diumenge, 8 de març del 2015

Nova York, floretes i la Venus de Willendorf



Hollaback, una organització contra l’assetjament verbal a les dones al carrer, (no del carrer —que es podria prestar a males interpretacions, ja que hi ha llengües molt verinoses—, i ja prou tenen altres tipus d’assetjaments), va encarregar al senyor Rob Bliss (molt feliç amb l’encàrrec), i especialista en màrqueting viral, la següent feina: gravar una dona, no de carrer, sinó passejant pels carrers de Manhattan, durant deu hores.
  L’actriu Shoshana B. Roberts s’hi va prestar voluntàriament, caminant en silenci i només mirant-se el seu propi nas perquè cap llengua verinosa pogués dir que era una provocadora ( i al final, encara hagués estat culpable ella mateixa d’incitar els homes que la violessin per plaer).
  El resultat: en deu hores més de cent assetjaments!!! Quin temple i professionalitat per part de l’actriu! A les deu floretes, que segons com t’ho miris més aviat resulten insults... ja en deuria estar més que cansada ( a part del mal de peus i tocadures als talons).
  El debat: les interpel·lacions no sol·licitades, són assetjament o floretes? En un dia ennuvolat, mal humor i regla, no hi ha dubte: assetjament a la jugular. Una floreta simpàtica, en un dia primaveral i de sol engrescador —sense les noranta-nou restants—, per no tòrcer el dia simpàtic, una es pot fer la sorda. Però no és això! Per què les dones han de suportar aquest tracte vexatori? Ai, si els hagués passat als homes! Quantes llengües femenines no haurien rodat!
  Jo ho tinc clar: ni floretes, ni capollets. Insults de capolls!
  Els més repetits eren: bonica, sexi, què fas?,  maleïda siguis! Fins i tot, amb un acompanyant al costat durant més de cinc minuts.
  I dic jo: què potser anava vestida amb un bustier de blonda, amb lligacames de plometes i sabates enturonades tipus la reina Letizia? Perquè llavors, no les males llengües, sinó moltes llengües tingudes (elles), per normals, l’haurien acusada.
  No, no. La noia anava vestida de negre, molt discreta. Però tant pel color  (dels meus llibres de text en blanc i negre), com per les mides, val a dir que potser tenia alguna retirada a la famosa Venus de Willendorf. Que s’hauria de veure, si enlloc d’estar en una vitrina del Museu d’Història de Viena, la traguessin a voltar com un passo de Setmana Santa sevillana, pel Passeig de Manresa, què passaria?
  I és que el problema no és sols de mides, és d’estructures d’estat. Ai! M’he equivocat! Com que estem construint tantes estructures d’estat, m’he fet un embolic. Volia dir estructures mentals. Perquè els tiradors de floretes/insults que surten al vídeo, com que els transparenta una mica la pell i els ossos del crani, sembla que el tinguin deshabitat.
   

diumenge, 1 de febrer del 2015

Esclava et dono i no muller



Hola feministes! Això del masclisme ve de molt llarg i va per llarg. Tanmateix, tal i com van les coses, sembla que aquest camí tan llarg, no té fi. Encara queden molt homes masclistes, algunes dones que són poc feministes i algunes feministes que encara no ho som prou.
  No fa pas massa dies, vaig escoltar a les notícies que els adolescents d’ara són més masclistes que els seus pares, quant al control de les seves parelles. En descàrrec d’ells, cal dir que les noves tecnologies els faciliten molt la tasca. Els permeten saber en tot moment, què fan i on són.
  Sense anar gaire més lluny d’aquestes ratlles, també són molt lamentables alguns dels comentaris —especialment els que s’emparen en el més covard anonimat—, que rep la Simoneta. Voldria poder suposar que els més deplorables estan escrits per homes molt masclistes. Amb tot, és impossible: es nota l’estil i la contumàcia rabiosa.
  Anem al tema. Fa uns dies, la revista Cosmopolitan, en la seva versió mexicana, va publicar un article que donava tretze consells a les dones per poder fer, més duradora, la seva relació de parella. Ha estat un article molt criticat i contundentment condemnat per masclista. I això no ho diu la Simoneta, ho diuen molts periodistes i en molts diversos mitjans de comunicació. La majoria ha coincidit a titllar els consells, d’escandalosos.
  Us en faig cinc cèntims. L’autor — que no sé per què també s’empara en l’anonimat...—, comença malament i només atribueix a les dones —fent-les a elles les úniques responsables—, la dificilíssima missió de fer perllongar les relacions de parella.
  En el meu diccionari mental, parella és un conjunt format per un mascle i una femella. El mot femella té una segona accepció: peça amb forat roscat en el que penetra o encaixa un cargol de rosca. No em podeu negar que no té una clara connotació sexista. I qui podria haver assignat a aquesta paraula, a aquesta peça? Deixem-ho!
  L’evident és que el cargol necessita de la femella i aquesta sense el cargol, ja no té vida de parella. Algú li demanaria a una femella que fes la feina del cargol, ella tota sola? Tornem-ho a deixar!
  L’anònim autor de l’article sembla oblidar (perdó, ho oblida del tot), el funcionament de tan senzilles peces de bricolatge. I els seus consells són mesquins i menyspreables. Potser per això no els signa... Veureu:
— deixa que es mengi l’últim mos del plat que hàgiu demanat encara que tinguis molta gana. Esclava et dono i no muller!!!!
— dóna sense esperar res a canvi (al home no li cal fer...). I deixa que ell esculli el programa o film que vulgui. Aquest punt el remata aclarint que la dona, fins i tot pot tenir sort, si ell escull alguna cosa que li agradi. Però si no ho fa així, segur que té lectures endarrerides esperant ser llegides.
— compra la llet i el paper higiènic i no li ho diguis. Es veu que aquestes foteses el poden fer empipar i val més que no alterar-lo (oi, tant!).
— fes-li un cafè al matí, abans no el demani. Però, i si aquell dia no li ve de gust i s’enfada?
— compra-li el medicament que necessita o un paquet de calçotets. I si no se li endevina la textura del cotó, o el color, la talla i li estrenyen... encara s’enfadarà més! Quina por!
—    acotxa’l amb una manteta...
—    fes-li festes... (aquí es pot ampliar el ventall, suposo...)
—    sorprèn-lo amb alguna cosa que no s’esperi...
— sacrificat per ell, desviant-te del teu camí per ajudar-lo a ell i als seus amics. Aquí, tot i que em costa, em quedo muda!!!!
Si us plau, feministes! Si coneixeu alguna dona capaç d’acceptar aquest decàleg, feu-li veure que amb una sola idea, molt més fàcil, en té prou: deixa’l del tot, abans no passin ni cinc minuts.
            Ah! I parelles de dones i homes feministes, no cal que us preocupeu per res perquè el feminisme no està pas renyit amb voler agradar a qui s’estima.

També la podeu seguir al Nació Solsona