divendres, 3 de març de 2017

Prosa del cigalot


Prosa del cigalot és la traducció que Sebastià Alzamora ens proposa per a la denominació castellana de prosa cipotuda, encunyada pel crític literari Íñigo F. Lomana. Aquesta prosa la trobarem en autors com Manuel Jabois, Juan Tallón, Antonio Lucas i Juan Manuel de la Prada, acabdillats per l’impresentable Arturo Pérez-Reverte. El seu estil es basa en dos eximis trets: l’exaltació de la virilitat i l’estridència expressiva (que té per bandera la paraula cojones, amb aquesta jota tan indiscreta com una verga erecta pendolant entre dues os com dos testicles). Aquest fenomen literari, és exclusiu de la literatura castellana i no té parangó en el panorama occidental.
 El codi ètic dels seus protagonistes: matinades hostils a les barres dels pitjors bars, tremendes borratxeres en les que participen —com no?—, dones de dubtosa reputació i situacions extremes que fan perillar la integritat física dels personatges.
L’Arturo sempre busca polèmica, encara que sigui tractant malament a les dones. Suposo que prefereix augmentar les vendes i permetre’s una vida més plaent, a tenir dignitat. Com és que essent tan impresentable és membre honorari a la Real Academia Española? No ha de limpiar, fijar y dar esplendor? Perquè la RAE està plena d’homes cultes, segur. Però també masclistes. El 1853, Gertrudis Gómez de Avellaneda va demanar el seu ingrés i van decidir no acceptar dones a la institució. Només el 1784 n’havien acceptat una però tenia títol nobiliari. El 1912, Emilia Pardo Bazán va tornar a ser rebutjada. I hem d’esperar fins al 1978, a tocar de la mà, per acceptar a Carme Conde. En aquests moments hi ha quaranta-tres homes i vuit dones. Una proporció paritària amb ganes!
A la columna setmanal de Pérez-Reverte, Patente de corso, (que és un document que permet al propietari d’una nau atacar vaixells i nacions enemigues i que es converteix en tota una declaració de principis), sempre critica les dones i es guanya a pols la seva antipatia. Algunes de les seves perles més criticades són: lamenta que no quedin dones florero com les d’abans i que una dona sense talons sembla un cavall... I no fa ni tres mesos escrivia: En la RAE hay... hombres y mujeres de altísimo nivel... y algún tonto del ciruelo y alguna talibanita tonta de la pepitilla. Hem de tenir present que pepitilla és un significat afectuós que se li dóna al clítoris. I ciruelo es refereix a l’home ignorant i incapaç. Francisco Rico, un acadèmic de prestigi li va respondre que queia en la estupidesa de gènere i gènera que ell mateix critica. I que, a més, ho feia de manera molt grollera.

I és que caldria reflexionar si la RAE pot brillar tenint entre les seves files un masclista tan irrespectuós amb tot i tothom. I tanmateix, aconsegueix vendre molts llibres. Potser ens hauríem de fixar més en el que ens empassem llegint!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada