Mei Vila i Riu

Com que el part es presentava complicat, la Mei va néixer a
Barcelona el juliol de 1947, però els pares vivien a Solsona
i ella és solsonina.
El seu pare era enginyer agrònom i, per seguir els millors
estudis, a la seva mare li havien aconsellat que enviés el xicot
a fer la carrera a França. Per a ella, es va convertir en un veritable
sacrifici, ja que el seu marit s’havia mort tot just quan el
fill només tenia set anys. El matrimoni havia tingut un xicot,
que era l’hereu i qui l’ajudava en les tasques de les propietats
que tenien, i tres filles. Per a una dona sense marit, enviar
l’únic hereu a estudiar a l’estranger també va ser un gran esforç
a nivell emocional. Amb tot, la família, encara que sense
pare, es podia permetre aquesta despesa. La qüestió econòmica,
per a ells, no era cap problema. En canvi, hi ha pares que
en morir-se, com diuen, s’emporten la clau del calaix.
Quan el pare de la Mei va tenir les seves filles també va
voler transmetre’ls aquesta fermesa de decisió pels estudis. Els
deia que havien d’estudiar perquè aquesta era una herència
que ningú no els podia prendre. El pare, però, volia que la
Mei, la gran, estudiés Farmàcia. Però a la Mei no li agradava i,
més que res, no es veia estudiant per acabar despatxant en una
botiga. El pare va tenir un fort disgust, però ho va acceptar.
Els estudis de la Mei van començar a les Monges de Solsona,
on es va estar fins als dotze anys. Als tretze, la van enviar
a Barcelona, al col·legi que les mateixes monges tenien a
l’Avinguda Tibidabo, on actualment hi ha la Universitat Oberta
de Catalunya. Van prendre aquesta decisió perquè, des de
les Monges de Solsona, també els calia anar-se a examinar a
Lleida per lliure i, com que també havien d’acabar marxant,
els va semblar que per a la nena seria millor d’aquella manera.
La Mei va quedar interna en aquest col·legi on només hi havia
vint-i-una nenes. Era un règim dur per a una nena de dotze
anys. Només les deixaven sortir del col·legi un cop al mes.
El pare l’anava a buscar amb el cotxe —perquè amb autobús
no hi hauria hagut temps— el dissabte al migdia. No podien
sortir al matí perquè encara tenien classe. Se l’emportava cap
a Solsona i podia passar-hi tot el diumenge. Però el dilluns havien
de sortir de Solsona a les sis del matí per arribar a classe
a les nou en punt.
No podien fer cap més sortida en tot el mes. Per això, si els
pares la volien anar a veure, només podien fer visita, però no
se la podien emportar. Quant als àpats, el primer plat s’havia
de menjar en silenci. Hi havia una nena, normalment, llegint
algun text religiós o edificant, per a la resta, que havia de
menjar escoltant. A la Mei, li va tocar moltes vegades de llegir
perquè solia menjar ràpid. Segurament també era perquè devia
llegir molt bé. A partir del segon plat, ja podien parlar tant
com volguessin.
Les classes acabaven a les cinc i mitja. Llavors tenien una
estona d’esbarjo amb alguna activitat programada —com per
exemple jugar a bàsquet—, però de set a nou havien de tornar
a estudiar i fer els deures. Pràcticament es passaven el dia de
cara als llibres.
A part del bàsquet, fet més com una extraescolar d’ara, també
feien gimnàstica dins del seu horari lectiu. Per fer esport,
portava uns bombatxos sota les faldilles. Fins l’últim curs no
en va poder fer amb pantalons curts.
El col·legi també exigia un uniforme rigorós. Un per als dies
de classe, que era un camiser gris, i un altre per als dies de fes-
ta, que era blau marí amb punys i coll blancs, que no podien
ser de plàstic —dels quals ja n’hi havia—, sinó emmidonats.
Les noies externes, a més a més, quan arribaven havien de
portar els guants blancs i, abans d’entrar a les classes, les feien
posar en fila amb els braços estirats ensenyant les mans per
damunt i per sota, perquè les monges poguessin comprovar
que estaven ben nets.
A sobre l’uniforme, portaven una bata blanca, poc adequada
a la seva edat per la dificultat de mantenir-la neta.
