Teresa Corominas i Martín

La Teresa va néixer a Solsona el 28 de juny de 1946 en el si
d’una família de menestrals. La seva mare era modista i,
juntament amb l’àvia, van confeccionar els vestits dels gegants
de Solsona. El seu pare era pintor i decorador i va guanyar-se,
pels seus mèrits, l’encàrrec de decorar la capella del Claustre.
I la va embellir a consciència, fins i tot les portes. Però no va
fer els frescos, perquè no eren la seva especialitat. Aquest encàrrec
li va tocar al senyor Farré, que va utilitzar molts models
solsonins per a les pintures amb rostre. Hi ha, per exemple,
unes «Madones», que eren les noies de Cal Tomàs Mosset. Ell
els ho demanava seleccionant els perfils que més s’esqueien al
que feia. I a la Teresa també li va tocar fer de model. Amb tres
anys, va haver de passar llargues estones asseguda en un caixó
i ben quieta. S’hi va estar perquè li demanava el pare, però no
li agradava. Ella es pot veure al capdamunt, a la dreta; és una
nena asseguda que porta una túnica rosa.
A la Teresa, li va agradar fer de mestra des de molt petita.
Agafava totes les nines que tenia, les asseia rigorosament ordenades
i els ensenyava a fer sumes, els explicava geografia…,
però les nines no parlaven i no li podien respondre. La família,
veient la seva afició, un any per Reis, li van passar una gran
capsa de cartró que s’obria en tres parts i en sortia una classe
de col·legi. Hi havia tots els detalls: a part de les taules i cadi-
res, incloses les de la monja que feia de mestra —amb el seu
hàbit—, els mapes, el globus terraqüi i el Sant Crist; hi havia
també unes nines petites que feien d’alumnes. I ella es va dedicar
a fer classes fent totes les veus necessàries. Però normalment
feia de monja senyoreta!
Aquesta habilitat per a fer diferents veus, la Teresa la té
des de petita. I de gran, li ha permès fer magníficament bé un
programa de ràdio, «Paraules perdudes», amb la família de
Ca l’Antic com a protagonista. Hi recuperava paraules mig en
desús i algunes de poc emprades, mitjançant tres generacions
d’aquesta família. Ella feia totes les veus: d’avis, de pares i de
néts, amb tonalitats diferents per a cadascun. Les paraules
s’estructuraven en una historieta que ella mateixa confegia,
relacionant-la amb les diferents festes o èpoques de l’any. S’incloïa
dins del programa «Camins», dedicat a la gent gran.
Aviat, la Teresa, no va necessitar la capsa de cartró per fer
de senyoreta. Amb set anys, quan tornava de l’escola, va començar
a fer classes als seus veïnets més petits: un nen i una
nena que vivien una al pis de sota i l’altre al de més ensota.
Aquests sí que li parlaven! Nen i nena tenien la seva pròpia
llibreta i ella ensenyava a escriure a la nena perquè era més
grandeta; i al nen li feia fer pals i ganxos, ja que era més petit.
Aquests nens se l’escoltaven molt i ella els feia molts sermons
sobre el primer que li venia al cap o bé del que li havien explicat
a ella mateixa, aquell matí a classe. També els explicava
moltes històries i contes.
Aquestes lliçons les feia a casa seva. Tenia dues cadires petites,
una per a cada nen i, quan ella arribava, ja l’estaven esperant.
L’àvia s’asseia en un racó a cosir per poder veure com
ho feia. Ella li deia que els nens se l’escoltaven molt. L’àvia
també, perquè li feia molta il·lusió que la seva néta tingués
aquella habilitat essent encara tan petita. Des que la néta havia
iniciay aquestes classes, la seva àvia sempre havia dit que, de
gran, seria mestra. La Teresa, veritablement, ho feia perquè li
agradava. Tot i que hauria estat molt petita per fer-ho, mai no
els va cobrar res.
Ella estudiava a les Monges de la Companyia de Maria de
Solsona. Totes les nenes hi anaven, però hi havia dues portes:
la de les nenes que podien pagar i la de les que no tenien diners
per fer-ho. Tampoc no estudiaven a la mateixa classe. La mare
Narcisa s’ocupava de les nenes que no tenien recursos, a qui
anomenaven «les gratuïtes».
Va fer l’ingrés a les Monges i l’examen a Lleida. Per fer el
batxillerat va tenir la madre Palmira, que estava molt preparada.
