diumenge, 19 de maig del 2019

La vescomtessa dissortada (16)

Vam passar tres dies amb les seves tres nits jugant als plaers de l’amor i jo vaig anar descobrint tots els secrets que, a poc a poc, ell m’anava revelant. Totes les carícies del vostre pare em produïen una gran delectança. I, a cada misteri que em descobria, jo m’anava tornant més agosarada per poder oferir-li a ell, el mateix delit i goig. Em vaig sentir la més feliç de les dones i les meves pors havien quedat soterrades, oblidades sota capes de felicitat.
 Però tot i les capes i la meva voluntat d’esforç, una petita escletxa se’m va obrir fins a buscar la llum. A cada descobriment de plaer que ell proporcionava, m’anava fent conscient que, en ensenyar-m’ho, no ho descobria amb mi per primera vegada, sinó que ja ho tenia après i que alguna o algunes altres dones, grans expertes comparades amb mi, li havien ensenyat. Algunes rialles se m’estroncaven abans de sortir. Però jo ja estava decidida a viure aquella alegria que m’havia tocat i no volia amargar-me-la amb pensaments funests. Havia après una lliçó: no em valia la pena patir pel que no sabia si havia de passar. Jo, ara, era la núvia feliç recent casada i sabia que la majoria d’homes (i més a l’edat del vostre pare), havien tingut moltes relacions amb dones de tota mena perquè passaven moltes temporades lluny de la llar familiar. De moment, volia i em tocava viure el meu amor que, fins i tot, em semblava correspost.
 Quan el vostre pare es va acomiadar per anar a atendre els assumptes més urgents que el requerien, de seguida vaig fer avisar Tròtula. Ella no va arribar amb la prestesa a la qual jo estava acostumada. I el desassossec em va començar a créixer altra vegada per dins. Instintivament, em vaig posar les mans al ventre. Havia fet tantes vegades l’amor amb el vostre pare! Per tant, si les coses anaven bé, jo hauria d’estar engendrant una vida dins del meu cos. Un fill! Una filla! Podia estar ja embarassada? A cop calent, em va embargar una venturosa il·lusió ja que la meva principal funció a la vida era engendrar fills, a ser possible, mascles. Però, en pocs segons, em va assaltar la idea de la mort. Hi havia tantes noies joves que morien de part! I hi havia tants fills que morien en néixer! Què em passaria a mi? I unes llàgrimes que no volia em delatessin, em van trair. Jo volia ser forta i aguantar com tantes dones ho havien hagut de fer. Vaig ofegar-les abans no en sortissin més. Quan va entrar Tròtula, el meu rostre transmetia una serenor ben dissimulada. Però el meu ànim seguia experimentant la mateixa barreja de pors i il·lusions. La lliçó que acabava d’entendre no era pas tan fàcil de portar a la pràctica.
 Tròtula va arribar més amarada de tristor que mai; se la veia apagada, desencisada. No volia saber res de com m’havia anat amb el meu marit. El seu to de veu, tot i l’esforç per mostrar-se amable, resultava esquerp i es mostrava impacient. No hi podia veure aquella estimació de tants d’anys. Adonant-me que no volia parlar de la meva feliç nova vida (ja que em va tallar en sec quan ho vaig intentar), vaig interessar-me pel seu estat. Havia passat tres dies d’angoixa i vòmits, mareigs i plors. Em vaig precipitar sobre ella, tot acaronant-la, per apaivagar la seva tristesa. No sabia què li passava i jo no podia endevinar-ho. Em va confessar que s’havia sentit molt sola. Però, vaig tenir la certesa que no em deia pas tota la veritat.
Quan em va veure la flor despintada va reaccionar i impulsada per l’estimació que sempre m’havia tingut es va posar de seguida a feinejar. I parlant de coses banals que ni m’interessaven a mi ni a ella, em va tornar a pintar la flor i jo vaig tornar a sentir-me segura i magnífica.
 Pensant si podria tornar a veure el meu Felip, li vaig proposar d’anar a fer un passeig les dues juntes. Es va animar una mica. La vaig agafar de la mà i, per uns segons, els seus ulls van tornar a lluir com abans, com sempre. Vam sortir a descobrir els indrets més agradables de l’entorn on havíem de viure els nostres propers anys, si de la mà de Déu estava el voler concedir-nos-ho. Estàvem molt animades i amb ganes de fer molts plans, però no va ser així. A ella, no li sortien les paraules, es quedava abstreta mirant una flor o seguint el vol d’un ocell. Vaig témer que les relacions entre nosaltres dues haguessin canviat. No vaig voler molestar-la amb les meves inquietuds. Ella ja en tenia prou amb les seves. Havia deixat, tot i de grat, per mi, els seus pares. Jo havia hagut de marxar. M’havien fet fora i ella m’havia volgut acompanyar en el que jo em temia un suplici. Ara, tot i parlar-li de les flors i herbes que anàvem trobant per distreure-la, jo només pensava en l’hora que retrobaria l’ésser estimat, si estaria embarassada, si em moriria... Volia fer l’esforç de pensar en ella i parlar d’ella. Amb qui, si no, podia parlar Tròtula? Ella se n’havia de tornar sola a la seva cambra. Per animar-la, li vaig proposar de conèixer la comunitat jueva de Castre ja que tenia molta anomenada i probablement hi trobaria algun metge important amb el qual aprendre. També em va tallar en sec. No volia conèixer cap metge. Ella, tan sols volia treballar per a mi. Em vaig adonar que en aquells escassos tres dies, havia canviat molt. Ben aviat, vaig poder entendre que aquell canvi també suposava per a ella una nova relació amb el món que l’envoltava.

