És pitjor ser soltera que solter

 Sempre ha estat pitjor ser dona que home. Amb tot, moltes dones tornarien a escollir ser dona. Perquè tot i les clares desavantatges, té un punt de fortalesa personal ―engendrada per a la supervivència―, que empodera a nivell personal.

Per a Núria Viladomat, autora del llibre Solteres i encantades, la solteria hauria de ser un estat més del cicle vital, com viure en parella. I que moltes relacions de parella ―perpetuades en molts casos per por a la soledat, o per qüestions econòmiques―, acaben sent molt tòxiques.

Però, ser soltera té molts més paranys que ser solter. Com ens diu Sílvia Catalan, psicòloga especialitzada en sexualitats i relacions, «ningú no vol ser la boja dels gats o la Patty i la Selma» (les bessones solteres germanes d’Homer Simpson). La solteria està estigmatitzada, però molt més en el cas de les dones. Sembla que encara n’hi ha moltes que fan servir la parella per validar-se socialment. Es refereix a aquelles que no se senten prou empoderades i necessiten definir-se com a dones d’algú altre. I això, afecta l’autoestima i les deixa en una inferioritat molt gran de condicions. A les comunitats on encara quasi tothom es coneix, sol passar que hi ha dones que encara són presentades com l’esposa del marit. Doncs jo, si parlo de Paul Auster, sempre dic que és el marit de Siri Hustvedt. Potser ella no sigui tan reconeguda com ell, però és tant o més bona escriptora que ell. I molt feminista. Llegiu-la!

En el cas de les dones, el fet de tenir parella s’interpreta com un valor important basat en la capacitat de crear vincles afectius i sostenir-los en el temps. En canvi, en el cas dels homes, els valida la conquesta sexual; com més, millor. El solter d’or es percep com intel·ligent perquè pot estar amb moltes dones sense comprometre’s amb cap. Per sort, moltes dones ja defugen aquesta percepció!

Les solteres o dones soles perquè volen, a més, tenen una gran pressió social. Cap als trenta, ja se les considera com a ineptes per a la maternitat. Les estadístiques, però, ens diuen que el nombre de mares solteres està creixent molt adequadament. En canvi, els homes sols no pateixen aquesta pressió perquè poden ser pares fins cap als cinquanta.

Afortunadament, cada vegada hi ha més dones que tenen molt clar que no necessiten ningú per sentir-se persones completes. I no creuen en l’anomenada amatonorma (que identifica felicitat amb una relació única). Segons Catalan, els heterobàsics (els homes que segueixen els rols de gènere i sexe establerts per la seva condició d’homes heterosexuals), es queixen que les dones són cada vegada més exigents. Amb tot, ells prefereixen estar amb dones d’un estatus social lleugerament inferior per no sentir-se amenaçats. En canvi, les dones consideren que cada vegada hi ha menys homes de qualitat.

I és que, el living apart together (junts, però separats) on cadascú té casa seva, té més temps sol i evita dependències estranyes, s’està convertint en una nova fórmula exitosa.