Sabeu qui és Balkissa Chaibou?

A Nigèria, un 17% de les nenes es veuen obligades a casar-se abans dels 15 anys i un 43% abans dels 18. És el país africà amb més casaments forçats. Les famílies les hi obliguen per poder millorar la seva precària situació econòmica. Necessiten prioritzar la supervivència per damunt de l’amor a les filles.

I això és el que va passar-li a la Balkissa Chaibou. Quan havia complert els dotze anys, un dia, en tornar de l’escola es va trobar que, a casa, hi havia una visita inesperada. La mare va dir-li que aquell home, un cosí seu que anava acompanyat pels seus pares, es casaria amb ella. Llavors, van dir li que es desfés les trenes i es rentés el cabell. Era un gest clar, aquest de les trenes. Volia dir que la infantesa s’hd’avia acabat. I si primer va pensar que es tractava d’un acudit, va haver adonar-se que el que li manaven anava de debò. I ella volia estudiar i somniava poder ser metgessa.

Balkissa es va posar a estudiar molt més però, en fer els setze anys, un dia li va arribar a casa el dot, les maletes i el vestit de núvia. A la mare, li hagués agradat poder ajudar-la però no tenia recursos. I el pare no podia enfrontar-se amb el seu germà gran.

La Balkissa va intentar fer un tracte amb el seu pare i va proposar-li dues condicions per poder acceptar el casament: veure l’espòs només durant les vacances i poder seguir estudiant el batxillerat.

Al pare va fallar-li el coratge per acceptar aquell tracte i poder ajudar-la.

Llavors, Balkissa va demanar ajuda al director de la seva escola. Ell va enviar-la al Centre d’Assistència Judicial i Acció Civil on, finalment, es van emprendre accions legals contra el pare i l’oncle per imposar-li un matrimoni no desitjat. Durant el judici, l’oncle va negar l’acusació i va dir que havia estat un malentès. El cas es va tancar però, en arribar a casa, l’oncle va amenaçar-la de mort i va dir-li que es casaria igualment i que ell se l’emportaria, fins i tot, si havia de fer-ho embolicada amb una bossa per a cadàvers.

Terroritzada, va haver de fugir del seu país i amagar-se en un refugi per a dones. Va passar-hi unes quantes setmanes.

Finalment, la família va acceptar la seva determinació i Balkissa va tornar a casa i va poder continuar amb els seus estudis. Ella mateixa explica que, quan va poder tornar a posar-se l’uniforme, va sentir-se novament viva.

Ara, ja té dinou anys, està estudiant medicina a la universitat i s’ha convertit en un referent per a les noies de la seva comunitat.

A més a més, visita escoles i parla amb els caps tribals del seu país. La seva tasca en aquestes trobades és animar les noies a informar-se dels seus drets i a negar-se a fer allò que no volen. Sobretot les encoratja a estudiar i els explica que, encara que no sigui fàcil, és la seva única esperança.

Ens calen més dones com la Balkissa!