                                                                               Estadilla, 18 de maig de 1304



Tròtula, per apaivagar els seus neguits, va decantar-se per conquerir amants. Era la més bonica de totes i sabia captivar i seduir. Els homes, fàcilment, l’empaitaven delerosos. I si Felip ballava amb mi, ella sempre trobava amb qui ballar. Si Felip em treia de passeig, ella també aconseguia algú per anar de passeig. Però, de lluny, em seguia amb la mirada. Si Felip em besava, ella també besava l’acompanyant de torn.
Aviat, em vaig adonar que Tròtula no suportava la presència de Felip. Durant les vetllades compartides sempre mantenia una evident distància. Després de cada una de les nits en les quals jo sospitava que s’havia rendit als plaers de l’amor, l’endemà al matí, solia preguntar-li si s’ho havia passat bé. M’encantava fer-ho amb una rialla una mica sorneguera. Ella, impertèrrita, sempre em responia que era incapaç d’explicar-me situacions i sentiments tan íntims. Tampoc volia saber res dels meus. La resposta em va estranyar molt perquè, sempre, ens ho havíem dit tot. Què li podria estar passant?
 Tot i les precaucions de Tròtula, les enraonies aviat van començar a circular. Fins que un dia, Felip, em va informar que Tròtula, tot i que era molt capaç d’excitar tots els seus amants, (i havia posat força matrimonis en perill), mai acabava de consumar les seves relacions. Ningú no en sabia el motiu exacte, ja que ella sempre oferia excuses plausibles que, evidentment, entre companys de competicions amoroses, no s’intercanviaven. L’opinió més generalitzada era que ella, així, aconseguia tenir tot un estol d’homes al seu voltant que decebuts i menystinguts, rebassaven els límits de qualsevulla moral per tal d’aconseguir-la. També corria la brama que un faldiller molt orgullós, incapaç d’acceptar el seu fracàs com a amant, s’havia dedicat a explicar, entre burles i escarnis, les meravelles del seu cos i el plaer obtingut en posseir-la. Després, no s’havia sabut com, aquest amant, havia begut un beuratge que l’havia tingut dues setmanes allunyat de qualsevol dama i no se sabia amb certesa si podria tornar a ser un complidor amant.
Conclosa aquesta feta, van començar a córrer moltes versions sobre les nits de Tròtula. Alguns ja tenien por d’atansar-se-li, però els joves més agosarats, com si d’una justa es tractés, es desfeien en atencions i persecucions per tal d’aconseguir-la. Felip em va explicar que uns quants cavallers, una nit que estaven molt beguts, volien presentar-se a la seva cambra i, entre tots, violar-la. La gent no oblidava tan fàcilment que era jueva.
 Jo no sabia com ajudar la meva amiga. Hi havia alguna cosa que se m’escapava i no era capaç de copsar. Tròtula no era una dona frívola. A mi m’omplia d’atencions, abraçades i petons. Feia tot el que li demanava i, sovint, endevinava els meus desigs abans que jo els sol·licités. Felip mai no es va interposar entre ella i jo. Sabia com érem d’amigues i ens deixava fer tot el que volíem.
