Vicis i virtuts

No m’agrada veure dones que recolzin partits masclistes. I menys si pretenen ser líders dins la societat on viuen. I tampoc m’agrada que es decantin per l’enaltiment dels vicis i el menyspreu per les virtuts.

Ja fa força dies, la meva germana va convidar-me d’urgència al teatre perquè algú, poc informat, acabava de passar-li unes entrades que no podia gaudir. En arribar, mentre ella recollia les entrades, vaig veure el somriure cínic de Dolors Montserrat. Va assaltar-me la recança: era molt difícil que ambdues poguéssim gaudir del mateix espectacle. Però amb bona voluntat vaig voler donar-li una oportunitat a l’actor del monòleg «Looking for Europe», el filòsof Henri Lévy; un personatge molt mediàtic i molt controvertit a França. La idea bàsica de la seva xerrameca era anar contra tots els populismes; barrejant-los tots: els que van a favor d’ajudar gent necessitada, com els que s’esforcen en desemparar-los.

En menys de cinc minuts, ja havia posat al mateix sac a Iglesias, Abascal i Puigdemont. En sentir aquest nom (amb els altres, no), el públic, amb Dolors Montserrat i moltes dones com ella perquè la platea estava quasi plena, van posar-se a riure. La ignorància és atrevida; i menyspreable si algú vol entestar-s’hi. Em vaig empipar de valent, encara que vaig aguantar-me.

Però pocs minuts després, va sortir l’impresentable Boadella a fer una de les seves mamarratxades. I va començar a riure’s, amb la seva típica misèria, dels catalans. Dolors Montserrat, massa a prop que la tenia, va començar a riure i la meitat femenina de la sala també. A part de tots els altres, és clar. Aixecar-me i fer aixecar un munt de gent per poder sortir d’aquell disbarat, em va relaxar.

Aquesta dreta fraudulenta i prevaricadora del país veí creu que nosaltres, quan els critiquem, fem el mateix que ells. Molta més ignorància supina. No són capaços d’entendre la diferència entre vicis i virtuts. El seu sil·logisme és fals. Les virtuts, es lloen. Els vicis, es condemnen.

Els catalans denunciem els seus vicis: l’odi, la venjança, la prevaricació, la delinqüència organitzada... I això no és sols un dret, és també un deure.

En canvi, quan la dreta més feixista s’obstina a criticar les virtuts dels catalans: la democràcia ben entesa, el mandat de les urnes, la protesta pacífica, la solidaritat... està cometent un delicte moral. Que té unes conseqüències gravíssimes, especialment, en acòlits de poques llums (que, casualment són molts dels que els escolten).

I és que l’amoralitat, enganyosament proclamada com a correcta, tant en dones com en homes, és una menyspreable infàmia que té per bo generar més individus amorals. Quina societat vol lloar-se d’amoral? Només una pobra d’esperit.