dissabte, 19 de gener de 2019

Constança de Menenses, la mare (2)


El castell de Clavijo, a pocs quilòmetres de Logronyo, amb una llarga muralla, quatre torrasses i assentat sobre la roca, és una inexpugnable fortalesa amb un sol accés, pel costat que mira al poble. El dia que hi vaig arribar per al meu casori, em va fer una por terrible. Una mala astrugància.
A les dependències senyorials, a cura d’un bon eixam de servents, aparentment, tot era pulcre i lluent. Semblava que la seva dignitat resplendia. En pocs dies, vaig adonar-me que les teranyines no sols vivien amagades a la foscor de les cavallerisses.
Tot i la meva noble nissaga, tot i haver-me convertit, per matrimoni, en la senyora de la fortalesa, en pocs dies —els justos perquè el meu marit entrés borratxo a la meva cambra, m’arranqués les meves delicades vestidures esquinçant-les i, m’esquincés també a mi—, vaig quedar atrapada en una d’aquelles teranyines que, a la meva cambra no s’hi veien, però hi viurien sempre que ell i Ruth hi fessin estada. La nit primera, mentre ell m’imposava, el seu cos a la força; jo, sense força, intentava deslliurar-me’n. I ell va guanyar i jo vaig quedar totalment derrotada. Amb les taques de sang vermella sobre la roba. Proves evidents del seu èxit i de la meva subjugació. I la
5
mica de confiança que em quedava com a persona dominada pel meu pare, se’m va perdre del tot, dominada pel meu marit.
El meu marit no en va tenir prou de fer-me mal la primera nit, desflorant-me brutalment. Es va passar uns quants dies empaitant-me a totes hores i obligant-me a complir amb el meu deure conjugal. Ni les súpliques, ni les paraules amables van servir de res. Ni un bri de pietat em va concedir, emparant-se en la meva obligació de donar-li els hereus que necessitava. Em rendia inerta, com morta i plena de fàstic. Aviat es va cansar d’endevinar un mal dissimulat odi als meus ulls i va marxar cap a terres de Múrcia a servir el seu rei.
Jo, Constança de Meneses, vaig començar a viure resignada la meva dissort. Ben aviat, però, em vaig adonar que també viuria aïllada. El meu marit havia donat ordre, tement una confabulació contra ell, que cap de les meves dames em fes costat. A la tornada, si algú no havia acomplert les seves ordres, seria acomiadat.
Jo pertanyia a una família de noble llinatge, i lleial, emparentada de temps enrere amb la família reial de Castella. I amb una avantpassada, filla del rei de Lleó que va fugir de palau, abans que el seu pare la lliurés, donzella, a l’emir de Còrdova.
I vaig saber adaptar-me a aquella resignació perquè m’havien educat amb aquella paraula clau que definia a tota noia casadora de la meva època: la submissió. Aquesta qualitat i la capacitat per engendrar fills, entortolligaven el camí cap al matrimoni que la família, sense consultar imposava. Qualsevol noia s’hi podia negar, però llavors, sense vocació, l’enterraven en un convent de clausura on poques vegades a la vida podria gaudir de l’escalfor del sol acaronant-li la pell.
De nena, ja van ensinistrar-me per acatar indiscriminadament, qualsevol ordre, arbitrària o no, primer del meu pare i, després, del meu marit.
Amb catorze anys acabats d’estrenar, vaig ser informada de l’acompliment del contracte matrimonial —per treure’n profit ambdues famílies—, que feia uns anys ja, em lligava, per raons de prestigi, amb el senyor Joan Alfons I d’Haro.
Els Haro pertanyien a una de les cinc famílies més importants de la noblesa castellana. Però a diferència de la nostra família, ells eren dels més ambiciosos i bel·licosos de la nostra revoltada època. Joan Alfons era un cavaller perillós que lluitava, com part de la noblesa, per arrabassar-li, tant com podien, poder al seu rei. Ell, però, es defensava aferrissadament. Era una època de bandositats i traïcions.
L’avantpassat més famós de Joan Alfons era el seu avi, conegut com el Cap Brau per la seva decisiva i valenta intervenció a la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. Aquest èxit li va permetre emparentar-se amb la família reial en aconseguir maridar-se amb una filla il·legítima d’Alfons IX de Lleó. I com que al segle XIII, es podia escollir el cognom familiar de més prestigi per anomenar els descendents, la família de Cap Brau va incorporar, abans del lloc de procedència, de Haro, el d’Alfons. Perquè tothom sabés del seu lligam reial.
Així, tant Joan Alfons com jo, teníem sang reial a les nostres venes. Però eren sangs molt distintes. Des del meu casament, vivia amb molta pena i poc goig. Joan Alfons, aparentava molta glòria i dissimulava molta pena. Érem rics i nobles, però cap dels dos, primogènits. Jo era la segona filla i, com a dot, només havia tingut dret a la cinquena part de totes les possessions dels Meneses. Joan Alfons era l’hereu, però no del primogènit, sinó del quart fill de Cap Brau.
Passats cinc mesos, el meu embaràs ja estava ben aposentat. Tots confiaven en l’arribada de l’hereu. I jo sabia que la meva vida depenia d’aquell fet que no podia controlar. Si era un mascle, seria respectada i ben tractada, Si era una filla, demostraria a tothom que no servia ni per guanyar-me els drets que havia adquirit amb el casament.
El meu marit havia estat puntualment informat del meu embaràs, però ningú no sabia si arribaria a temps d’agafar el nadó en braços i ensenyar-lo orgullós als seus familiars més propers.
Simó Abernardut era el metge jueu que havia entrat al servei de Joan Alfons pel bon prestigi que tenia. Ell, com tants d’altres jueus,
7
fugia dels maltractaments que els infligien els musulmans del sud, i pujaven península amunt, on els oferien millors condicions a canvi d’anar repoblant els territoris conquerits. Al segle XIII, amb l’expulsió dels àrabs, els metges jueus —que sabien àrab—, havien anat adquirint una creixent respectabilitat i els anaven suplantant. Però els jueus depenien dels antulls dels reis i senyors als que pertanyien. Tan aviat podien aconseguir un favor gratuïtament, com podien perdre-ho tot per la força de les armes.
Sanç IV de Castella, enfadant amb la família del meu marit per les seves berganteries, anys enrere, els havia pres el castell i l’havia donat a la jueria d’Haro. Mort el rei, el pare de Joan Alfons els ho va tornar a prendre foragitant-los a cops, sang i mort.
Joan Alfons va arribar a temps de fer-ne una de les seves...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada