dissabte, 11 de març de 2017

Les dones i l’IMSERSO


A la majoria d’activitats culturals, arreu de Catalunya, solem trobar-hi més dones que homes. Només cal passejar-se un diumenge a la tarda davant del Teatre Nacional, per a veure-hi ramades de dones amigues —a part de les acompanyades pels marits—, que van a fruir intel·lectualment de l’art escènic.
Però hi ha una altra mena d’activitats: culturals, lúdiques o de salut, que les dones solen compartir amb els seus marits amb el mai prou lloat IMSERSO!
El punt neuràlgic d’aquest caprici dels jubilats sol ser el menjador. Que no és ni un menjador escolar ni el Celler de Can Roca. Segons la sort, es queda en un punt entremig, tendint força, força, a l’austeritat que exigeix l’edat dels comensals. I es comprèn. Amb tot, potser té una tendència més insistent cap al plàstic que als productes ecològics.
El menjador és, a més, un espai idoni per poder copsar la diversitat femenina que, a partir dels seixanta-cinc anys, hi acudeix per nodrir-s’hi.
Un cas poc freqüent, però encara existent, és el de la típica dona que va acompanyada d’un primat anterior a l’homo sapiens que, en arribar al menjador —evidentment self service—, s’asseu a la cadira i davant d’una concurrència semblant a les manifestacions de l’11 de setembre, es deixa veure qual divinitat, sense dissimular, esperant que ella li porti submisament  tot allò que necessita. I ella rai: fa el que li exigeixen i no es pot sentir malament pel que fa, només per com la tracta ell i, això, ja és culpa d’ell. Ella li ha de conèixer el gust i encertar què li farà més peça. I com que ella mai no és prou bona en el que fa, ell sol deixar el plat mig ple i ella s’ha d’aixecar més vegades per servir-lo. Santes dones!
També hi ha casos típics de dones: el de l’home que s’ulla una taula i vol la mateixa per a cada àpat. Si la troba per netejar, prefereix recollir-la i tenir la seva taula. Però la dona, que amb raó vol descansar uns dies de taules i neteges, el fa anar cap a una altra. I mentre ella es gira per buscar-la, ell neteja ràpidament i li ensenya la seva victòria. Però ja és massa tard: tot i que ell hi ha deixat les pastilles com a senyal de conquesta, ha de recollir l’estendard i marxar cap a l’altra taula. Sants homes!
I més casos: la dona que té el marit més grandet i amb poca visió i li ha de netejar el peixet d’espinetes... la dona que, a l’hora del sopar, confon el menjador amb la catifa vermella dels Òscars i es vesteix amb tantes lluentons que, si passes per la vora, corres el perill de quedar bòrnia...
I per rematar-ho: al mateix hotel, podem trobar-hi noies que ensenyen el melic fins arran de pit, que es treuen les sabates i posen els peus suats de tot el dia damunt de les cadires, o les que criden en lloc de parlar i, si aguantes una mica, tens temps de confegir l’esquema d’una novel·la llarga, llarga...

I és que l’educació que tenim per estar per casa, encara que anem de vacances, ens acompanya allà on siguem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada