dissabte, 22 d’abril de 2017

Tots hem de ser feministes!


Hi ha homes, i malauradament, molt malauradament, també dones, que tenen per defecte ser feminista. El feminisme no és una guerra de sexes, és la lluita, per necessitat i per supervivència, per la igualtat, entesa no sols entre homes i dones, sinó entre tots els éssers humans. I no vull pas dir que la culpa de les dones sigui més gran, només em sembla més difícil d’entendre perquè van en contra d’elles mateixes em una cursa amb molta desavantatge.
El masclisme no va en contra dels homes, és a favor dels drets humans. I qui no té prou talla moral com per entendre aquests raonaments bàsics i és incapaç d’assolir una posició feminista vers les terribles discriminacions que han patit i segueixen patint les dones (tot i que s’han fet molts progressos)... ja es pot considerar masclista. No trobeu molt estrany que alguns homes amb parelles, mares, filles, amigues, veïnes, companyes, amants... no puguin ser més comprensius amb totes elles perquè hi comparteixen les seves vides? Per què han de menystenir-les si els fan pares i els ajuden a empentar la vida, en tenen cura quan són petits, els adoren mentre són petites, hi poden confiar quan són grans, hi comparteixen el temps d’esbarjo, els poden deixar la clau que s’han oblidat, poden donar-los un cap de mà a la feina, les busquen per... què sé jo?! Qui ho pot entendre?
No fa gaires dies, en motiu del Dia Internacional de la Dona, set dones de reconegut prestigi social, ens parlaven del masclisme que encara estem vivint. Com pot ser, si a 2017 molta gent té formació? Es veu que la formació encara no és prou garantia. Perquè més que saber com va el nostre món, necessitem tenir una escala de valors i unes prioritats molt clares: les dones són una mica més de la meitat de la població i són tan bones com els homes. És un greu error menystenir-les.
Dins del Parlament català, on se suposa que hi hauria d’haver una certa excel·lència, Neus Munté, una de les set dones que va parlar sobre una situació de masclisme a la seva vida, al diari Ara, explicava que un company de partit que tenia bessons, quan ella els va tenir, li va dir que hauria de deixar la feina activa durant al menys tres o quatre anys per poder atendre-les. Neus Munté va respondre-li que ell no ho havia fet pas. I la resposta del company va ser: és molt diferent, els meus bessons els va cuidar la meva dona.
Si no comencen donant exemple les persones que se suposa han de tenir una formació d’alt nivell, què volem demanar a qui no hi ha pogut accedir per falta de recursos o capacitats?

I és que ja n’hi ha prou de masclismes i feminismes. Estem parlant de drets humans i d’igualtat. I qui no ho vulgui entendre té un problema de valors i de prioritats. Potser fins i tot de capacitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada