Voleu viure anys? Fora homes!

Escrit així podria semblar una solemne tonteria —perquè, qui no ha fruit, entre setmana i especialment els caps de setmana, dels plaers de tenir parella?—, però hem d’estar alerta perquè podria ser una veritat tan gran com Júpiter.

No fa pas massa temps es va morir a Escòcia, Jessie Gallan, una velleta de cent nou anys. Havia nascut en aquest país i havia crescut en una casa de camp de dues habitacions on dormia, en una d’elles, amb les seves cinc germanes i el seu germà en un sol matalàs de palla.

Dos mesos abans del seu decés havia revelat el seu secret:mantenir-se allunyada dels homes perquè donen més problemes que beneficis.

I em va venir al cap Les cendres d’Àngela, potser per la situació geogràfica i el matalàs... Tot i que el marit és capaç de moments de gran tendresa, realment ocasiona molts i greus problemes a la família. Amb aquest perfil de marit —aquest irlandès—, sí estaria d’acord amb la senyora Gallan.

Fins i tot, coincidiria amb la meva mare —que va engendrar set fills—, quan deia que cada bugada es perd un llençol. I cada bugada era un part que podia deixar un queixal a can Pistraus, o els ronyons adolorits de per vida, o el còccix desplaçat, les ungles tortes... Però, ai las! La meva mare ja va pels noranta-quatre anys i està com un pèsol!

Tanmateix, ens fa altres recomanacions: menjar un bon plat calentet (deu ser pel fred escocès), de cereals cada dia, fer exercici de manera regular i evitar els tiberis dels casaments.

Crec que jo, i altres dones com jo, ni complint amb la màxima escrupolositat aquestes normes, serem capaces de passar dels setanta-cinc, vuitanta anys.

Tampoc voldria fer-ne més del compte i ser una velleta d’aquelles assegudes en cadires de rodes, amb sabatilletes apelfades, el plec de la faldilla tort i la manteta de les cames decantant-se cap a terra... Per tant, aniré a tots els casaments que em convidin i, si un dia no tinc temps, enlloc de caminar, em miraré, ben aclofada al sofà, la sèrie que em vingui de gust. I si no tinc cereals calentets, quin remei!, menjaré donuts!

Això d’allunyar-se dels homes tampoc ho acabo de veure del tot clar. Ahir nit mateix, sense anar més lluny, una contertuliana de la ràdio, a l’Ofici de viure, explicava que els problemes menopàusics de les dones —se sap però ningú no ens ho explica amb prou èmfasis—, s’acabarien si tinguéssim, de dos a tres cops per setmana, relacions sexuals. Doncs la veritat, és molt millor suar que tenir fogots!

Però punyalada! Es veu que la dona més vella del món, una japonesa que va fer cent setze anys en feia vuitanta-tres que era vídua!

Així doncs, què hem de fer les dones? Campi qui pugui!

I és que arribar a vella potser no és un objectiu desitjable. Pot significar més feina, més maldecaps, més cansament... Engegar-ho tot al botavant i fer el que resulti més plaent, mentre duri, pot resultar una opció molt més atractiva.