Mares protagonistes de novel·les

Fa poques setmanes, ja vaig escriure sobre la proliferació de mares dolentes protagonistes dins la narrativa actual catalana escrita per dones. És un tema que em pertorba. Però avui, després de llegir l’article de Valèria Gaillard, «la mare, l’os que roseguen les noves veus narratives» constato, una vegada més, la quantitat de mares reals, com a protagonistes de novel·les (quasi) autobiogràfiques, que ens parlen de les relacions maternofilials.

Milena Busquets, a També això passarà,ens diu que era un destorb per a la seva mare i que Esther mai no va deixar de fer res per tenir cura d’ella.

Ada Castells, a Mare, ens diu que la seva no era gens idíl·lica.

Bel Olid, a Una terra solitària, ens confessa que té una mare maltractadora.

Najat El Hachmi, a Mare de llet i mel, tot i que reconeix que les mares immigrants són pràcticament unes heroïnes, la Fàtima (que en alguns trets és la seva mare), no sempre serà capaç de comprendre-la ni de donar-li allò que més necessita.

Anna Punsoda, a Els llits dels altres, ens parla del desig femení de la maternitat que exigeix molta responsabilitat. Si falla el pare, es pot tirar endavant, si falla la mare, falla tot.

Jenn Díaz, a Mare i filla, revisa el concepte de madrastra. Si es fa massa, recriminació; si poc, bruixa.

Murial Villanueva, a Motril 86, es lamenta de la dificultat de ser filla de dues mares lesbianes.

Tot i aquest panorama, una de les novel·les més impactants que darrerament he llegit, ha estat Por qué ser feliz cuando puedes ser normal, de Jeanette Winterson. La seva mare adoptiva mai no va estimar-la. El pare va desentendre-se’n. Molt religiosa, la mare és capaç de dir-li insistentment: «El Demonio nos llevó a la cuna equivocada». És una dona terriblement cruel. De petita, per castigar-la, la deixa nits senceres fora de casa. Només li deixa llegir la Bíblia i, quan li troba llibres amagats sota el matalàs, sense dir-li ni una paraula, els tira tots per la finestra i baixa al pati a cremar-los. Quan unes vacances demana per quedar-se a casa, no li diu que no, però no li deixa la clau de casa. Hi entra esbotzant una porta del darrere però, una veïna conxorxada amb la mare, l’avisa i hi fa anar el tiet, amb uns gossos dòberman, per treure-la. Als setze anys la fa fora de casa... Una vida duríssima que, Jeanette té necessitat d’explicar. Per sort, l’amor que pot viure amb dones com ella i els llibres li salven la vida. És una escriptora molt reconeguda al Regne Unit. Però estic segura que hauria preferit ser estimada pels pares biològics i els adoptius.

I és que hi ha tants tipus de mares com mares. Jo em nego a admetre que les relacions maternofilials hagin de ser dolentes inevitablement. Però la literatura s’entesta a fer-me entendre que, sovint, és així.