dissabte, 11 de maig de 2019

La vescomtessa dissortada (15)

La sorpresa més gran que em va donar Tròtula en llevar-me, va ser la d’afaitar-me el pubis. Per la seva mare, que havia atès un munt de noies sarraïnes embarassades, sabia que elles tenien molta més cura de la higiene personal que les cristianes. I que, per a la nit de noces, fins i tot, solien rasurar-se el pèl púbic. Tròtula va aconsellar-me aquella tècnica perquè, segons ella, al meu marit, li agradaria moltíssim.
Em vaig aixecar la camisa, vaig deslligar el braguer, vaig deixar caure les calces sobre la roba del llit i vaig obrir-me de cames perquè pogués treballar bé. Ella em va posar uns coixins grans sota les cuixes i va començar per explicar-me com havia fet la preparació. Dins del saquet que tenia a les mans hi havia una pols molt fina de rates assecades i cuites. Aquest el va embolicar amb un mocador de lli acabat de sortir de l’aigua bullent per aplicar-me’l mentre durés l’escalfor.
El depilatori, tot i que arrencava pèls, cremava. Però jo, per oblidar-me’n pensava que seria molt més dur aguantar el menyspreu que m’havien infligit la meva sogra i la meva cunyada.
Tròtula, per calmar el meu dolor, va aprofitar per explicar-me els rumors que havia sentit de la meva sogra i de la meva cunyada, durant el sopar. No em voldrien de cap de les maneres perquè els espatllava els seus plans i em trobaven una descarada per presentar-me d’aquella manera davant de la meva nova família.
 Sense cap gemec, queixa ni moviment brusc, vaig començar a plorar. No pas tant per la veritat que se’m revelava, com per la por (la maleïda por que sempre em perseguia), a que tot el que havia viscut el dia anterior fos una pantomima del vostre pare per rescabalar-me una mica de la malvolença de la seva mare i germana. I si Felip s’havia pensat, com elles, que era una descarada? Tròtula m’assegurava que no, que ell havia gaudit de la meva gosadia. Que gosadia i descaradura eren significats diferents. Em vaig anar calmant i em vaig adonar que el mal físic no era res comparat amb el dolor del cor.
 Quan vaig tornar a pensar amb el mal, Tròtula ja havia acabat amb el trafegament entre les meves cames. La pena m’havia fet oblidar la coïssor!
Ella va continuar amb la seva feina: va emblanquinar-me la pell, pintar-me la flor, allisar-me els cabells... I jo li vaig prohibir que me’ls recollís. Després de la bona acollida, allò que tants d’anys havia temut inútilment, estava decidida a demanar-li permís al meu marit per portar els cabells sense recollir, una vegada estigués casada. Sí era l’única cosa del meu físic, de la que em sentia veritablement orgullosa! Doncs, per què havia de recollir-los, en trenes o monyos, pel fet d’estar casada?
 En aquell mateix moment van picar a la porta unes noies cosidores que em portaven el vestit vermell, en senyal de fecunditat, del qual la meva mare m’havia parlat.
 El vestit era preciós. Havia de donar fe de la nova situació econòmica que vivia la família després de recuperar, altra vegada, el favor reial. Em vaig posar la gonella —que a les terres del meu marit no en deien saia—, damunt la camisa de lli blanc amb el pectoral tot brodat de flors molt xiques. Era de seda vermella adomassada i amb un munt d’estels petits brodats amb fil d’or tot al voltant del coll. A mi, m’hagués agradat més moderna i ajustada al cos, però com que l’havia fet fer la meva sogra, em baixava recta fins als peus amb una mica de cua. Era tan folgada que no necessitava ni cordons ni obertures. Com li haurien pogut agradar a la meva sogra, les obertures, si en deien finestres del diable i es consideraven una mica provocatives? Llavors, amb ajuda de Tròtula, em vaig posar un dels dos draps de pits que portava del meu aixovar, i el meu pit va quedar una mica més realçat. Després, amb arravatament i un pèl de rebel·lia, vaig furgar dins la caixa de núvia i en vaig treure dos cinyells: un d’ample i llarg, el més antic, que em vaig estrènyer als malucs i que baixava carregat de pedreria fins als genolls i un de més estret i més senzill que em vaig cenyir a la cintura fent-lo penjar pel darrere.
A sobre mateix em van cosir els retocs pertinents i em vaig fer canviar les mànigues. Les meves eren més obertes a partir del colze i deixaven veure les mànigues de la camisa amb unes randes amples als punys. Al damunt em van posar la cota, més curta que la gonella, deixant a la vista una tira de roba daurada que aquesta portava al final. La cota estava folrada amb la mateixa roba daurada de la tira final i estava tota brodada amb fil de seda vermell. Era oberta per davant i deixava veure molt bé l’opulència de la gonella. I els dos agosarats cinyells!
 Quan vaig estar a punt, amb el vel inclòs, el cor em va començar a bategar en excés, amb traïdoria. Tròtula també s’havia arreglat però, amb tal modèstia que em va recordar aquell dia de l’arribada al monestir de Cañas. Vaig comprendre que ho havia fet per mi, perquè ningú no desviés la mirada de la núvia cap a l’amiga. Com sempre, Tròtula em demostrava el seu veritable amor.
El meu germà em va venir a buscar i del seu braç vam enfilar cap a l’església de Sant Roman de Castre. En sortir de la fortalesa, Tròtula em va posar al damunt el mantell de casament de la meva mare. Era de presset blanc brodat amb fil d’or i subjectat amb un fermall amb un robí gran i ovalat muntat sobre fulla d’or al centre i rodejat de perles.
 Quan el vostre pare em va veure, els ulls li somreien. Ell també anava molt ben vestit. Ell havia pogut decidir el seu abillament i anava completament a la moda. Em va agradar. Portava un gipó curt només arran de cuixa, amb la cintura molt cenyida i les espatlles molt amples realçades amb cotó amagat per dins. Les mànigues eren tan amples que li arribaven fins als genolls. A les cames hi duia unes mitges ratllades de color groc i vermell. Les botes de pell li arribaven fins a sobre dels genolls. Al damunt, una garnatxa masculina de vellut vermell i drap d’or. Tot i que el gipó ja es començava a portar per a les celebracions solemnes, la gent noble no el podia lluir sense una peça llarga a sobre que li donés un aspecte més majestuós i digne. Sobre el cap portava un capell catalanesc de feltre decorat amb tres maragdes al costat dret.
 En entrar a l’església, em va semblar força descuidada. Segurament, pel contrast amb les nostres riques vestidures. I vaig pensar que amb el meu marit ens hauríem d’encarregar de restaurar-la dignament i d’ornar-la com es mereixia. Li devia un gran favor al sant patró que segur m’havia ajudat a trobar un promès del que ja em sentia molt enamorada.
Espero que us expliquin amb tot detall, fills meus, tots els arranjaments i donacions que el vostre pare i jo hem fet a l’església i que vosaltres ja haureu pogut comprovar.
 Heu de saber que vaig ser jo qui va insistir en fer-ho perquè la meva mare m’ho havia ensenyat així: les dones ens hem de preocupar de les obres de caritat i de l’ajuda a l’església. A la de Sant Roman, m’hi vaig sentir de seguida molt lligada per haver rebut en ella el sagrament del matrimoni que m’havia unit amb un home que m’agradava moltíssim.
Quan el capellà ens va fer pronunciar les paraules bàsiques del nostre casament, cadascú va fer-ho en la seva llengua:
— Jo, Felip I Ferrandis Baró de Castre i Pomar prenc per muller i per esposa a Maria Alfonso d’ Haro.
I jo, després:
—Yo, María Alfonso de Haro tomo por esposo y marido a Felipe I Fernández, Barón de Castro y Pomar.
 Just pronunciar l’última paraula de la benedicció que ens declarava marit i muller, el que ja era el meu espòs, es va girar immediatament cap a mi i em va aixecar el vel. Els ulls se li van esbatanar i el seu rostre va ser reflex de sorpresa i fascinació alhora. Em va agafar per la barbeta, em va fer un mig gir de cap i, el va deixar adequadament inclinat per dipositar els seus llavis sobre la flor que duia pintada. Després em va fer un discret petó als llavis.
És clar que ell sabia els costums de les dones àrabs de fer-se dibuixos en mans, peus i ventre, però mai no havia vist un maquillatge com el meu i menys per al seu gaudi. Estava encantat. Em va agafar de la mà i em va girar cap als convidats perquè tothom pogués veure’m. Els ulls de sorpresa van ser generals i jo, recolzada per ell, no vaig sentir ni un bri de por; tot el contrari, em sentia satisfeta de la meva gosadia. Crec que ell, com després em va confessar, es va sentir orgullós que aquell temperament que jo mostrava, fos el de la seva muller.
 I és que el vostre pare, fills meus, també havia heretat el temperament del seu, que li venia, en part del famós Jaume I el Conqueridor.
Abans de sortir de l’església, però, vaig resar una oració per totes les dones i noies que s’havien hagut de casar fent veure que atorgaven el seu consentiment i sentint una por terrible pel que els anava a passar.
