La vescomtessa dissortada (25)

També va pensar en organitzar un grup de noies traçudes que, sota les seves ordres i les orientacions de l’abat, van començar a brodar roba d’església per a Sant Vicenç. I un petit grupet de nenes van
començar a aprendre de cosir, a les ordres d’una cosidora, robeta per als nadons pobres que jo ajudava a infantar.
   Ella també havia reunit un grupet de noies nobles, amb ganes d’aprendre i, a la seva cambra, els ensenyava a llegir. Algun pare va protestar, però ella al·legava que ho feia perquè aprenguessin a llegir millor els seus saltiris. D’amagat, alguns dies, també els permetia llegir poemes d’amor, llegendes o vides de santes. Així, estava convençuda, aquelles nenes podrien aconseguir un futur millor.
   Arrossegant la meva tristor com podia, un dia, Maria em va fer cridar per anunciar-me que ja no li rajava la sang lunar. Em vaig alegrar moltíssim perquè, a partir d’aquell moment, necessitaria totes les meves atencions. Però Maria se sentia forta, valenta i volia seguir treballant. Amb tot, em va permetre més atencions de les que realment necessitava. Volia que el seu hereu nasqués molt ben atès. No en volia perdre cap més perquè estava convençuda que no ho podria suportar. Jo em vaig tornar a animar una mica. Aquelles atencions amb les quals jo fruïa, eren per a mi com regals exquisits. I me’n tocava cada dia. Eren el meu premi a tanta fidelitat i dedicació.
   Però, malauradament van arribar males notícies. Els meus pares havien mort en un ferotge atac a la jueria. Ells no tenien el seu bàndol ben definit i van ser una presa fàcil. Els havien perdonat la vida mentre havien estat útils, però quan el pols els va començar a fallar, ja no van tenir pietat amb ells.
Aquells dies, Maria, sí que em va demostrar que era la meva millor amiga. Mentre plorava, m’abraçava i em deia paraules encoratjadores. Jo sentia realment la mort dels meus pares, però no volia deixar de plorar per no perdre els seus afalacs. Quan a Maria li va semblar que el dol ja havia d’anar passant, em va acompanyar fins a l’hospital i em va ensenyar tota aquella cua de dones esperant-se. Va passar un parell de dies amb mi i, a poc a poc, va tornar a la seva feina.
   Els meus pares s’havien mort, però jo havia comprovat que Maria m’estimava de veritat. I em sentia reconfortada. Em vaig adonar que em sentiria molt més orfe si se’m moria Maria; perquè la mort dels meus pares no havia alterat la meva vida.
   Ramon Folc —després que el rei li prohibís el duel i l’obligués a ell i al comte d’Armanyac a pagar una multa—, va tornar, i la nostra vida es va complicar. Assabentat de quasi totes les actuacions de Maria, davant de tota la concurrència —i a fi de semblar generós i agraït, per no quedar darrere d’ella—, en l’àpat d’arribada, li va lliurar un esplèndid cinyell d’or i maragdes. Havia pertangut a la seva àvia Agnès de Torroja, senyora de Torroja, Arbeca i Solsona. Maria s’hi va interessar, més per la figura de l’àvia que pel collar, i el va acceptar amb mostres d’agraïment.
   Ella sabia que necessitava aquell present perquè Ramon Folc només li deixava cobrar els cens, però encara no li havia fet donació de tots els béns que constituïen les seves arres matrimonials.
Arribat el vespre, Ramon Folc va comparèixer a la cambra, pensant que Maria havia volgut enamorar-lo amb tots els assumptes que li havia ajudat a resoldre al salí. Però també estava enutjat per l’enveja que sentia de la superioritat de Maria. En entrar, els canvis del mobiliari de l’estança, el van alertar. Maria estava dreta esperant-lo. No li va permetre ni seure i li va engaltar una altra d’aquelles peroracions que es preparava —aquesta vegada sense la meva ajuda—, a consciència i repetint-la d’una tirada i de memòria.
   — Espòs meu, us vull donar la bona nova del meu embaràs. No ho he fet davant de tots els nostres convidats perquè havíeu de ser vós, sol, qui primer rebés la notícia. I heu de ser vós qui tingui el privilegi d’anunciar-ho. Amb tot, us prego que durant l’embaràs –ja que jo ja he complert amb la primera part del nostre contracte—, sapigueu respectar el meu estat i no em visiteu cap més nit fins que no hagi donat a llum la criatura i m’hagi restablert degudament. Vós teniu Donya Flor i jo no tinc, ni tindré —us ho puc ben assegurar per les meves conviccions—, cap amant. Feu el que vulgueu amb ella sempre i quan respecteu les ordres que li he imposat per romandre al castell. Vós també heu de vetllar per la meva dignitat, com jo ho faré per la vostra. No tinc cap valedor en aquestes terres i l’únic que puc aconseguir es fer-me valer per mi mateixa. No us demano que m’hi ajudeu, però al menys no em destorbeu.
   Ramon Folc va reclamar furiós, el seu dret d’espòs per allitar-se. Però, les donzelles i jo vam encerclar Maria i es va adonar que, de moment, els drets se li havien esfumat. Va marxar molt empipat i una donzella li va indicar les noves dependències de Donya Flor, que l’esperava encantada de recuperar la seva posició.
 — Durant aquells dies de tranquil·litat, va arribar una altra mala notícia que va alterar l’estat anímic de Maria. La seva sogra, Aldonça Pérez d’Urrea acabava de morir. No va sentir cap pena, però li va resar una breu oració encomanant la seva ànima al Redemptor. En tornar a pensar en els seus fills, la tristesa va tornar a embargar-la. Qui en tindria cura? Educadament va escriure una carta de condol i va aprofitar l’avinentesa per intentar assabentar-se del futur dels seus fills.
Aquell mal tràngol li va ocasionar algunes contraccions i vaig obligar-la a fer llit. Sense el seu permís, vaig mig oblidar el petit hospital i em vaig quedar al seu costat vetllant-la. Amb el mal i nefast averany del seu marit rondat a prop, va acceptar de nou totes les meves deferències i afalacs. Durant nou dies, li vaig fer prendre un beuratge preparat amb suc de brots d’esbarzer ben picats, per aturar-li les contraccions.
   Quan va arribar la segona carta, portava bones notícies: Felip i Aldonça, els seus fills arrabassats, havien estat acollits pels seus oncles avis amb el recolzament reial. El rei, a més a més, per assegurar-los el seu benestar, els havia retornat la torre d’Estadilla i el castell d’Olvena que havien pertangut a la seva àvia. I gràcies a aquest decret reial, els dolors de Maria van anar minvant.
Però els seus malaguanyats fills no eren els únics problemes que tenia. Ramon Folc seguia molt furiós. Havia copsat, en els ulls de molts servents i coneguts, una admiració per Maria. D’amagat, també havia sentit alguns comentaris de lloança sobre les seves actuacions. Cada dia estava més nerviós. La seva fúria, controlada a contracor, va acabar per esclatar, el dia que, tot anant cap a la sala del setial a impartir justícia, alguns dels homes que hi feien cua, en veure’l entrar a ell, es van retirar tot xerrotejant en veu baixa. Ningú no va obtenir clemència.
I com que no podia obligar Maria, es va rabejar amb mi. Em volia tancar el petit hospital. Jo sabia que per a mi podia ser beneficiós, però com que era la il·lusió de Maria, vaig aprofitar les meves males arts, ja una mica oblidades. Vaig recórrer al poder dels meus ulls i a la convicció que solien despertar les sinuositats del meu cos. Em vaig apropar al vescomte i, quasi a cau d’orella, mig embruixant-lo amb la mirada i els sensuals moviments de les meves corbes vaig aconseguir dominar la mala voluntat del vescomte. A canvi, però, ell va arravatar-me la promesa que, a les properes festes, ballaria sense parar amb ell; cada nit i davant de Maria. Ell volia tornar a humiliar-la i jo era prou conscient de les meves possibilitats amb les meves bones herbes.