També hi van col·laborar d’altres monges que van
arribar de Barcelona perquè les nenes de Solsona poguessin
fer, amb competència, el batxillerat. Les monges tenien molta
cura de les nenes que feien el batxillerat i les ajudaven tant
com podien.
A la Teresa li feia molta gràcia que, als últims cursos, quan
havien d’estudiar molt, a l’hora del pati, fins i tot els donaven
un entrepà de tonyina perquè sabien que es cansaven molt i
necessitaven energies. Ella devia tenir molta gana i devia posar-
se-li molt bé perquè se’n recorda amb gratitud. Amb tot,
aquell entrepà l’havien de pagar els de casa.
Algunes vegades, les monges, a les més grans, també els
feien fer teatre i era una activitat que li agradava molt. Si més
no, disfressar-se.
El dia de la processó de la Verge Nena, que celebraven el
vint-i-dos de novembre, les nenes, a part de l’uniforme, havien
de portar un vel blanc llarg. L’uniforme era de color blau marí
amb faldilla prisada i cosset. Tenia, a més, un coll test de color
blanc, amb botó. Les sabates i els mitjons eren de color marró.
Les que volien també podien portar barret, però no era obligatori.
A la Teresa, l’uniforme sempre li van confeccionar a casa,
entre la mare i l’àvia.
Per aquesta festa, les nenes, uniformades, sortien des de la
plaça de les Monges i anaven fins a la plaça Major. Feien tant
de goig, tan ben vestides i disciplinades, que la gent sortia al
carrer a veure-les passar. Era com un esdeveniment, en la rutina
d’una ciutat de poques distraccions.
L’altra festa gran que celebraven era per la patrona, santa
Joana de Lestonnac.
La seva classe va ser la primera que va poder fer el PREU (el
curs preuniversitari) per lliure a Solsona.
Malauradament, aquell any, el pare de la Teresa va emmalaltir
greument. Ella hi estava molt unida i va quedar tan abatuda
que va deixar d’estudiar. Quan el pare se li va morir,
tampoc no va tornar a les classes. Però al setembre, com que
ella tenia molt clar que volia fer de mestra i el PREU no era
obligatori, amb poques ganes o sense, però amb voluntat de
tirar endavant, va marxar cap a Lleida a estudiar Magisteri a
l’Escola Normal.
Es va instal·lar a la residència de la Mare Güell —que aplegava
noies de tota la província de Lleida—, on va tenir de
companya Maria Mercè Marçal, nascuda a Ivars d’Urgell, que
era més joveneta i encara estudiava el batxillerat. Llavors, ja
feia poemes, i amb els anys, a més de poeta, narradora, traductora
i editora reconeguda, va ser també catedràtica de català
en diversos instituts… Com a escriptora, guanyà diversos
premis, entre d’altres el Carlemany de novel·la, el 1994, amb
La passió segons Renée Vivien.
A la residència també va conèixer M. Àngels Pinyol i Mateu
(que apareix en aquest llibre) i de qui seria una gran amiga.
La residència tenia una disciplina molt estricta però, com
que ella era de les grans, ja tenia permís per sortir a fer algun
passeig i, algun dia, anar al cinema —sempre que tornés per
l’hora de sopar. Però l’horari del cinema i del sopar de la residència
coincidia, i veure la pel·lícula significava quedar-se sense
sopar. Afortunadament, sor Carme, una monja bondadosa,
els guardava d’amagatotis una mica de sopar.
A la residència, hi havia diferents tipus d’habitacions segons
si es volia compartir i pel preu que se’n pagava. Algunes, com
Maria Mercè Marçal, compartien habitació amb la seva germana.
D’altres, volien ser més colleta. Però la Teresa sempre va
preferir una habitació individual, perquè a ella li condia molt
més estudiar sola i concentrada a la seva habitació. Una bona
habitació també es podia aconseguir per bona conducta. Si es
portaven bé, podien demanar, de més grans, una habitació més
bona, que volia dir més espaiosa i més assolellada. Les noies
que compartien habitació solien estudiar a la sala d’estudis de
la residència.