 Tornant cap a la fortalesa per fer l’àpat del casament, els criats ja començaven a passar amb plàteres, com era el costum, per donar menjar a tots els vilatans que volguessin compartir la nostra joia, o que tinguessin fam. En un rampell dels meus vaig demanar disculpes al meu marit i, tot agafant una plàtera em vaig atansar a la gent més humil per lliurar jo mateixa aquells aliments. Quan vaig tenir tota la gent davant, em vaig quedar aturada, no sabia per qui començar! Instintivament, les meves mans van dirigir-se cap a les dones embarassades que anava veient. Després vaig demanar dues plàteres més i les vaig donar a les xiquetes més petites que rondaven entre les primeres files.
 Aquest fet, a la llarga, em va donar moltes alegries, perquè sempre que una vilatana estava embarassada i el menjar no li arribava, es presentava al pati d’armes i, de la meva part, sabia que sempre rebria alguna cosa per menjar. Jo no les podia ajudar gaire, a aquelles pobres dones, però al menys em sentia bé col·laborant amb elles en la seva situació vital més important.
 Quan vaig arribar a la sala de parament, tothom ja estava al seu lloc a punt de començar el banquet. No cal ni que us digui que va ser fastuós ni que jo vaig menjar tot el que em va venir de gust. El meu rostre ja estava descobert!
Amb l’ajuda d’un punxó vaig provar una panada de truita de riu amb pebre i gingebre que estava boníssima. A les postres, vaig provar uns torrons d’avellanes i alguns confits. Em vaig alegrar en veure que, per deferència, s’havia fet servir el vi que, com a regal, havia portat de casa. El meu marit va emplenar la meva copa i jo, com agraïment, en vaig fer un tastet. Vaig pensar que m’aniria bé ja que sabia perfectament el que m’esperava després de les exquisides viandes. Amb tot, confiava que el meu marit no em faria res que em pogués ofendre o molestar.
Per no perdre’m l’encant de la vetllada, no vaig dirigir la mirada ni a la meva sogra ni a la meva cunyada. Ja em podia imaginar la seva cara de rebuig sense ni mirar-me-les. Des que ens havíem conegut només m’havien ofert antipatia.
Els convidats van beure molt i alguns ja cridaven més del compte. Els músics tocaven i cantaven. I el vostre pare, amb una veu potent i forta, perquè se sentís per damunt de tots, va anunciar que els joves esposats estaven cansats i que es retiraven a la seva cambra. Els seus amics més íntims li van dedicar crits i xiulets. Jo em vaig alçar amb prestesa, com si fos una ordre, i el vaig seguir. Mentre m’enllaçava per la cintura, varem passar per davant de la seva mare i germana i els vam dedicar, ambdós, una cordial reverència.
 Dues donzelles de la seva mare ens van seguir. Van romandre darrere la porta i van esperar-se fins a poder portar-li la sang de la meva virginitat.
Només tancar la porta, em vaig treure dels pits, molt ràpidament per no ser vista, un petit flascó que m’havia donat Tròtula i en vaig beure el contingut. Ella m’havia assegurat que em seria de molta utilitat: m’esvairia la por que sentia a que el meu marit em veiés completament despullada i l’angúnia, barrejada de desig, que em toqués amb les seves mans. A més, m’estimularia per resultar més plaent al meu marit.
 En un rampell, em vaig tornar a posar el vel.
Felip, el vostre pare, em va anar despullant amb molta delicadesa i, a cada peça que em treia a mi, se’n treia una a ell. I em mirava molt fixament, com si volgués descobrir, de cop, tots els racons de la meva feminitat. Vaig adonar-me que no sentia fred, sinó tot el contrari; el meu cos bullia de desig. Estàvem completament despullats, però jo encara portava el vel i ell, el seu barret. No s’atrevia a treure-me’l i em va fer un primer petó amb la fina roba entre els nostres llavis. Llavors li vaig treure el seu barret, indicant-li que li donava permís per fer el mateix. I la flor pintada va relluir altra vegada. Em va mirar embadalit una llarga estona fins que jo em vaig atrevir a apropar els meus llavis als seus, però ell va començar a petonejant-me la flor, com si l’estigués olorant, suaument, amb els llavis. Sense por, vaig desitjar que em fes petons per tot el cos i que m’acariciés tot el que a ell li resultés més abellidor.
La idea del pubis afaitat també el va sorprendre. Em va confessar que mai n’havia vist cap com aquell. Ho va dir amb tota la intenció d’afalagar-me, però vaig adonar-me que, evidentment, jo no era la primera dona de la seva vida. Ens portàvem tants anys!
                                                             
                                                               Estadilla, 17 de maig de 1304

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada