dissabte, 28 de setembre del 2024

El Cupra i Paul Auster

 La publicitat té per objectiu influir en el comportament de la societat per tal d’incentivar el consum d’allò que ens està oferint. I sempre ha estat lligada a estereotips tant de dona com d’home però el de la dona ha estat sempre més polèmic per convertir-la en objecte de desig.

No fa pas gaires dies, veient Stories per Instagram, d’aquelles que es posen sense ni voler-les, me’n va sortir una de cotxes: d’un Cupra. Però acompanyat d’una dona vestida amb màniga llarga però amb banyador. Un si és no és. Perquè Cupra també ha utilitzat homes. I dones com Alexia Putellas (vestida del tot) o Rosalia (molt més sensual).

Em van venir records de quan als anys 90 la publicitat era molt polèmica per l’abusiva utilització del cos femení per vendre qualsevol producte. Es va convertir en una eina per atreure i seduir el consumidor, especialment masculí. I era molt freqüent en anuncis de cotxes, begudes alcohòliques, desodorants... Dins d’aquesta línia, ja als 2000, Renault Usados va fer un anunci d’una dona en roba interior estirada en un sofà. Ella era divorciada i el missatge clar: cotxe i dona «usats» encara poden ser prou plaents. Abominable.

Ha passat quasi un quart de segle i aquestes stories del Cupra em fan adonar que, tot i que em repugni d’allò més, no hem acabat de fer net. Que es pot fer comprar a un home amb un cos femení. Però, ara, també la dona; perquè ella també vol assemblar-se a la imatge d’intrèpida... o senzillament, la triomfadora que surt a les xarxes.

I tot això potser em va fer més impacte perquè per Sant Jordi em vaig comprar el darrer llibre de Paul Auster: «Baumgartner».

L’autor, ja al final de la seva vida, lluitant contra un càncer de pulmó i després d’haver sofert, un parell d’anys abans, la mort del seu fill per sobredosi (després d’estar acusat de la mort involuntària de la seva filla), és capaç de construir un emotiu relat que clama per la voluntat de viure i de gaudir dels dies, menys afortunats que els de la joventut, que encara queden per passar.

El protagonista, Seymour Baumgartner, és un professor universitari de filosofia que està a punt de jubilar-se. És conscient que el seu estat físic i mental estan en part, deteriorats. Però vol seguir endavant amb el projecte del seu darrer llibre. És un home excèntric alhora que tendre. Tot i que fa quasi deu anys que ha perdut la seva dona, lluita també per mantenir el seu record i viure dignament amb la seva absència. L’amor que per ella va sentir va ser el far de la seva vida. I capítol a capítol, va explicant aquest profund amor que va sentir.

La novel·la és una història d’amor però també ens parla del desig, de la pèrdua, de la solitud...

I a la tapa, una noia de costat, a la vora d’una piscina amb un biquini dels anys 60. A la novel·la no hi surt cap piscina. Ni cap biquini.

I és que em dol pensar que potser l’editorial catalana hagi volgut jugar amb la imatge, com amb els cotxes d’abans i d’ara, per fer-nos comprar el llibre. Inacceptable. I molt masclista.



divendres, 27 de setembre del 2024

Compte amb el «love bombing»

 Compte, hi ha maneres d’estimar que poden ser molt tòxiques. I l’anomenat «love bombing» és una d’elles. Aquest tipus d’estimació, que no ho és, consisteix en una estratègia de manipulació, basada en demostracions d’afecte desmesurades amb l’objectiu d’enganxar la parella, és a dir: la víctima, a la relació. I quan ja estigui enganxada, serà molt fàcil manipular-la.

Cal no confondre-ho amb un demostració amorosa genuïna que pot prodigar-se, amb normalitat, en elogis propis de l’enamorament.

La diferència rau en la quantitat i el moment. Es tracta d’una quantitat excessiva, tan pel que fa a demostracions com a regals, en relació al moment que la parella està vivint. Una víctima ho va expressar així: "Tot era de color de rosa: hi havia mostres d'afecte contínues, molta atenció, em feia molts regals que em feien sentir especial i moltes promeses de futur. Em deia que jo era l'amor de la seva vida i tres mesos després de començar a sortir ja em va demanar de viure junts"

El «love bombing», per començar, aprofita el cervell per generar el plaer d’aquest amor exagerat al que la víctima s’acostuma. I una vegada enganxada, no pot viure sense necessitar-la per sentir-se, en aparença, estimada. Vivint la fal·làcia de gaudir d’un amant perfecte.