A poc a poc, ella va anar arriscant-se més i més, fins a atrevir-se a destorbar la nostra intimitat. Mai no li vaig retreure res. Li devia tant a Tròtula! Era sens dubte, la millor i única amiga que havia tingut mai. I com que ella no semblava voler tenir marit, vaig pensar que la podia mig compensar accedint a tots els seus capricis, ja que estava més sola que jo.
 Per aquells dies, va venir a visitar-nos el meu germà Àlvar. Portava males notícies: la nostra mare s’havia mort, deien els metges, de tristesa. Vaig sentir molta llàstima per ella i vaig imaginar tot el que hauria arribat a patir per acceptar totes les decisions que el seu marit, a contracor, li havia imposat. Ella hauria volgut venir al meu casament i ell no li ho va permetre. Jo no hi havia insistit perquè necessitava aquells dies per als meus plans. I després, el pitjor: no havia estat capaç d’escriure-li ni una ratlla sobre la meva felicitat. Un sentiment de terrible culpabilitat em va envair. I si havia mort per la tristesa que li proporcionava l’oblit de la seva ingrata filla? La meva mare portava moltes penes acumulades i potser la meva, havia estat la que l’havia ferit de mort. L’angoixa em va fer sentir com si em punxessin l’ànima. Però en retornar els pensaments a la meva nova vida, vaig pensar que li resaria molts dies per no oblidar-me’n i fer-me perdonar. Estava massa contenta per posar-me a plorar! No en tenia ganes! Aquella vetllada nocturna, però, hauria d’acabar igualment malament. Mentre Felip, el vostre pare, recolzava el cap sobre el meu pit i suament m’acariciava, Tròtula, pendent sempre de nosaltres, es va aixecar de la seva cadira com si l’haguessin punxada. Em vaig quedar esbalaïda, en suspens. S’estava dirigint cap al meu germà i, agafant-lo de la mà, se’l va endur foscor enllà, cap a la seva cambra. No m’ho podia creure! Què passaria? Felip em va calmar i em va suplicar que no em mogués; era el meu germà petit però, alhora, ja era gran per decidir què volia fer.
 No podia agafar el son: la meva mare oblidada, Tròtula, el meu germà... Felip va començar a estimar-me i, finalment, després del nostre apassionat amor, em vaig adormir rendida.
Al matí, em vaig dirigir a la capella a resar per l’ànima de la meva mare i a demanar ajuda per prendre una decisió que ja no podia retardar més. Tròtula ja havia arribat excessivament enllà en els seus atreviments. Encara estava resant que el meu germà va venir a acomiadar-se. Me’l vaig mirar de fit a fit esperant que s’expliqués. Em va fer un petó, i em va dir, a cau d’orella, que Tròtula era una dona encantadora, que cap de les enraonies era certa i que havien passat tota la nit parlant, especialment de mi. També em va advertir, però, que Tròtula estava sofrint molt.
Després, vaig buscar-la per dir-li que no podia viure més d’aquella manera, que estava agafant mala fama i que no li convenia gens. Havia de prendre una decisió i jo l’hi respectaria i l’ajudaria. Si es volia casar, li trobaria la persona adequada.


                                                                  Estadilla, 19 de maig de 1304

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada