Empastifem arreu de compreses?

Una jove, de nom Elone, ha tingut l’original idea —diuen (jo posaria grotesca)—, per commemorar el Dia Internacional de la Dona, d’emplenar la ciutat alemanya de Karlsruhe, de compreses amb missatges feministes.

  Us imagineu la Catalunya Central plagada de compreses? Us imagineu La Ben Plantada amb una compresa entre pit i pit? L’escultor Josep Clarà, el 1956, en plena dictadura franquista, no va poder exposar aquells pits nus perquè ofenien la moral d’en Siset (àlies Franco). Que tot s’ha de dir: va passar la seva vida, exclusivament, amb “la collares”. Això sense tenir-li en compte una noieta de classe més alta, a la que va optar en primera instància, essent encara “militarutxo” de baixa estofa, quan els seus enlairats fums només eren per a xemeneia de servei.

  L’deal de la dona noucentista —inspirat en Teresa Mestre (o Baladía per part de marit ric), retratada per Xènius, pseudònim d’Eugeni d’Ors, el 1911, a la seva glossa a la Veu de Catalunya—, anorreat en tota la seva bellesa, per una rústega compresa.

  La noia, pròpia dels seus temps, ni filòsofa ni escriptora en la seva llengua, ja ha rebut el suport de molts usuaris —també propis del seu temps i amb escasses tesis doctorals—, interessats en traslladar la iniciativa a les seves ciutats. I això és el que m’ha alarmat: a veure si el rector de Solsona s’haurà d’enfilar al cambril de la Mare de Déu del Claustre a fer net?  Intolerable!

  A banda d’això, la noia proposa missatges interessants com: “imagineu si als homes els molestés tant la violació com la menstruació”, “els violadors violen les persones, no la roba”, “el meu nom no és nena”, “feminisme”. El més clar, lúltim!

  Quant al primer, potser, voldria donar a entendre que als homes els hauria de molestar tant una violació, com que les dones tinguin la menstruació. Algú m’ha dit que no hi veia cap significat clar (obvi!), I n’hi ha que s’han decantat per suposar que si un home sentís, tan sols, el dolor d’una menstruació, mentre viola alguna dona... no n’acabaria ni una! Però, no! Consultada una meva amiga, professora d’anglès a la Universitat de Lleida, la frase ha estat mal traduïda. Disgusting vol dir fastigós o repugnant, (no molest), Així s’entén mill... deixem-ho!

En tot cas, no és tema ni per a mitges rialles. Segurament el mètode més eficient per als violadors sense possibilitats de guarició, seria la castració química (no la quirúrgica, que talla en sec: fuuac!!!

Quant als altres missatges, no cal ni gastar espais. Avui dia, qualsevol idea té seguidors, tan bons o dolents com la mateixa idea, a la xarxa. Potser les frases lapidàries d’abans son els virals d’avui en dia. La majoria no resistirien, no la pedra, ni el paper! 

Mentre es tracti de difondre missatges feministes que, per més que es multipliquin, encara són escassos; tot fa de bon aprofitar.

I és que amb el masclisme: intolerància mil milions de billons de trilions. Encara en queden que ni tan sols s’amaguen de manifestar-ho. En queden que els ho permeten i, fins i tot, qui ho troba digne de ser votat.

Si no voleu tornar a fregar de genollons...

Si no voleu tornar a fregar de genollons... no voteu Pútrids Pocavergonyes!

Hyro és una artista urbana argentina arrelada terra enllà del meu país, sense creuar el mar o l’oceà; però tan endins que les últimes hores abans del Dia Internacional de la Dona, la van enxampar, enganxant els seus murals a les parets del metro de Madrid, parada Núñez Balboa.

  Dibuix i color, fantàstics! Però ai, pobreta! Quant al contingut, més li hauria valgut arribar-se, amb un cassigall a les parts innobles, fins a les Coves d’Altamira i deixar-les darrere les ventrades d’algun bisó, cérvol o cavall. Creieu-me, s’ho hauria passat molt millor. Perquè resulta que ella, per homenatjar les dones —en general—, ha tingut la pensada de fer quatre llastimoses al·lusions a tasques que, malauradament des dels temps dels caçadors paleolítics, han tingut el costum de fer més les dones, que els homes. És a saber: una dona netejant els plats, una dona carregant les bosses de la compra, una dona plegant les tovalles i una dona explicant un conte a un nen.

  Encara rai, que les ha dibuixades decapitades (sense cap) i podríem discutir que potser es referia a homes, amb faldilla d’estar per casa mentre feinegen.

  El cas ha estat que per twitter li han dit de tot. Però jo, astutament em pregunto: l’ha pensat ella, el contingut d’aquests dibuixos?  Artista, urbana, argentina... O li han arribat ordres de les altes esferes? Perquè estic convençuda que tant l’Esperança, com l’Anna, com la Soraya hi estan molt avesades a aquests tipus de manualitats femenines.

El projecte Línea Cero, (que no deu ser idea d’elles), vol aportar un nou valor als viatgers —aquí en diríem usuaris, no tan glamourós.  Cada nova iniciativa,  a diferents parades dels seu Orient Express underground — a l’estil Anna, vol recrear intel·lectualment els viatgers. I el que han aconseguit, ha estat enrabiar fins al moll de l’os  tots aquells homes que saben anar a comprar, netejar plats, plegar tovalles i explicar contes als seus fills. A més de regirar l’estómac a totes les besàvies, àvies, mares, filles i solteres feministes.

  He buscat per internet i si, hi ha animals descerebrats. Fàcil: aquells que no tenen cervell. Bàsicament són dos. Ens en faltaria una. Són: el peix llanceta i la vespa de mar. El primer, a sobre no té ulls. Però el segon és la troballa: tenen grups de sis ulls! I dos per tres fan sis... A part de tenir la capacitat de segregar un verí molt potent.

  Ja m’enteneu, oi? Verí, dibuixos...

I és que, no cal ser ni feminista, per saber del cert, que les feines de la llar i els fills no són responsabilitats exclusives de les dones.

Cors com torradores

Zygmunt Bauman és un prestigiós sociòleg polonès que ens porta a reflexionar sobre la fragilitat actual dels vincles humans. I l’Òscar més important, enmig del remolí dels vincles emocionals, se l’emporta el cor. I el Globus d’or és per a l’amor. Bauman ens diu que l’amor del segle XXI és líquid. I jo dic que els cors són com torradores.

  M’explicaré. Per al senyor Bauman la fragilitat actual de l’amor fa que se’ns escoli diluït, com entre les mans. Per a mi, tenen el costum de vessar-se en forma de fluid. I és que segons ell, aquests cors líquids que vessen, només busquen una satisfacció momentània, per a una necessitat momentània. Vaja, allò que la gent del carrer traduïm d’una manera més grossera (i no tant precisa), per l’aquí te pillo, aquí te mato.

  Però seguim amb les imatges del senyor Bauman perquè tenen més nivell. Amb tot, ell prefereix establir unes comparacions amb elements bàsics del nostre quefer quotidià. I de casa, on passem més hores? Jo diria que si ho comptem tot: esmorzar/netejar, sopar/netejar, endreçar comprar, congelar, descongelar, reciclar... la cuina, indiscutiblement guanya per golejada al sofà/televisor.

  És ben fàcil d’entendre: ell relaciona els cors segle XXi amb un concepte també molt XXI: l’obsolescència. Que és la planificació de la fi de la vida útil d’un producte —se’n parla molt relacionant-la amb els electrodomèstics—, per tal que esdevinguin inservibles dins d’un període de temps calculat. Per als electrodomèstics és d’uns cinc anys. I per als cors? Espereu!

  Avui en dia, més cors dels imprescindibles tenen obsolescència programada. I dins de tota la gamma d’electrodomèstics, he escollit la torradora per la seva sinonímia referida al cas. Qui no s’ha socarrat el cor més d’una vegada? Encara diria més: a quantes dones no se’ls ha quedat calcinat per temporades més llargues que les de l’obsolescència?

  I d’una comparació a l’altra. Qui té el cor més ben dotat de valors sòlids —com la llibertat i la seguretat—, no li passa tan fàcilment a estat líquid. Ara bé, jo suposo, però l’eminència no ens ho especifica, que hi ha cors líquids com l’aigua que brolla precipitada des de les altes muntanyes; i cors líquids com la mel. Més densos, molt dolços; però també més enganxosos, molt apegalosos.

  Els cors que estan ben programats, com la thermomix, per seguir la mateixa línia de comparacions, poden funcionar de manera autònoma. I obtenen uns resultats tan òptims com les cassoles de les padrines negres amb monyet gris i baix. Ja pràcticament en extinció! Per això van sortir les thermomix.

  I és que la seguretat del cor, sense llibertat, esdevé esclavitud. I un cor lliure, sense seguretat (l’ aquí te pillo, aquí te mato), s’encarrila al caos total. Qui vulgui un cor lliure, que tingui present que se li pot fondre, tirant a més que menys, socarrimat. Però té unasolució: envasar-lo al buit!

Models, malalties o diners?

La model extremadament prima de la revista danesa Cover, ha tornat a aixecar la polèmica de les mides a les passarel·les. Si us la mireu, quedareu garratibats. El rostre pàl·lid —desmaiat de carns penjants i desnodrit d’emocions més enllà del marbre—, té la boca com entreoberta. Amb la mala intenció d’arrodonir l’aspecte cadavèric, com si volgués insinuar un amagat xilofon espatllat, típic de tercera edat; típic de desnutrició endèmica.

  Quant a la part del pitram inexistent —més aviat concavitat projectada cap a l’estèrnum—, cal remarcar l’evidència que el canalé del punt del vestit no es desdibuixa gens en el traçat de les seves línies.

  La llargada de la faldilla, desigual per davant i per darrera, pretén evocar una idea de vestit tipus parrac. Per no parlar de la cama torta que insinua una malaltia estràbica de peus. Peus que porten mitjons amb sandàlies. Manca d’elegància que només és acceptable si fas turisme per països més amunt de mitja Europa, perquè al matí i abans de tornar a l’hotel, fa rasca. I al migdia, cal plegar-los fets una boleta, amb un embolcall de disseny moníssim, dins la bossa.

  Tornant a la fúnebre model —això sí, amb un mocador acolorit tipus l’assassí d’Isadora Duncan—, ras i curt: sembla el típic penjament masculí de pal d’escombra. I jo, sempre m’he preguntat per què els homes no poden tenir un penjament femení equiparable? Ells, com a més moderns i més treballadors, podrien adjudicar-se —i estar-ne ufanosos—, el de pal de fregadora (altrament dit mocho). Més modern que la típica granera de les padrines i amb una feina molt més polida: sempre resulta més gratificant enllustrar que treure brutícia.

  Això no és tot. L’article de la desafortunada foto, té tres comentaris. De qui són? Doncs de tres homes! Natural, ells tenen temps de mirar models i d’opinar.

  Queda el més greu. He volgut mirar a Sant Google la següent entrada: models masculins extremadament prims. I tot i que no crec que el sant tingui cap problema amb les rimes fàcils (altrament dites ripios), si resulta ser masclista. Perquè em respon: volíeu dir models masculins primes? Tot i ser sant, la carn és feble i suposo que només s’entreté a mirar models femenines.

  Perquè, ja em direu: heu vist fotos de models masculins cadavèrics? No, sempre són musculats i fan ostentació de la seva escultura cisellada al gimnàs.

  I és que la directora de la revista, que deu tenir la seva crisi de vendes, ha preferit quedar malament i vendre més. I com que s’ha posat de moda demanar perdó —en pla rei Borbó—, i no passa res, doncs també ho ha fet. Però amb els calés a la butxaca. I no és això! L’anorèxia és una aterridora i lamentable malaltia; innecessària; però que requereix uns valors de pensament molt sòlids. I ara, de tan líquids, s’han transformat en gasosos i vaguen per la galàxia.

50 merderades d’ell

50 merderades d’ell

Tinc el plaer de no estar inclosa dins dels cent milions de persones que han llegit els tòpics del príncep blau d’en Grey  i la desvalguda Anastàsia. Que per convertir-los en rècord de vendes els han amanit amb BDSM. És a dir: en pràctiques de sexualitat no convencional: Bondage (lligaments eròtics executats sobre un persona vestida o nua), Disciplina, Dominació i Sadomasoquisme.

  Diuen algunes dones que, després d’haver llegit el llibre, han descobert noves formes de sexualitat que els han salvat la vida (que suposo, només enfonsada sexualment). I jo no m’ho crec. Estic segura que les han convertit en víctimes d’un pervertit màrqueting. Puc imaginar-me fàcilment com l’agència literària de les ombres, va signar un contracte amb alguna franquícia, a nivell mundial, de sexshop. Així en pla xinès, potser podria ser la cadena Fuetada feliç o bé Manilles alegres.

  També em nego a creure que, posem, 50 milions de dones, només la meitat, amb les seves corresponents parelles (homes /dones), hagin passat penúria sexual fins a la maduresa, esperant que la revelació divina els enviaria aquest diguem-ne, quadern d’apunts sexuals. Què l’estaven esperant com Moisès les Taules de la Llei? Impossible! Si no eren prou vidents com per anar, de més jovenetes, a un sexòleg/oga  o a un divertit sexshop, com podien endevinar que se’ls revelarien tan redemptores llissons?

  Estic seguríssima que el target d’aquesta obra (amb estudis de mercat pagats per l’ombrívola agencia literària i la cadena xinesa de sexshop, amb aportacions de capital privat d’alguns sexòlegs/ogues rics/ques), eren aquestes dones enfonsades sexualment. I que ara, afortunadament, tot i emmanillades i fuetejades, ja suren cap a la felicitat sexual. De l’altra, no n’estic parlant.

  Perquè el problema no era pas de falta de llibres. Si ens remuntem al sànscrit, i cap a l’any 250 dC. ja trobem els famosos trenta-sis capítols sobre sexualitat humana. Per no dir-ne més...

  Si l’embolic és aquest, quina mala llet, Sra. E.L. James! Que són les seves fantasies sexuals? Doncs jugui-les amb el seu marit, al seu llit!

  Però com a fèmina, no li puc perdonar que ens plantegi una dona cordereta, més ase que un peix, sense cap gen de guineu i que vulgui ser engolida per un llop. I que l’endemà al matí, estigui disposada a sortir de la panxa del llop, com els cabridets, per tornar a donar-li plaer, tot engolint-se-la. I a més, que ens ho plantegi com que la pobra cordereta, ase i peix, frueixi deixant-se engolir. Que potser no és conscient que les noietes joves són molt influenciables? Vol això per a elles? Ni ho ha pensat perquè no té filles.

  I és que ni com a diversió és acceptable passar l’estona veient que una dona necessita d’un home que la sotmeti per alliberar-la. Això no és llibertat. És un missatge erroni.

Isabel de Farnese

Isabel de Farnese

Isabel Cristina de Brunswick

Isabel Cristina de Brunswick