El pla d’estudis que ella va seguir consistia en dos anys acadèmics
i un tercer de pràctiques. Aquest últim curs era una
mica —encara que poc— remunerat. Li van assignar un centre,
l’escola pública de Pardinyes, que llavors encara no estava
integrada a la capital sinó que era una barriada allunyada del
centre. Havia d’agafar un bus molt d’hora per arribar-hi. Li
va tocar fer pàrvuls i primer, cinquè i vuitè de primària. Va
conèixer diferents mestres i va aprendre diferents maneres de
treballar. A parvulari, només li van deixar estar d’oient. A
cinquè ja li van deixar fer alguna classe i li van encarregar que
preparés una obra de teatre i una coral per la festa de final de
curs. A vuitè, pràcticament no li van deixar fer res.
Es va esforçar en tot allò que li van dir que fes perquè s’havia
d’aconseguir un bon informe per poder tenir una bona
nota. I aquells mestres puntuaven.
Tanmateix, no en té cap bon record i cap mestre la va seduir
prou com per seguir-ne el mètode.
Havent acabat el curs, va haver de presentar la memòria de
tot el treball que havia fet durant l’any de pràctiques.
Acabats els estudis, la Teresa no va tenir cap problema per
trobar feina perquè a les Monges de Solsona, on ella havia estudiat,
com que els faltaven mestres, ja l’estaven esperant. Ni tan
sols va haver de demanar res, només els va dir que ja havia acabat
i, al setembre, ja va començar a fer classes a la Companyia
de Maria. Li va tocar cinquè de primària conjuntament amb
una monja que li feia de paral·lela, i que era l’altra mestra amb
qui es compartia el curs, però no la classe. Ella tenia una bona
relació amb les monges i no va tenir mai cap problema. El curs
de cinquè li va quedar com adjudicat i el va fer durant molts
anys. El primer curs va tenir pocs nens i no va tenir cap problema
però, al cap de dos anys, en va tenir quasi uns cinquanta! I
tenir tants alumnes complicava molt la feina.
Llavors va començar el sistema de les fitxes i, en acabar el
curs, va haver d’anar un mes a Barcelona, al col·legi que les
germanes vedrunes tenien a la Via Laietana, per preparar-se
per aquest nou sistema. Pràcticament s’hi va passar tot el mes
de juliol. Li va agradar molt l’experiència i, els anys posteriors,
va seguir fent cursos de formació al juliol. Eren força intensius
i pràcticament no tenia estona de lleure per sortir a voltar.
Als cursets va aprendre molt, especialment de ciències naturals.
I aquests coneixements li van permetre poder fer pràctiques
amb els seus alumnes. Fins i tot, va muntar un petit laboratori
i hi feia les seves pràctiques i les de la seva paral·lela. Els
feia fer disseccions d’animals per poder observar-los amb més
exactitud. També els va ensenyar a plantar una mica d’hort.
A les Monges, s’hi va estar dotze anys. Quan ja n’hi portava
cinc, es van convocar oposicions i s’hi va presentar. Ella era
una mestra en un col·legi privat i treure les oposicions li havia
de significar passar a ser de l’Estat. Per a ella, aquell col·legi
on també havia estudiat era com casa seva i s’hi sentia molt
bé. No li feia gaire gràcia haver de marxar del que considerava
com el seu col·legi. Amb tot, va tenir sort perquè, aprovades les
oposicions, es va crear l’Escola Llar i es va poder quedar com
a mestra estatal dins del col·legi privat.
Però un any, no va poder fer classes i va haver de tenir cura
de les nenes que es quedaven a dormir. L’experiència no li va
agradar gens. No podia anar a casa seva a dormir i ella preferia
fer classes.
Al cap de poc, per sort, ja van sortir les places de l’Escola
Setelsis. Ella va demanar plaça i la hi van donar.
Va notar un gran canvi. En principi, a Setelsis, es va sentir
com una mica forastera. A més, li va tocar d’anar a parvulari
perquè allí s’escollia per ordre d’arribada. La classe que havia
quedat sense mestre o mestra era la que tocava. Ella no era
especialista de pàrvuls i no se’n sentia. Ho va comentar, però
als nous els tocava el que la resta del claustre no volia.
En aquesta tasca al parvulari es va refiar de la mestra, Manola,
que sí que n’era especialista i que la va ajudar molt. S’ho
va emprendre com una nova experiència professional, però sabent
que el parvulari no era la seva vocació.
A Setelsis, també va haver de fer una altra feina: li va tocar
ser secretària de direcció. Tampoc no ho volia ser i tampoc
no va poder dir que no. El director, el mestre Pere Jaray (que
també sortirà en aquest llibre), la va tranquil·litzar i animar.
A ella, només li calia fer les actes de les reunions i sempre la
va ajudar a fer-les. No li va suposar massa feina, ni gaire complicada.