Però les nenes internes tenien un sistema, un pèl complicat,
per a la neteja de la seva roba. La Mei havia de preparar la maleta
cada dimarts perquè un taxista que passava per Solsona,
se li emportava cada setmana la roba bruta i li tornava la maleta,
de la setmana anterior, amb la roba neta. La mare, dins
la maleta, li enviava gormanderies, com pega dolça i caramels.
Però sobretot, el que ella més esperava era l’entrepà sucat amb
tomata que cada setmana li enviava perquè al Col·legi no li’n
donaven. A dins tant li feia el que hi anés, ella el que volia era
pa sucat amb tomata!
Les habitacions eren de dues o d’una sola nena. No tenien
cap problema per tenir els seus secrets, els de les maletes, ben
guardats. I les dutxes eren compartides.
Als setze anys, perquè volien que fes Farmàcia, es va haver
de traslladar a l’edifici que les mateixes monges tenien a Via
Laietana per preparar el PREU. A l’edifici de dalt no el feien.
Quan va acabar el PREU i va venir el disgust de no voler
fer Farmàcia, es va quedar interna a les mateixes Monges per
seguir els estudis de Magisteri —que eren els que li agradaven
de veritat—, a l’Escola Normal de Barcelona. Només s’hi va
estar un curs, interna, després ja la van deixar anar a un pis,
perquè aprengués a espavilar-se tota sola. Però no eren pisos
d’estudiants com ara. Eren senyores que llogaven habitacions
als estudiants i prometien als pares que tindrien cura dels fills.
La que li va tocar a la Mei no s’hi va esmerçar gaire. O molt
menys del que haurien volgut els seus pares. I ella s’havia de
fer el menjar perquè, dins del tracte, hi entrava el dret a la
cuina.
Quan va acabar Magisteri, va tornar cap a Solsona i llavors
els seus pares la van enviar cap a Lleida a estudiar oposicions.
Però li va sortir feina a Solsona, a les escoles nacionals,
a aquell menjador convertit en classe que hi havia a les Cases
Barates. I la Mei va començar a treballar. Li van tocar els nens
petits, a qui havia d’ensenyar a llegir. S’hi va estar un any.
El curs següent li va sortir feina al Col·legi del Sagrat Cor
que hi havia al Seminari de Solsona. Llavors, en aquell col·
legi només hi havia tres mestres: el senyor Padullés, el senyor
Baiget i el senyor Juvells. I ella, per ser dona, va necessitar un
paper signat pel bisbe, llavors Vicent Enrique i Tarancón, per
poder entrar a l’edifici del Seminari, que encara tenia seminaristes
que hi estudiaven. Li van fer sense cap problema i va
començar a treballar. Els seminaristes més petits anaven a les
classes amb els altres nens. El col·legi era només de nens. Les
nenes estudiaven a les Monges.
Aquest col·legi del Sagrat Cor era el que hi havia hagut al
Consell Comarcal, el que en deien els «hermanos», i que el van
traslladar a l’edifici del Seminari. Al Consell Comarcal hi van
deixar el parvulari, Parvum I, i els nens de primer fins a sisè
van pujar al Seminari.
La Mei tenia una particularitat com a mestra: sabia francès.
El seu pare havia estudiat a França i sabia francès i volia
que la filla també en sabés.
Un dia, quan la Mei tenia onze anys, un senyor que anava
de pas per Solsona, es va parar i, a la telefònica, va anar a
preguntar si coneixien un senyor que es deia Vila. Era el pare
de la Mei. El van avisar i s’hi va presentar. Es van saludar
i es van reconèixer immediatament. Havien estat companys
d’estudi a França. Aquest senyor tenia una filla de l’edat de la
Mei i van quedar que, a l’estiu, les nenes farien un intercanvi
per aprendre llengües. Per arrodonir els estudis, els pares de
la Mei, abans d’acabar Magisteri, també l’havien enviada un
estiu a París per poder treure’s el títol de professora de francès.
Al Col·legi del Sagrat Cor, ella va començar fent classes als
petits, als de primer de primària. Els feia totes les assignatures,
però una tarda a la setmana, els hi agafava una altra mestra
perquè la Mei pogués anar a fer francès als xicots de sisè.
Quan van contractar aquesta nova mestra, ella ja no va ser
l’única dona que treballava al Col·legi.
Després va passar a fer setè i vuitè. A la primera classe que
va tenir hi havia quaranta-set nens. Quan se li van posar drets,
la van espantar una mica perquè alguns eren molt alts. Ella
era especialista en castellà i francès, però també feia la resta
d’assignatures.
Va ser llavors quan el senyor Padullés, el director, va haver
de marxar de Solsona per motius personals. I ella va ser la
nova directora. Li va tocar perquè ella era la que estava més
preparada, ja que havia estat la secretària del senyor Padullés
i sabia com funcionava la paperassa. Totes aquestes hores extres
com a secretària les havia fet sense que li comptessin dins
del seu horari lectiu.
Fent de directora, la Mei s’hi va estar uns quinze anys. Mentrestant
es va casar i va tenir dos fills, però ella no va deixar
d’anar mai a treballar. Podia tenir una persona que l’ajudava
amb la casa i amb els nens i ella es podia permetre fer la seva
feina, que era el que més li agradava.
Quan va venir tot el rebombori de l’ESO, ella i una seva companya,
la Pilar Colilles, van anar a Barcelona a fer els cursets
per saber de què anava tot allò. I va ser tornant d’una d’aquelles
sessions de reforma quan se li va ocórrer la idea d’ajuntar
les tres escoles: Monges, Seminari i Professionals, per poder ser
més competitius. Ella s’adonava que si només eren les poques
mestres que hi havia al Sagrat Cor, no podrien oferir assignatures
optatives als seus alumnes. Llavors va ser ella la que va anar
a trobar mossèn Ferran, el director de les Escoles Professionals,
per plantejar-li la qüestió. Ell se la va mirar molt estranyat i, al
principi, no ho va veure gens clar. Li va dir que s’ho havia de
rumiar. El que li va semblar més difícil a mossèn Ferran va ser
el fet d’ajuntar-se amb les Monges. Ella li va proposar que les
anés a veure i els ho expliqués. I va haver d’anar a veure la germana
provincial, la germana Núria Cases, que era de Solsona, i
aquest fet els va afavorir. La germana provincial s’ho va escoltar
amb més atenció perquè era un col·legi de la seva terra.
Les negociacions van comportar un any de reunions setmanals
entre les tres escoles. Però ho van aconseguir i van muntar
l’Escola Arrels.
Els pares també van fer les seves reunions i, en un principi,
van mantenir una AMPA amb els mateixos representants de
cada escola. Després, perquè era poc àgil, van fer eleccions i
van quedar com una AMPA normal.
Es van redistribuir els cursos i van deixar a les Monges fins
a sisè. Els alumnes de setè i vuitè van quedar al Sagrat Cor, i
l’ESO va passar a l’edifici de l’antiga residència que hi havia a
l’Escola Professional. Allí es van habilitar dues plantes per fer
aules i s’hi van posar els dos primers cursos d’ESO. Ho van fer
així perquè no s’haguessin de barrejar els més petits amb els
alumnes grans de batxillerat i Professionals.
Veient tota aquesta feinada li pregunto per la seva vocació
i, quasi negant-se-li els ulls, em respon que, si tornés a néixer,
tornaria a estudiar i exercir la mateixa professió.
M’explica que la feina al Sagrat Cor era molt agradable i
que treballaven com en família. Coneixien també els nens i les
famílies dels nens. Ella en té un molt bon record i no té present
haver tingut cap problema ni amb companys, ni amb pares, ni
amb alumnes. Hi va treballar molt de gust, al Sagrat Cor.
Amb tot, també recorda que van haver de pintar l’escola
sense cap ajuda de cap pintor. I que els problemes de diners
no eren gaire agradosos. El problema eren les subvencions. Podien
arribar fins a l’últim dia del mes o, fins i tot, l’últim dia
del trimestre. Un any, va passar que ni al setembre, ni a l’octubre,
ni al novembre no van arribar. Llavors eren sis mestres
casades i dos mestres que també eren casats, però el seu sou
era el primer de la família. Les mestres que tenien marit van
renunciar a cobrar fins que no arribessin els diners, en favor
del dos mestres acabats de casar. Això sol ja dóna fe del bon
ambient que hi havia entre companys, que era molt agradable
i la feia sentir bé, ja que es treballava a gust. La Mei, que en té
tan bons records, afegeix que era un ambient «molt especial».
L’any que el mestre Padullés, que era el mestre estatal, va
haver de marxar de Solsona per raons personals, com que no
se sabia quan es cobraria, hi va haver gent que, tenint por
que els cobressin més perquè no estaven segurs que poguessin
rebre la subvenció, no es van matricular al Sagrat Cor sinó a
Setelsis. I aquell any, sí que els va baixar la matrícula.
Al Sagrat Cor, els mestres treballaven una sisena hora; es
cobrava molt poc a les famílies, per aquella hora i els mestres
no cobraven res.
Amb el canvi d’organització, als professors de l’escola professional,
els van avisar que, en aquella escola, els alumnes
tractaven de tu als professors. Els seus alumnes sempre els havien
tractat de vostè, però ho van acceptar tranquil·lament.
Amb tot, passat un any, un dia, a la classe de la Mei, hi va
anar l’inspector i va preguntar a un alumne. Aquest es va adonar
que l’havia de tractar de vostè, però no va saber fer-ho. Va
fer una barreja com mig va poder i no va saber quedar bé. Llavors,
en acabar la classe, la Mei els va dir que, a partir d’aquell
dia, a ella i a la Maria Ramon, que eren les dues mestres grans
de l’Escola, les tractarien de vostè a les classes, per aprendre
a fer-ho. Amb tot, al pati i al carrer podien seguir utilitzant el
«tu».
Com a directora va haver de fer moltes hores extres. I va
ser la primera que va començar a organitzar viatges de final
de curs amb els alumnes de vuitè. Els solien portar a Madrid.
Amb els de sisè, setè i vuitè també anaven a passar dos
dies i una nit a Barcelona, amb un programa d’Aula Oberta
organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. S’instal·laven en un
hotel de preu mòdic i cada curs era rebut per un monitor. A
més de les dues mestres, també hi anava un pare i així tenien
un adult per a cada nivell, juntament amb el monitor. Aquesta
activitat agradava a la Mei perquè els pares també s’adonaven
i podien compartir la idea que la feina de mestre no és tan fàcil
com encara hi ha gent que es pensa. Els feien moltes activitats,
als alumnes: els portaven a visitar el Parlament, la Generalitat
i el Síndic de Greuges. Els alumnes eren rebuts per la personalitat
que corresponia i els feien una explicació. També els
ensenyaven els transports públics, com el metro i l’autobús, i
els ensenyaven a utilitzar-lo. Els feien fer un petit viatge sols.
La majoria feien el tram d’universitat. Alguns alumnes, més
grans, quan anaven a Barcelona, els deien que els havia estat
molt pràctic aquell viatge perquè encara se’n recordaven. La
sortida es completava amb una sessió de teatre. Mai no van
deixar cap alumne per falta de recursos. Quan sabien d’algun
cas repartien el preu entre els companys i ningú no sabia qui
era el que no havia pogut pagar.
Per la festa de final de curs, es feia un dinar amb pares i
alumnes —els d’aquell any, i sovint se n’hi afegien d’antics.
L’organitzaven entre els professors i els pares i, entre tots, el
servien. En aquelles situacions, es creava un ambient molt bo.
Quan s’acabava el curs, al juliol, alguns mestres i professors
anaven a Barcelona a fer cursets. S’hi quedaven cinc dies
per poder estar concentrats en la feina i, amb les converses, ja
preparaven el curs següent, perquè era quan més idees noves
tenien.
Als seixanta anys va acollir-se a la reducció de jornada. En
total, quinze hores. Només feia el castellà de segon, però havia
d’anar igualment a les avaluacions. Cal dir que aquesta
nova situació no li va agradar gens perquè, com que anava poc
per l’escola, no s’hi sentia tan vinculada i, algunes vegades,
no s’assabentava d’alguns canvis. A ella li semblava sentir-se
com fora de lloc. Quant a classes, hauria preferit seguir fent
les mateixes, però el que no li agradava de fer era tota aquella
paperassa, que li semblava força innecessària.
Com que ella tenia molts anys de servei, es va poder jubilar
als seixanta-quatre anys. Ja en tenia trenta-quatre de treballats
perquè s’hi havia posat molt jove. Li van fer un dinar de comiat
i li van regalar una Mare de Déu del Claustre.