   Li vaig explicar immediatament a Maria. A ella, va semblar no importar-li que jo hagués de ballar amb aquell mal home per mantenir el petit hospital. Em va doldre. Però jo ja sabia com havia de fer-ho.
   Vaig començar a preparar unes tisanes que el deixarien força afeblit i se li menjarien les ganes de balls. Les hi vaig començar a posar, barrejades amb les sopes, uns dies abans, per no aixecar sospites. Quan van arribar les festes, i ja quasi no es podia tenir dret, va agafar por per no saber què li passava. Li vaig oferir els meus serveis mèdics i fins i tot me’ls va pagar. Sense imaginar cap malifeta, em va dir que ballaríem a la propera festa.
   Però Ramon Folc seguia volent venjar-se de Maria perquè, en acomplir les seves obligacions, l’havia posat en evidència. I ara, ell, als ulls de la seva gent, semblava més indolent que abans. Ella havia treballat i s’hi havia dedicat. Ell, sempre, que podia anava a la seva, principalment de caça. I no tenia ganes de dedicar tant de temps als assumptes del seu vescomtat. Per derrotar-la amb males arts, la seva especialitat, em va fer una ardida proposta força esgarrifosa. Deixaria tranquil·la Maria si, a canvi, li oferia el meu cos. Jo estimava molt Maria però era incapaç de fer-li aquell regal silenciós perquè sabia que el meu cos no m’ho permetria.
   Maria, d’intel·ligència presta i atenta als estats d’ànim del seu marit, a qui veia desficiós, li va proposar d’assistir junts a les sessions de justícia i administració. S’havia estudiat prou bé les lleis i sabia, com ja havia demostrat, que podia ser-li útil. Ella parlaria en nom d’ell i la gent començaria a valorar-lo i apreciar-lo. Ramon Folc va dubtar, però ho va acceptar pensant que li aniria molt bé tenir els súbdits del seu favor; cosa que ell sol, mai no seria capaç d’aconseguir.
   I així, va començar una treva pacífica entre els esposos.
   En aquesta situació, va arribar el dia de l’infantament del primogènit del casal de Cardona. El nen va néixer al llit de la seva mare. Maria va aconseguir, a la primera, l’hereu tan necessari. Ella deia que el seu Déu, amb tantes oracions i per tantes humiliacions acceptades amb tanta resignació, l’hi havia concedit. Li van posar de nom Ramon, per seguir la nissaga, i li van començar a dir, també, Ramonet. I l’altre Ramonet va ser oblidat després de tenir l’autèntic. Però aquest fet, a la llarga va portar terribles conseqüències.
   Maria va fer arribar un missatge a Donya Flor comunicant-li que el nom de Ramonet ja era exclusivament del seu fill i que el seu bastard tingués cura de no utilitzar-lo mai més. Ramon Folc, tot i poder estar agraït, no va fer cap pas i va deixar les coses tal com estaven. Ell es pensava que Donya Flor assistiria a les festes pel seu hereu i no va ser així. Va tenir uns forts mals de panxa que li ho van impedir.
   Maria, que ja havia après a calcular les seves passes i coneixedora per mi de l’absència de Donya Flor a l’àpat del bateig del seu fill, es va esforçar per assistir-hi. Aleshores, reclamant un moment de silenci, davant de tots els convidats, tan melosament com en va ser capaç, va demanar un present al seu marit. Era el regal que ell no li havia fet per l’infantament de l’hereu. Ramon Folc li va haver d’atorgar, tal com l’obligaven les normes de cortesia que li eren ineludibles davant dels seus súbdits i convidats. Abans que Maria formulés el seu desig, ell ja li havia hagut de prometre. I Maria, recordant-li que en el seu dot li havia concedit el Senyoriu de Solsona, va demanar-li que fes arreglar el castell i el deixés en millors condicions. Molta gent hi guanyaria i li estarien agraïts, especialment, si començava per arranjar el camí que estava molt malmès.
   Maria tenia el seu pla ordit.
   Quan els veïns de Solsona es van assabentar de la notícia, es van congratular pel fet de tenir com a Senyora a Domna Maria. Encara no la coneixen i ja estaven rebent els seus favors. Amb tot, Maria els va aconsellar, prudentment i amb astúcia, que dirigissin els seus agraïments al vescomte, ja que era ell qui tenia la potestat per tirar-ho tot endavant o aturar-ho.
   Ramon Folc, que no estava acostumat a agraïments, es va sentir bé i, si en un principi havia pensat en només fer veure que començava les obres, ve decidir tirar-les endavant.
Maria seguia alletant el seu fill, per allunyar Ramon Folc, durant més temps, del seu llit. Ramon Folc remugava perquè també tenia una dida, com manaven les normes de la noblesa, però ella li explicava que com més llet begués de la seva, més asseguraria la salut del seu hereu.
   El vincle que es va anar creant entre mare i fill em desesperava. Ara, totes les atencions eren per a Ramonet. Semblava que no es recordava de mi. Per no patir-hi tant, tot i que em necessitava a cada dubte que tenia sobre la criança del nen, a poc a poc em vaig anar enretirant de les seves estances.
Quan Maria se’n va adonar, va voler saber què em passava. I jo, que de tant llegir textos i buscar informació, ja començava a entreveure quin era el meu terrible drama, no vaig ser capaç d’explicar-li per no ferir-la. Així, mentre Maria estava pendent del son del seu nadó, jo llanguia de tristesa, dormint sola a la meva cambra.
   Ella tampoc gosava demanar-me que em quedés a dormir a la seva cambra per por que el nen em despertés. Però, pensant que m’agradaria, va demanar-me una pomada per a la pell esquinçada del ventre. I novament, amb tot el delit dels meus sentits, cada nit, li aixecava la camisa i li acariciava el ventre amb aquell preparat i molt de plaer. Fins que un dia, Maria es va adonar que, en marxar, se m’escapaven unes llàgrimes que ja no podia controlar. Temorosa, em va preguntar si ja no volia dormir amb ella i, després d’abraçar-la amb tendresa per haver entès la meva pena, sense dir ni un mot, em vaig tornar a colgar sota els seus llençols.
   Aviat es va estroncar. Quan el nen va haver complert quatre mesos, Ramon Folc, molt més delerós que el dia de la seva arribada, va reclamar el seus drets.
Malauradament, durant aquells dies també es va produir un altre conflicte que encara el va posar més de mal humor.
   Ell pretenia que tant els homes com les dones de la comunitat tinguessin l’obligació de fer obres al castell; ja fos al mur, a les barbacanes, a les llices o a les torres. Tant els prohoms com la comunitat, s’hi oposaven suplicant al vescomte que els respectés totes les llibertats, franquícies, privilegis i bons costums atorgats per ell i pels seus predecessors.
   Ramon Folc va anunciar que no els hi respectaria i la seva pròpia gent li feia vores.
Estava tan furiós que aquella mateixa nit, havent sopat, va fer avisar Maria que estigués preparada per a la seva visita. Maria no se sentia preparada i volia defugir la seva obligació. Assabentada com estava de les trifulgues que amoïnaven el seu marit va decidir actuar d’una altra manera que pogués ser més profitosa per ambdós.
  Quan va entrar, Maria va començar a parlar-li tot aconsellant-lo de tenir contenta la seva comunitat perquè tard o d’hora la necessitaria. I que no era gens bo, jurar uns privilegis i, després, arrabassar-los quan li donés la gana.
   Ramon Folc li va dir que no estava per orgues, que ell no tenia la seva bonhomia ni benevolència i, que per a ser un bon vescomte, s’havia de tenir mà dura.
Maria va tornar a insistir i Ramon Folc va perdre els estreps. Llavors va començar a insultar-la, acusant-la de voler prendre-li el poder amb les seves argúcies i caritats. El vescomte temia que Maria arribés a ser més important que ell dins del seu vescomtat.