De l’Escola Setelsis, la Teresa en té molts records. El primer
nen àrab que va tenir la va fer patir molt perquè li va
plorar una setmana seguida. No s’entenien gens, només sabia
dir: «Antoñita búscame», i ella se’l posava a la falda perquè
es tranquil·litzés. Però li partia el cor i no hi podia fer res. Va
suposar que la tal «Antoñita» devia ser la noia que l’anava a
buscar per marxar, mentre la mare treballava.
Després del parvulari, durant força anys va anar fent cinquè
i sisè perquè treballaven per cicles i tenien els alumnes durant
dos cursos. Però un any va voler provar, per aprendre, què era
la classe d’Educació Especial. Li van tocar dos nens: un amb
síndrome de Down i un altre de disminuït que no podia seguir
un aprenentatge normalitzat. Amb aquells nens no podia fer de
mestra, més aviat feia com les vetlladores actuals. Es va plantejar
aconseguir alguns objectius d’aprenentatge, però bàsicament
hi va treballar els hàbits: seure correctament, saber escoltar
una estona, relacionar-se amb una certa normalitat amb els
companys, i treure’s i posar-se amb correcció peces de roba.
Els dos nens eren molt diferents i això encara va complicar
més la seva tasca. Els nens tenien famílies molt diferents i això
els marcava irremeiablement. L’un tenia una família que l’havia
acceptat, havia assumit la situació i feien el que podien per
ajudar-lo. L’altra família no havia sabut fer-se càrrec de la deficiència
del fill i, tot i no estar tan malament, no havia assolit
gaires capacitats per poder integrar-se.
Solia explicar-los molts contes. La majoria dels dies l’escoltaven
i fins i tot alguns, poquets, li feien preguntes. La Teresa
hauria preferit tenir-los per separat perquè n’hauria pogut
treure molt més partit. Eren dos temperaments molt diferents
perquè l’un era molt tranquil i l’altre era com un volcà. Aquest,
un dia que no estava gaire bé, va començar a tirar les cadires
per l’aire i ella es va emportar l’altre xiquet fora de la classe,
per no prendre mal.
Tot i les dificultats, va estar molt contenta d’aquella experiència
perquè la va trobar molt enriquidora i va poder aprendre
molt de la seva professió. S’hi va dedicar amb afecte i va
poder comprovar com aquesta mena de vailets generen una
forta dependència emocional.
La Teresa va ser una mestra exigent, seriosa, que feia treballar
fort i renyava quan calia. Això feia que cada curs que
havia de canviar d’alumnes, aquests estiguessin a l’expectativa.
No els solia agradar fins que no la coneixien més bé. Solien
refiar-se del que deien alguns alumnes d’anys anteriors i no
canviaven l’actitud fins que no podien valorar, ells mateixos,
com era veritablement.
Alguns pares, abans de conèixer-la, també estaven una
mica preocupats. Però així que passava el curs, quan lliurava
les notes, solien dir-li que s’havien pensat que seria una altra
cosa. I li agraïen de veritat la seva tasca, tot reconeixent-li que
estaven molt contents.
Quan ja portava trenta-cinc anys treballats, quan en va fer
seixanta, es va jubilar. Li van donar una compensació econòmica
—que se’n deia «bufanda»—, per fer-ho cinc anys abans
de l’edat de jubilació.
Ella hauria continuat treballant si li haguessin permès fer
una reducció horària. Per a ella, l’escola era molt prioritària a
la seva vida. Però també es trobava molt cansada perquè s’hi
lliurava en cos i ànima. Al principi, la va trobar molt a faltar;
tant que no es podia permetre d’anar-hi a col·laborar perquè,
quan en marxava, se sentia molt enyorada. I la millor manera
que va trobar per oblidar va ser no apropar-s’hi massa.
A la Teresa, a part de l’escola, sempre li ha agradat escriure
poesies. I quan es va jubilar, va regalar als seus companys «Un
escampall de paraules». No és exactament un poema, però són
les paraules que li van sortir del cor quan es va voler acomiadar
de la seva feina i dels seus companys.
Un cop retirada, la Teresa també va col·laborar a Solsonafm,
la ràdio municipal de Solsona, amb la secció «Paraules
perdudes». El programa va agradar molt i va durar força temporades.
Ara, la Teresa ja pot anar sovint a la seva escola a col·
laborar. Sap del cert que els seus alumnes l’aprecien de debò.