit de Reis, com tocar el sol de l’estació passada.

   L’encanteri, però, va durar poc. A l’amiga, li ho podia confessar tot, es podien barallar i al cap d’una estona compartir un paquet de galetes amb xocolata. Estimar el marit era molt més difícil. I dues vides en una requerien d’una exigència severa.

   Com ferir-lo amb retrets i sentiments dubtosos? Perquè, a cada ensopegada, el desencant desinflava aquella il·lusió primera. I tot i que apropava els cors en aixecar-se, augmentava la por de caure per la desconfiança que inexorablement creixia i creixia. I una altra mena de solitud, amb silencis més llargs, va embargar-la de nou: només ella, sola, podia i havia de decidir quan era ineludible confessar els neguits i quan era imprescindible callar les tristors. Els silencis es convertien en secrets i els secrets en distàncies més i més insondables. I el triomf de la seva mitja vida, per confegir-ne una de parella, depenia dels encerts que podia ser capaç d’aconseguir ella sola. Una solitud invisible però salvatge.

   Afortunadament, abans que la lluna s’amagués del tot, la Caterina va donar a llum la seva filla. I quan va tenir-la en braços, l’amor que coneixia li va semblar petit. La vida deixava de ser una meitat compartida per regalar-la tota, matí i nit, laborable i festiu, en la salut i en la malaltia. Una exigència íntegra i una plenitud assadollada.

   La solitud, amb la criatura a coll, va esvair-se força. En aquell moment s’imaginava talment un aràcnid, creient que tenia moltes potes per no flaquejar, molts amors per fer-se gran sense perdre les il·lusions: la filla, el marit, la família, les amigues, les companyes, els coneguts, els llibres, els escrits terapèutics... Que tots ells li regalaven una tranquil·litat que li permetia descansar pacífica. Amb tot, quasi no podia dormir: la nena era inquieta i també buscava aquella companyia que ella tant havia necessitat. Si es despertava, no volia estar sola; necessitava la mare per tornar a endormiscar-se. Llavors va comprendre que fins i tot el neguit per la soledat podia ser genètic.

   I quasi se li va acabar la mitja vida que li quedava, atrafegada per atendre la nena, lliurant-li amorosament tot el que li restava, per ajudar-la a créixer tot vencent la solitud heretada.

   La Caterina va viure uns anys cansats però amorosits per la tendresa infantívola.

   L’amor, el trobava per tots els racons, però li costava de reconèixer. Anava i tornava, s’escapava i revenia. Marit i filla se li allunyaven i se li atansaven i no sabia on havia d’aturar-se per tenir-los sempre a la vora.

   Quan la nena va deixar enrere la ingenuïtat de la infantesa i l’adolescència va tornar-la malagradosa, l’encanteri es va anar dissipant. La incertesa era com l’ombra dels núvols que li robava la resplendor reconfortant dels seus rajos platejats. I va tornar a refugiar-se en el marit, que intentava espolsar-li ombres i núvols, per poder suportar aquell despreniment que, a poc a poc, creixia i creixia amb tota crueltat. La solitud se li va fer un immens esvoranc. No hi havia paret, ni marge, ni soca on agafar-se, només desorientació. I, a dies, ni el marit li servia de brúixola.

   Encara li quedava el pitjor: la filla, perquè les seves capacitats li ho permetien, va fer mans i mànigues per poder estudiar els dos últims cursos universitaris a l’estranger. Llavors, a més a més, la separació també es va fer distància física. I la por de la solitud es va tornar dolor angoixant per no poder abraçar-la quan arribava a casa, per no poder dir-li bona nit, tot enredant-la una estona amb quatre xerrameques, per no poder preparar-li els seus plats preferits els dies que la notava tristoia, per no poder veure-la intentant endevinar-li els maldecaps.

   I es va desesperar tant que va clamar a la lluna perquè s’amagués i deixés de lluir exultant mentre ella sofria com si cada dia hi hagués temporal. I no en volia saber res, de llamps; només escoltava els trons, perquè li ofegaven els crits espantosos pel dolor de la solitud.

                                                            IV

Tot just les primeres gelades van cobrir el fullam —desganat d’arrelar-se a les branques dels arbres mig enfredolicats— talment un joc de flassades i catifes competint pels millors ocres, marrons, grocs, que la nit, només amb estrelles com fanalets tènues, va abatre’s sobre la vida de la senyora Caterina.

   La primera de totes les nits que havien de seguir, rotundes com el plom, va ser com si li haguessin escopit un monstruós meteorit i aquest l’hagués esclafada, sense matar-la, perquè sofrís amb més intensitat tot el que encara no havia patit i li quedava per tastar.

   Aquella primera nit, després d’un dia angoixant, sense dormir, adonant-se que la foscor se li feia inexorable, se li va morir el marit. Un conductor alienat, en direcció contrària, va estavellar-se contra el vehicle familiar i va robar-li la vida d’avi que encara li quedava per emplenar.

   La senyora Caterina, que ja s’havia adonat que ho era per com la mirava el jovent i perquè la vida li havia atorgat una consistència més sòlida que el ferro, va lamentar, mentre no podia dormir, no haver estat amb ell al cotxe i haver-li donat la mà mentre la mort els venia a sobre.

   Però també es va recordar de l’escolanet de fusta a qui havia demanat no quedar-se sola a la vida. I van assaltar-la unes ganes terribles de tornar a l’ermita i prendre-li l'almoina que la seva mare li havia regalat.

   Després d’aquella nit, l’havien de visitar més i més nits, amb menys i menys fanalets.

   Al tanatori, quan la paraula vídua va retrunyir-li inclement, xocant arreu del cos, pertot, fins a sentir dolor en els buits de les cavitats del ressò, la desesperació va sacsejar-la i, a contra cor, sense adonar-se’n, sense voler-ho, li van venir al cap els retrets que no havia sabut callar. I de retruc, els mals records. Es va sentir tant malament, que li van venir ganes, per no sentir-se més culpable, d’obrir el fèretre on reposava el seu marit i estirar-se al seu costat, a tocar, per demanar-li disculpes, per escalfar-lo i que el seu viatge no fos tan fred. Però també va desitjar que la seva fredor l’amarés per sucumbir amb ell i no haver de veure com un munt de fanalets se li anaven apagant, mentre se’ls mirava tota sola.

   Vídua, li va fer companyia fins a l’últim moment. I no plorava, perquè s’ajudava imaginant-se al seu costat explicant-li els silencis que, per descuit, havia oblidat.

   Quan les portes del crematori van engolir taüt, cos i marit, va sortir al pati del tanatori ple de nit. I totes les solituds del cor que havia viscut, sola i acompanyada, van diluir-se com el gebre de les boires. Una solitud física, nova, dura com el gel de les glaçades d’hivern, va commocionar-la fins a la desesperança més punyent. I la por de la solitud va transformar-se en pànic d’haver d’aprendre a viure d’una altra manera, una mena de vida que no tenia assajada i que no sabia com seria capaç d’interpretar.

   Quan va arribar sola a casa, va telefonar al fuster. Era conscient que hauria d’aprendre a viure en solitud i que necessitaria moblar el seu descans amb tots els bons records que poguessin fer-li companyia. Volia arraconar a les golfes tots els mobles compartits de la saleta i posar-n’hi de nous que poguessin donar consol a la vida recent que se li exigia. Al fuster, va encarregar-li un munt de prestatgeries de mides i formes diferents. Volia emplenar-les de moltes companyies perquè li embolcallessin la nova vida.

   Va posar-hi els millors llibres que tenia, a tocar de la claror; els nous, a la tauleta del costat; al darrere, les fotos dels moments de felicitat compartida; en una caixa, les joies de les celebracions familiars; en una lleixa, les tasses boniques que junts havien compartit bevent infusions dolces i amargues; sobre el braç de la butaca, una llibreta per escriure sobre la nova solitud; més cap a la porta, les colònies que li evocaven bons records; sota el televisor, les pel·lícules familiars. I llavors, quan ho va tenir tot instal·lat, es va sentir capaç d’entomar les hores solitàries que aquella saleta volgués oferir-li, perquè ja estava plena de tots tres: d’ells dos i de la filla.

   Asseure’s a la butaca nova fins que el dol no li dolgués per destorbar-li el descans havia de resultar-li tan dur com desglaçar-se lentament, en ple hivern, sense lluna ni sol, només amb escadussers fanalets. Allí, on la soledat no li permetria sentir-se buida, sinó curulla d’afectes, va aconseguir fer-se pas entre la gelada.

   La filla, de poques i adustes paraules, li havia fet companyia des que li havia anunciat la mort del pare. Havia tornat de l’estranger i, infatigable —amb un permís laboral més llarg que la prudència— s’havia mostrat amatent a totes les necessitats de la seva mare.

   Però s’havia sentit una mica exclosa del comiat que li rendia al marit. Va espantar-se. Tal com acabava d’esmunyir-se-li el pare, amb qui estava més ben avinguda, podia fugir-li la mare i no hauria tingut temps per a la reconciliació. No tenia cap motiu greu per estar-hi disgustada, però feia anys que vivia en un estat de continu enuig, castigant-la per haver viscut tants anys pendent d’advertir-la d’errors i dificultats. Els consells li havien semblat ofenses i l’havien ferit terriblement. Tan empipada com estava, no va ser capaç d’adonar-se que la mare havia declinat la seva responsabilitat quan havia entès que preferia estavellar-se per aprendre, sola, amb més rotunditat. I com que no se n’havia adonat, havia seguit tractant-la com si encara tingués por d’escoltar més sermons.

   La mort del pare va esclafir-li la maduresa que encara no havia assolit mai. I llavors va poder fluir aquella tendresa compartida, de quan la mare se la posava a la falda, l’amanyagava, l’abraçava, li feia pessigolles, la feia riure fins a cansar-se, li feia petons arreu i la transportava a un munt d’il·lusions explicant-li contes de tots colors. Havia estat bonic i podia tornar a ser-ho.

   Acabat el sepeli, va quedar-se amb ella fins que el fuster va deixar totes les lleixes a punt. I discreta, per tal que pogués explicar tots els canvis al seu marit —perquè va entendre que aquella remodelació li seria molt beneficiosa— va deixar-la sola, arrencant-li la promesa d’anar a viure amb ella una temporada.

   A la senyora Caterina, la proposta va fer-li tanta il·lusió que de poc no es va posar a la maleta de la filla. Però li calia superar el dol i no presentar-se, trista, a refredar-li la vida. Li hauria recordat la mort del pare. Ja hi hauria temps de viure aquell estiuet de Sant Martí quan el fred no fos tan viu i pogués assaborir-lo amb més fruïció.

   Mentre la senyora Caterina passava el dol, la filla rumiava com podria alegrar-li la vida a la mare. Ja era capaç d’acceptar que l’estimava moltíssim i que volia demostrar-li-ho.

   I un desig que des de joveneta pensava que volia acomplir abans de fer-se gran se li va posar a l’enteniment a punt d’arrencar a córrer. I es va adonar que, amb l’ajuda de la mare, podria fer-lo realitat. Podia ser bo per a ambdues i els permetria retrobar-se en la flonjor de la infantesa compartida.

   Quan la mare va arribar a casa seva, va rebre-la amb la notícia: havia fet els papers per adoptar una nena. No tenia parella, però si ella l’ajudava, se’n sortirien. I la nena podia ser tan feliç com ho havia estat ella quan la mare la sadollava amb totes les delícies de la vida.

   La senyora Caterina no podia parar de plorar. S’imaginava tornant a acaronar la seva filla, amb l’excusa de la néta. I la solitud física que feia temps que arrossegava se li va perdre fent plans amb la filla.

   L’esperança va retornar-li. En arribar a casa, va telefonar un altre cop al fuster. Havia de treure totes les lleixes i tornar a instal·lar els mateixos mobles que havien viscut la infantesa de la filla. Una vegada més, la por de la solitud l’havia fet equivocar. Però se sentia immensament feliç esmenant aquella errada.

   Amb la baixa maternal, la senyora Caterina va poder reviure el temps del bressol de la filla amb els mateixos mobles per a la néta. I tot semblava regalar-li la mateixa tendresa. Revivien juntes la felicitat dels anys en què l’amor no tenia càstigs.

   Acabat el permís, van portar la nena on havia d’aprendre a viure les seves primaveres, els seus estius, les seves tardors i, potser, els hiverns.

   I juntes, a voltes fins i tot donant-se la mà, van passar de l’hivern marcit de la mare a la primavera esplendorosa de la néta. I van atipar-se de posar flassades als llits i de vestir-se amb banyadors; d’encendre la llar de foc i d’obrir finestres; de prendre infusions i de menjar gelats. De riure i de plorar juntes.

   Quan la néta va tenir l’edat suficient per arrenglerar-se a un horari similar al de la mare, la senyora Caterina va entendre que havia de tornar al seu món. Tot i alguna tronada, havia allargassat més del compte l’estiuet de Sant Martí. I mare i filla havien d’aprendre a viure les seves solituds i presències, soles.

   En tornar a casa va dubtar si havia de telefonar, altra vegada, al fuster. Amb el dubte, finalment va aconseguir entendre que, tot i estar sola, no se n’havia de sentir. Perquè ja havia emplenat totes les caselles del joc de la seva vida. Li faltava la parada final, però no l’espantava gens ni mica.

   Entreveure les fites que havien d’acotar-li l’estada ja no l’espantava. Havia assolit el coneixement més profund de la vida i, quasi impertorbable, podia asseure’s a esperar el dia últim.

   Finalment, havia aconseguit entendre que la companyia no podia dependre només de presències físiques i que el no sentir-se sol només quedava a mercè de no sentir-se buit d’amors, d’il·lusions, d’esperances. I d’emplenar-se de savieses i confiances. De fer-se valenta d’una vegada per totes.

   Llavors, va creure arribat el moment d’escriure l’últim consell a la filla: ... i quan la nena marxi d’excursió, de cap de setmana o de vacances, no pateixis més del compte; sempre tornarà, perquè ja li has ensenyat a estimar. I en retornar, l’alegria serà infinita...

   Al post scriptum va fer-li, com de passada, una petició: si ella i la nena podien escriure-li cartes a mà. Tenia una capsa molt bonica on volia guardar les seves vides, fetes a ratlles.

   I la senyora Caterina va acabar els seus dies llegint i rellegint la vida de la filla i de la néta, que no eren al seu costat, però que tenia a tocar de la mà.

   I espiant, a través dels vidres, la placidesa que encara no arribava.