Emmeline Punkhurst

Nascuda a Manchester el 1858, va ser una de les fundadores del moviment sufragista britànic que lluitava pel dret de les dones a votar.

Per què s’havia prohibit aquest dret a les dones? Estaven totes esguerrades de la mà dreta i no podien posar la papereta a l’urna? O els homes que els hi denegaren havien tingut por ―posem com la d’un porc fer quan se sent acorralat―, de la vàlua femenina? Pot ser, oi?

La lluita l’havien començada les esposes dels líders abolicionistes americans. Elles van voler exigir que, a més a més de la igualtat de races, també s’havia de reconèixer la igualtat de gèneres. I la Convenció de Seneca Falls, a Nova York, el 1848, es va acabar amb una declaració a favor dels drets de les dones.

La proposta d’aquest incipient feminisme va posar en evidència certes qualitats femenines reconegudes ―com la temperança, la vida pietosa o l’abstenció de beure alcohol―, que les feien tant o més qualificades que els homes per poder participar de la vida pública.

Elles també volien votar, tenir béns propis, accedir a estudis superiors i aconseguir la custòdia dels fills en cas de divorci (ja que només la tenien, i automàticament, els homes).

A Anglaterra, la líder fou Emmeline Punkhurst. El 1892 va fundar la Lliga en Favor dels Drets de la Dona. Ella i les seves seguidores ―entre les que hi havia la seva germana i les seves tres filles―, protestaren enèrgicament: trencaren vidres d’aparadors i agrediren policies. Això va costar-li a l’Emmeline, força estades a la presó. També feren vagues de fam. Algunes hi moriren. L’Emmeline no perquè era de bona família i l’assistiren per salvar-la.

Ella va estar recolzada pel seu marit, l’advocat Richard Marsden Pankhurst. Ell recolzava el moviment sufragista i havia fet aprovar diverses lleis (entre 1870 i 1882) que regulaven el dret a la propietat de la dona casada. En morir-se ell, l’Emmeline no sols no va aturar la seva activitat feminista sinó que encara va endurir més el seu missatge.

Amb, tot, en començar la I Guerra Mundial,el moviment va aturar-se i varen demanar a totes les dones angleses que ajudessin en la producció industrial i fessin costat al govern contra el «perill germànic».

En acabar-se, el Parlament britànic va permetre que les dones majors de trenta anys poguessin votar.

Als Estat Units la 19a esmena de la Constitució de 1920 va estipular que no es podia denegar el vot a cap ciutadà per raó de sexe.

Espanya va ser dels primers estats a apuntar-se al sufragi femení. L’advocada Clara Campoamor ―que havia estat escollida diputada el 1931 en unes eleccions que permetien la presència femenina a les llistes―, va aconseguir que s’aprovés el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.

I és que totes les lluites ―especialment aquelles que s’esforcen per aconseguir drets inalienables―, malauradament, exigeixen molts sacrificis renuncies i patiments: Emily Davison (seguidora d’Emmeline) va morir sota les potes del cavall del rei Jordi V.