Quan a Barcelona ja hi començava a arribar el ferrocarril, el primer enllumenat de gas, el Pla Cerdà o l’Exposició Universal del 1888... és a dir: un puixant progrés, la moral de l’època seguia sent molt decadent.
Nascuda el 1851, sembla del tot cert que és deia Dolors i li deien Lola. Però dels cognoms no n’hi ha certesa; algunes fonts diuen que era de família dinerada però en negar-se a acceptar un matrimoni amb un home gran, van expulsar-la de la família i van desheretar-la. I possiblement deurien obligar-la a caviar-se els cognoms. Una altra versió és que era de família molt humil i que treballava de criada en una casa aristocràtica. Sembla que feia de costurera. Però que va mantenir relacions amb el primogènit de la família i en va néixer una nena. Quan aquesta criatura tenia quatre anys, diuen que va ser atropellada per un cotxe de cavalls de l’època que va matar-la. Aquesta mort deuria ser perpetrada per la família d’ell perquè volien allunyar la nena del seu hereu. Una altra versió explica que en morir el fill, l’àvia aristocràtica va prendre-la a la mare per educar-la segons la seva posició.
Fos com fos, la Lola va embogir. Ningú no va ajudar-la. Ni una família ni l’altra. Perquè els diners i la pietat o la compassió no han anat, mai, gaire de bracet.
Llavors, ella va començar a pintar-se la cara, a vestir-se amb bruses de colors cridaners, faldilles llargues, a vegades amb mantellina i ventall i, normalment, amb monyos excèntrics coronats amb flors que li regalaven les floristes de la Rambla. Ella solia passejar per la Rambla i pel llavors anomenat «barri xino», d’on podria provenir. Sovint s’aturava a les fonts, especialment la de Canaletes. També solia anar al cafè La Puda on, cada matí, prenia un cafè que no pagava. Per tant ella convivia amb una desigualtat social extrema: entre els rics que anaven empolainats al Liceu (on sembla que va mantenir una disputa amb el seu amant i el fet va provocar el terrible desenllaç de la seva filla), i les prostitutes i pobres de necessitat que vivien a tocar. Així com amb la famosa vampira de Barcelona, una assassina en sèrie.
La seva actitud era mig teatral mig dement, però sempre alegre. Solia dedicar cançons, balls i paraules d’agraïment a tothom amb qui es creuava. Així va arribar a convertir-se en un element icònic de la Barcelona de la Segona República.
En els seus darrers anys, en plena «guerra incivil» evitava anar als refugis antiaeris quan hi havia bombardejos i durant els fets del 37, els milicians de la CNT i els de la UGT, van fer un alto al foc en l’encreuament entre Passeig de Gràcia i Diagonal, quan van adonar-se que ella hi anava a creuar.
Finalment va ser acollida a la Casa de la Caritat i va morir a l’Hospital del Mar el 1940. El seu funeral va ser solemne i multitudinari. Algú desconegut va pagar-lo.
I és que com va dir Tísner, ella «va ser l’expressió de la crueltat col·lectiva que convertia els disminuïts mentals en objectes de riota».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada