Les dones de Wad-Ras

Wad-Ras és l’única presó de Catalunya exclusivament per a dones. I té molt mala fama per vella, obsoleta i males praxis.

El funcionariat de presons viu moments molt delicats: per un costat, l’horrible assassinat de la cuinera de Mas d’Enric per la falta de protocols i lleis que l’emparin amb més rigor i, per l’altre, veus que s’alcen contra el tancament de presos a les cel·les perquè, com qualsevol treballador, puguin exercir el seu dret de vaga. I com que no se senten prou escoltats, segueixen protestant i boicotejant actes públics.

Però no totes les treballadores/rs, siguin funcionaris o no, gaudeixen del mateix prestigi professional: n’hi ha d’infatigables i amb gran vocació. Una psicòloga que treballa a Wad-Ras m’explicava fa uns dies la situació de les dones a les que ajuda, ja sigui en sessions individuals o grupals, al capdavant d’un servei d’ajuda a les preses. I els fa acompanyament emocional quan han estat víctimes de violència. No treballa les causes, sinó la història que han sofert per tal d’iniciar-les en un procès cap a la sanació psíquica. També les ajuda atenent-les en les recaigudes i en la prevenció. L’objectiu és trencar el cercle agressiu que les engoleix i dotar-les d’eines per aprendre a posar límits que els facilitin unes relacions més sanes.

Dins de la presó femenina, hi ha força sororitat. Elles també creen xarxes de recolzament, d’afecte i d’ajuda. Però també hi ha conflictes greus. Són dones que hi arriben des de contextos vitals molt durs.

Moltes són migrades i amb problemes de drogues. Perquè els les ofereixen per guanyar diners fàcils i ràpids per als fills que han deixat en els seus països d’origen. També hi ha preses per furts, per robatori... i algun cas per homicidi del propi agressor i una per infanticidi.

A la presó hi conviuen dones de tots els estaments socials. Els grups d’ajuda són horitzontals i les unes expliquen a les altres les eines que els han anat bé per sortir de la seva tràgica realitat. Per a algunes, la presó és com una protecció que les treu de situacions vitals insofribles. Per a d’altres, només un infern.

Com m’explicava, hi ha una part del funcionariat amb escassa formació i poca voluntat per desenvolupar intervencions més humanitzades. Perquè aquestes dones que han delinquit (força vegades coaccionades i sota xantatge) són jutjades com les úniques culpables de les seves desgràcies.

El model penitenciari és punitiu. La sanació no prové del càstig. Ningú no aprendrà a ser millor perquè l’aïllin dues setmanes. I tanmateix, el funcionariat té dret a treballar sense riscos vitals.

Segons m’explicava, però, hi ha certs funcionaris que, sense ser autodefensa, poden colpejar-les. I elles ja ni es queixen perquè saben que no els faran cas. I moltes vegades, aquests abusos queden impunes.

I és que qualsevol intern de presó, home o dona, i tot el funcionariat que hi conviu, necessiten una reforma urgent, molt més humanitzada i justa, que els permeti viure a tots plegats amb més dignitat.