Però en un segon moment, l’abusador retira a la víctima, de manera brusca i sense explicacions, totes les recompenses que produïen tant plaer. Pot desaparèixer, com exemple, tot un cap de setmana sense ni donar explicacions.

La reacció de la víctima sol ser tràgica: es mostrarà disposada a tot, a perdre família i amics, si cal, o a pràctiques sexuals no plaents, per tornar a aconseguir les recompenses amoroses.

En aquesta situació la víctima queda molt confosa, es desestabilitza i comença a patir ansietat i perd l’autoestima. Pot adonar-se que no està enamorada de l’abusador sinó de la idea que se n’havia forjat. Però no ho fa.

I es crea un cercle viciós. Quan l’abusador s’adona que està perdent la víctima, torna a iniciar el procés de recompenses per poder seguir exercint el seu poder. I tot això ho fa, segons un estudi de Claire Strutzenberg, de la Universitat de Pennsilvània, perquè l’abusador també necessita sentir-se molt estimat i desitjat. Perquè, probablement, fins al moment, no se n’ha sentit.

Malauradament, el «love bombing» no té uns indicadors objectius que permetin detectar clarament aquesta manipulació. Amb tot, hi ha set senyals que poden alertar una víctima: un comportament desproporcionat per la connexió entre la parella, aïllament de familiars i amics, excés de regals per enganxar, comunicació excessiva, gels i desconfiança, elogis aclaparadors i tornar-se sec o indiferent de cop.

La majoria d’aquests indicadors, amb una mesura justa i correcta, formen part d’una relació amorosa correcta, amb els seus alts i baixos. I cal gaudir els autèntics enamoraments sense la por de percebre’s com víctima.

I és que ja ho deia Queen a la seva cançó: «Too much love will kill you» Massa amor et matarà.



dimarts, 24 de setembre del 2024

El masclisme d’Octavio Paz

Octavio Paz, el gran poeta, assagista mexicà i Premi Nobel de Literatura, va ser també un execrable masclista.

Va conèixer Elena Garro, qui seria la seva primera esposa, a la Universitat. Ella, a part d’estudiar filosofia, era coreògrafa del teatre universitari i ballarina clàssica. Tenia projectes intel·lectuals i artístics. Van fer-se nòvios i, al cap de dos anys, sembla que va ser ell qui va obligar-la a casar-se. En els seus escrits, Elena explica que, anant cap a classe, se li va presentar l’Octavio amb els seus amics i van portar-la cap al jutjat. Ell volia casar-se. Ella, no. Encara no era ni major d’edat i van haver de fer alguna trampa per casar-se.

Ella volia seguir amb la seva vida, plena de projectes culturals, socials, polítics... però el seu marit no li ho va permetre. Va haver de renunciar a tots. I no podia publicar res perquè ell no volia que li fes ombra.

Aquest no va ser l’únic problema d’Elena. Patricia Rosas Lopategui, professora de literatura mexicana i llatinoamericana a la Universitat de Nuevo México, ha publicat la seva biografia: El asesinato de Elena Garro. No és refereix a un assassinat físic, sinó al fet que l’haguessin aniquilat i destruït intel·lectualment. Començant per Octavio Paz, el marit i seguint amb tot el grup d’intel·lectuals dels que formava part, fins que Paz no li va permetre seguir formant-ne part.

Elena va separar-se, després de vint-i-dos anys de matrimoni. Però l’ombra de Paz era molt allargada; tan que va aconseguir que la seva ex-esposa no pogués tenir mai, en vida, el reconeixement que es mereixia. Alguns crítics la consideren la segona escriptora mexicana més important, després de Sor Juana Inés de la Cruz. I van ser molts els oprobis que va haver de sofrir.

Elena no va començar a publicar amb tranquil·litat i confiança fins uns anys després de la seva separació, quan ella es converteix en una escriptora francament prolixa: onze novel·les, dotze obres de teatre, dotze contes, molts articles, reportatges...

Els temes de la seva obra trastocaven la societat mexicana de l'època: la marginació de la dona, la llibertat femenina, la llibertat política... La seva figura literària s'ha considerat com un símbol llibertari. I per això, després de l’animadversió dels intel·lectuals, incloent el seu marit, per haver-los acusat de ser els instigadors de les revoltes estudiantils sense pagar-ne cap conseqüència (d’estudiants en van morir molts), també s’hi van afegir, contra ella, les forces de l’estat. I va acabar auto exiliant-se.

El mal ja estava fet i, especialment, perpetrat pel seu marit. Elena, ara, és considerada la precursora del realisme màgic. Títol que ostentava Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad. Però quan ell va publicar-la ja feia uns anys que havia llegit el manuscrit de Recuerdos del porvenir, d’Elena Garro, on ja utilitzava aquesta tècnica.

I és que per més bona que sigui l’obra d’un Nobel, si és masclista amb traïdoria i maldat, el rebuig m’anul·la la voluntat de rellegir-lo.

dissabte, 31 d’agost del 2024

Quan s’acabaran els discursos masclistes?

 No es pot entendre amb facilitat que el masclisme és dolent fins i tot per als homes? Perquè, a més a més, per ser masclista i ensenyar-ho al món, vol dir que sortiràs a tots els mitjans de comunicació mundials i mai més et podràs treure de sobre l’etiqueta de masclista. I potser, en un futur, tindràs filles que, primer se’n doldran però, quan siguin més grans te n’acusaran i sentiran vergonya de reconèixer-te com a pare. Perquè tothom ho sabrà.

I que sigui masclista la gent gran... i dic gent gran perquè incomprensiblement també hi ha dones, ja hi estem molt acostumats. Però un home que no arriba als trenta, i per tant, ha estat escolaritzat en la igualtat, ja és delicte. Principalment contra ell mateix.

Harrison Butker, de vint-i-nou anys i jugador del Kansas City Chiefs, s’ha manifestat públicament com a masclista i contrari a la comunitat LGTB+ en un discurs que va pronunciar com a invitat a la Benedictine College, una universitat catòlica a Kansas (EE. UU.). Però, pot ser que l’equip rector d’aquesta universitat ja l’escollís precisament per les seves idees?

Per cert, al seu currículum, només hi consten gols. I que tocava la tuba. Però de lectures, ni en parla.

Entre d’altres barbaritats, va dir: «algunes de vosaltres podreu tenir carreres molt exitoses, però m’atreviria a suposar (millor no t’hi haguessis atrevit), que la majoria esteu més entusiasmades amb el vostre matrimoni i amb els fills que portareu al món»

Doncs el que deia, que no deu llegir ni les notícies. Ni deu saber que el món, al seu voltant, encara que poc, està canviant una mica. I pobra de la seva esposa! I pobra de la seva filla! I del fill, ni em parlem, perquè repetirà estereotip i perpetuarà masclisme.

En el mateix discurs, per si no havia quedat ja prou malament, hi va afegir que el mes de l’Orgull de la comunitat LGTB+ «era un pecat mortal». I va advertir a tots els homes que hi havia presents a la graduació que «no s’avergonyissin de la seva masculinitat i que lluitessin contra la cultura que busca desposseir els homes de la seva identitat».

Ara ja s’han recollit trenta-mil signatures perquè els seus directius l’acomiadin de l’equip. Potser no caldria. Seria preferible que rectifiqués i demanés disculpes.

Justice Horn, expresident de la Comissió LGTB+ de la ciutat de Kansas, va respondre-li, immediatament, a les seves xarxes socials: «Harrison Butker no parla en nom de la ciutat de Kansas ni ho ha fet mai. Kansas sempre ha estat una ciutat que ha acollit i celebrat els membres de la nostra comunitat LGTB+.

A més, tant el seu equip com la Lliga Nacional de Futbol Americà, van aclarir que tot i no compartir tals opinions, calia respectar-les.

I és que ni que fos per dignitat, els homes i les dones masclistes haurien de curar-se’n. I si no els dona la gana i s’obstinen a persistir-hi, que no en facin ressò, més enllà de la seva ànima; perquè les intoleràncies tenen males conseqüències. I poden afectar a adolescents encara per formar.





diumenge, 25 d’agost del 2024

Nora Cortiñas i Aung San Suu Kyi

 No fa pas gaires dies, es moria amb 94 anys i sense haver rebut resposta a la seva petició, Nora Cortiñas. Una de les fundadores de les Mares de la Plaça de Maig que des de 1977 es reuneixen cada dijous davant de la Casa Rosada, seu del Poder Executiu de la República Argentina i on hi ha el despatx presidencial.

Durant quasi cinc dècades, ella ha estat un símbol d’aquesta lluita contra la cinquena dictadura militar de l’Argentina: des de 1977 al 1983. Durant aquesta dictadura es calcula que hi va haver unes trenta mil persones desaparegudes. Entre elles el seu fill del que mai més va poder saber-ne res quan va desaparèixer. D’aquests milers de persones, unes 400 eren provinents dels Països Catalans.

Nora, en la seva petició (que mai va ser resposta), exigia l’obertura de tots els fitxers de la repressió. Perquè a més de les desaparicions, aquesta dictadura va ser responsable de moltíssimes tortures i de més de tres-cents camps de detenció il·legals.

Ella i totes les altres mares no reclamaven sinó recuperar amb vida tants milers de familiars desapareguts. Posteriorment, també van exigir saber qui eren els culpables responsables d’aquests crims contra la humanitat i van promoure el seu enjudiciament. Res els va servir de res. Nora va morir sense saber què havia passat amb el seu fill.

I aquesta història, com moltes d’altres similars i fins i tot pitjors, em fa pensar que si, en lloc dels homes, sempre haguessin manat les dones, crec que la majoria de guerres, genocidis, exterminis... no haurien tingut cabuda en aquest món nostre tan masculí i tan cruel. Tan ferotge.

Que hi ha dones molt cruels i molt ferotges, i tant! Que no han tingut el poder i l’ocasió també.

Hi penso sovint en aquesta idea i en tot el dolor, patiment, angúnia, misèria... que se’n deriva. I que s’hauria pogut evitar. I busco dones capaces de perpetrar massacres com Hitler, Franco, Mussolini, Stalin...

Potser la memòria em traeix però només soc capaç de pensar en Aung San Suu Kyi, la política birmana que el 1991 va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita no violenta contra la dictadura militar que governà el seu país durant anys.

Malauradament, després de passar quasi quinze anys entre presons i arrests domiciliaris, arribà al govern, fou ministra i ocupà la Conselleria d’Estat.

Sota el seu mandat va tenir lloc l’anomenada per uns neteja ètnica i per d’altres genocidi contra la minoria musulmana del poble Rohingya.

Ella no va liderar-lo però va ser acusada de permetre’l. I més d’un milió de rohingyes van fugir a altres països. D’altres, van veure els seus drets humans violats a gran escala; incloent execucions extrajudicials, violacions en grup, incendis, infanticidis...

Però tot i Aung San Suu Kyi, entre les dones, no trobo cap Hitler, Franco, Mussolini, Stalin...

I és que les dones: filles, mares, nétes, esposes, àvies... tenen un innat instint de protecció més humà que el de la majoria d’homes. I elles haurien preservat molt millor les vides de pares, fills, avis, marits, néts...

dissabte, 10 d’agost del 2024

La senyoreta Else

 Aquest és el títol d’una novel·la d’un dels escriptors més influents del tombant del segle XIX. Es tracta del vienès Arthur Schnitzler. Aquesta obra, el 1924 va tenir un gran èxit però el 1933, arran de l’ascens del partit nazi i l’aplicació de les lleis contra els jueus, va ser prohibida. I va ser llançada al foc durant les famoses i desoladores cremades de llibres organitzades per Goebbels a Berlín. Amb tot, Schnitzler, mai no va abandonar la religió jueva tot i saber que hauria pogut tenir molt més èxit professional.

El setembre passat, l’obra va ser publicada per Viena Edicions, dins de la col·lecció Petits plaers, traduïda per Clara Formosa. Té poques pàgines, però és de fàcil, encara que tràgica, lectura. I un cop més, la protagonista és víctima del desempar personal i social.

La literatura d’Arthur Schnitzler s’endinsa en les pulsions de l’ànima que, com a neuròleg i psiquiatre, coneixia prou bé. Era amic de Freud i aquest li reconeixia els mèrits de la seva obra. A part del tema psicològic, les obres d’Schnitzler tenen un alt component eròtic i parlen també de la fractura social de la seva àpoca.

L’argument de La senyoreta Else no és pas d’acció. Passen poques coses: una noia jove, despreocupada fins a cert punt, per culpa del pare que li ha tocat (que malversa els diners jugant a la borsa), passa uns dies de vacances amb la seva tia a San Martino di Castrozza, on s’hi reuneix el bo i millor de la societat vienesa. La placidesa de les vacances es veu alterada per l'egoista súplica de la mare: demanar diners a un conegut que comparteix hotel amb ella, per evitar la presó del pare. Aquest hi està disposat sempre i quan ella compleixi un tracte que li imposa.

