Constança de Meneses II (3)

Joan Alfons va arribar a temps de fer-ne una de les seves. Una de les tantes més a les que m’hauria d’acostumar. Amb el bagatge, hi portava una dona jueva amb un farcell a la panxa. La vaig veure entrar amb el servei.
Després de l’àpat de benvinguda, tot i que estava tranquil·la perquè la meva inflada panxa li impediria gaudir del meu cos, també va haver d’amargar-me la vetllada. Una mica begut i força tip, va donar ordre que es presentessin Simó, el capellà i la dona jueva. La seva rialla va buscar la meva aprovació amb els ulls. Aquell dia, vaig aprendre que si no li donava la raó, tot empitjorava i resultava més terrible.
— Teniu algun malestar, senyor? Li passa alguna cosa a aquesta criatura que plora?
La jueva, al farcell, hi portava una criatura que segurament no arribava a l’any de vida. Vaig témer el pitjor i no vaig gosar ni mirar-me-la.
— Simó, et porto bones notícies. Aquesta dona afligida que veus, acaba de quedar-se vídua i amb aquesta criatura. No té família perquè en una ràtzia de cristians li han matat el marit i els pares. De la resta, fugits sense destí, no en sap res.
—Voleu que els faci algun tractament?
— No els hi cal. Ella és llevadora, i em varen dir que bona. A més, com pots veure està alletant. La meva muller necessita una llevadora i una dida. I tu, si et vols quedar sota la meva protecció, ara mateix t’hi casaràs i li faràs de marit a ella i de pare a la criatura.
La dona jueva es va desmaiar i, per sort, Simó i el pare Tarquí, que estaven a la vora, van poder recollir-la a temps. Em vaig adonar que ni tement el pitjor, era incapaç de sentir gels d’aquella dona. La por em feia témer el meu marit, però la indiferència m’evitava mals d’amors.
El pare Tarquí feia cara d’escandalitzat. Simó estava trasbalsat per l’ordre del meu marit i per la bellesa de la dona, en descobrir-la tan a prop. Joan Alfons va allargar la seva copa de vi perquè li’n donessin a la mare. Quan va retornar en si, la criatura encara plorava i, de cop, ella, tapant-se amb el farcell, es va descobrir el pit i va posar la criatura al mugró. Els plors es van acabar i el silenci afilat del temor permetia sentir els xarrups de la llet.
—No us hauríeu de precipitar, senyor, el matrimoni és un sagrament.
— I jo sóc el senyor d’Haro i mano el que vull. Vós, pare, prepareu el que us calgui per a la cerimònia.
— Primer els he de batejar, són jueus!
— Ho feu tot d’un cop! I no se’n parli més!
Simó encara no havia obert la boca. La dona va agafar-li la mà, suplicant-li auxili. Simó no va saber negar-s’hi. Es quedaria sense feina, correria la veu de la seva expulsió i Joan Alfons ja es preocuparia que ningú de les contrades no el contractés. No li donaria ni temps de fugir.
La cerimònia va ser breu i de cares llargues; menys la de Joan Alfons. Jo no vaig gosar retirar-me per consideració a Simó i perquè el meu marit no m’escridassés i em rebaixés davant dels meus servidors. Simó es va quedar amb el seu nom, ella es deia Ruth. Quan la criatura va treure el caparró per espiar més enllà de la roba del farcell, Joan Alfons va espifiar-la.
— La nena es dirà Tròtula.
Ruth va tossir compungida i va explicar-se com si fos una justificació.
— La nena es diu Tròtula en honor a una metgessa de Salern. Era molt famosa i el meu marit l’admirava perquè n’havia pogut aprendre cures importants per a les dones.
Com a nova família jueva conversa i per apaivagar una mica la seva culpabilitat, Joan Alfons els va fer un regal de casament, que no li va costar cap moneda. Els va deslliurar a ambdós de l’obligació que tenien de vestir amb la rodella distintiva dels jueus. I a Simó, a més a més, el va dispensar de portar la típica túnica i les calces característiques dels metges jueus. En principi, era un honor que els havia de ser favorable, però a la llarga els va causar força problemes amb els seus correligionaris que els miraven amb desconfiança.
Després va obligar Simó a retirar de casa seva qualsevol símbol de la seva antiga religió. I ell mateix es va encarregar de fer fondre el canelobre de plata de set braços que utilitzava per als seus resos. Ni la plata, li va tornar!
Ruth i Simó van quedar aïllats tant amb els seus com amb nosaltres. No pertanyien clarament ni als uns ni als altres. Es van bolcar en els estudis i, a poc a poc, van anar aprenent a conviure.
Tròtula, tot i ser tan menuda, va resultar tenir un any ben passat. Les seves faccions eren precioses, més que les de la seva mare. Jo no sabia si el meu marit, per la seva bellesa, no havia sabut mostrar el capteniment imprescindible per a una vídua, l’havia posseïda i no havia volgut renunciar al plaer del seu cos. Joan Alfons podia ser capaç de pensar que, tot i donar-la a Simó, la hi podria manllevar sempre que volgués.
Quan vaig anar de part, vaig entendre una mica més per què el meu marit havia portat Ruth. No volia que Simó m’assistís en el part. Era jueu i era home. I jo vaig quedar ben instruïda: així que em semblés l’hora arribada —no abans, ja que no podia mostrar-me dèbil—, havia d’avisar Ruth.
Vaig aguantar tant de dolor, que vaig pensar que em moria. Una de les donzelles m’eixugava la suor que em regalimava pel cos. L’altra preparava la roba blanca i l’aigua. Jo seguia aguantant, volia ser valenta o, al menys semblar-ho. Abans que jo ho sol·licités i por que la criatura els sortís sense saber què fer, van enviar a buscar Ruth. Quan va obrir la porta, el cap de la criatura ja començava a sortir d’entre les meves cames.
Algú va avisar Joan Alfons i, mentre la criatura naixia, només feia que cridar preguntant si era un nen. Com que ningú no el responia, ell cridava cada vegada més fort.
Finalment, va sentir els plors de la recent nascuda i, sense esperar cap permís, amb un cop de porta va entrar. Les donzelles atemorides, perquè ell només volia un nen, es van apartar. Ruth va agafar la criatura i me la va posar al braç girada pel costat dret. A mi, se’m van escapar unes immenses llàgrimes que, a poc a poc, m’anava empassant. El meu marit em va prendre la nena, la va destapar i, en veure el seu sexe, em va mirar amb cara de venjança. Quan me la tornava, com llençant-la, la nena es va tombar i Joan Alfons va descobrir el secret que Ruth havia volgut amagar. A mi, m’havia fet plorar per la compassió que m’havia mostrat. La nena, que no era gens agraciada de carona a sobre, tenia una lletja taca a la galta esquerra.
— És culpa vostra, a la meva família no hi ha cap dona amb aquesta taca. Heu vist com és de maca Tròtula i jo...
Ruth no li va permetre acabar la frase; però jo, si hagués estat valenta, després de tots els dolors que acabava de passar, malament com em trobava i amb l’arraconament en què em deixaria el fet que no hagués infantat un hereu, m’hauria incorporat amb les poques forces que em quedaven i, amb tota la força de la meva ràbia i menyspreu, li hauria clavat el punyal que ell sempre portava al cinyell.
Però viure el que havia de ser un dels moments més feliços de la meva vida, el primer infantament, com una acusació i una humiliació, va aconseguir empetitir, encara més, la meva escassa confiança. No vaig dir ni un mot. Ni me’l vaig mirar. Em vaig abraçar a la meva filleta i vaig començar a plorar, silenciosament, amb la cara colgada al coixí.
Joan Alfons va parlar en veu baixa amb Ruth. Ella no el va respondre. I com que ell es deuria enfadar, abans de marxar encara em va tornar a fustigar.
— Ja li podeu treure aquesta taca tan aviat com pugueu... A veure si encara no la podré aprofitar ni per casar-la!
Va fer uns passos més en direcció cap a la porta i es va tornar a aturar.
— Es dirà Maria, com la meva mare!
A mi, m’hauria agradat posar-li el meu nom, però ni tan sols vaig poder expressar el meu desig.
Quan va tornar Ruth per ajudar-me amb la criatura, portava a coll la seva Tròtula i una invisible però enverinada teranyina al pensament. Potser, Ruth ja l’havia començada a tenyir abans d’arribar a les meves cambres.
Ruth l’alletava per mi perquè estava molt mal vist que les dones del meu rang es rebaixessin a donar el pit a unes personetes que tan poc importaven fins que no eren objecte de matrimoni o es guanyaven el seu prestigi o bé amb la seva bellesa i discreció o bé amb les armes.
Ruth estava molt contenta perquè com a dida guanyava set vegades més que com a llevadora. Les dides eren molt valorades perquè podien significar la salut o la malaltia. Amb tot, ningú no tenia una dida jueva i a mi m’estranyava que el meu marit ho hagués acceptat. Algun embolic que jo desconeixia ho havia fet possible. I jo em vaig sentir bé amb Ruth des que ella es va posicionar del meu bàndol, intentant amagar la taca de la nena al meu marit.
El primer que feia Ruth en arribar, era deslligar-se el cordons en forma creuada que portaven totes les llevadores jueves al seu cosset. Agafava Maria, se la posava al mugró i així que la nena començava a xuclar, amb l’altra mà, es posava Tròtula al genoll que li quedava lliure.
Tròtula era una nena preciosa, encisadora. Atreia tothom que la mirava. De pell fina i molt blanca, amb uns cabells vermells rinxolats, els ulls blaus i una aire tranquil i pacífic. La seva beutat, al costat de la meva filla, encara ressaltava més la seva lletjor.
Les meves donzelles li van agafar aversió a Ruth...