Schnitzler va ser un dels primers autors en llengua alemanya que va utilitzar la tècnica del monòleg interior. A la Senyoreta Else, aquest recurs li permet explorar els racons més íntims de l’ànima de la protagonista. I l’ús de la primera persona li aporta, també, una densa profunditat.

La veu interior d’Else ens fa arribar, amb intimitat i tragèdia, el seu patiment i tots els sentiments que se’n deriven. Acomplir el tracte vexatori que el senyor Von Dorsday li imposa (regalar-li el seu cos), significa per a ella la deshonra i la ignomínia. I es debat entre obeir la mare (per evitar un possible suïcidi del pare), i el seu propi desig d’emancipació, amb el perill de trencar-se psíquicament per dins.

Else passa unes hores, intentant prendre la decisió d’acceptar o no la vilesa del senyor adinerat que pot salvar el pare, sotmesa a una gran angoixa. Reflexiona sobre totes les possibilitats i expressa molt tristament el desig que sent per poder viure lliure sense haver d’enfonsar la seva honorabilitat per culpa d’un pare capaç d’exigir tan humiliant sacrifici. I tant és el patiment que s’endinsa en les possibilitats de la pròpia mort.

I és que si Else és una dona literari el servei de l’anàlisi de l’ànima femenina, està basada en moltes dones reals que sí han hagut de sucumbir a la deshonra i ignomínia.

dijous, 1 d’agost del 2024

Les dones de Wad-Ras

Wad-Ras és l’única presó de Catalunya exclusivament per a dones. I té molt mala fama per vella, obsoleta i males praxis.

El funcionariat de presons viu moments molt delicats: per un costat, l’horrible assassinat de la cuinera de Mas d’Enric per la falta de protocols i lleis que l’emparin amb més rigor i, per l’altre, veus que s’alcen contra el tancament de presos a les cel·les perquè, com qualsevol treballador, puguin exercir el seu dret de vaga. I com que no se senten prou escoltats, segueixen protestant i boicotejant actes públics.

Però no totes les treballadores/rs, siguin funcionaris o no, gaudeixen del mateix prestigi professional: n’hi ha d’infatigables i amb gran vocació. Una psicòloga que treballa a Wad-Ras m’explicava fa uns dies la situació de les dones a les que ajuda, ja sigui en sessions individuals o grupals, al capdavant d’un servei d’ajuda a les preses. I els fa acompanyament emocional quan han estat víctimes de violència. No treballa les causes, sinó la història que han sofert per tal d’iniciar-les en un procès cap a la sanació psíquica. També les ajuda atenent-les en les recaigudes i en la prevenció. L’objectiu és trencar el cercle agressiu que les engoleix i dotar-les d’eines per aprendre a posar límits que els facilitin unes relacions més sanes.

Dins de la presó femenina, hi ha força sororitat. Elles també creen xarxes de recolzament, d’afecte i d’ajuda. Però també hi ha conflictes greus. Són dones que hi arriben des de contextos vitals molt durs.

Moltes són migrades i amb problemes de drogues. Perquè els les ofereixen per guanyar diners fàcils i ràpids per als fills que han deixat en els seus països d’origen. També hi ha preses per furts, per robatori... i algun cas per homicidi del propi agressor i una per infanticidi.

A la presó hi conviuen dones de tots els estaments socials. Els grups d’ajuda són horitzontals i les unes expliquen a les altres les eines que els han anat bé per sortir de la seva tràgica realitat. Per a algunes, la presó és com una protecció que les treu de situacions vitals insofribles. Per a d’altres, només un infern.

Com m’explicava, hi ha una part del funcionariat amb escassa formació i poca voluntat per desenvolupar intervencions més humanitzades. Perquè aquestes dones que han delinquit (força vegades coaccionades i sota xantatge) són jutjades com les úniques culpables de les seves desgràcies.

El model penitenciari és punitiu. La sanació no prové del càstig. Ningú no aprendrà a ser millor perquè l’aïllin dues setmanes. I tanmateix, el funcionariat té dret a treballar sense riscos vitals.

Segons m’explicava, però, hi ha certs funcionaris que, sense ser autodefensa, poden colpejar-les. I elles ja ni es queixen perquè saben que no els faran cas. I moltes vegades, aquests abusos queden impunes.

I és que qualsevol intern de presó, home o dona, i tot el funcionariat que hi conviu, necessiten una reforma urgent, molt més humanitzada i justa, que els permeti viure a tots plegats amb més dignitat.