diumenge, 9 de juny de 2019

La vescomtessa dissortada (18)

Tròtula ni es volia casar ni es volia separar de mi. Feia ja dues llunes que no em venia la sang lunar i, era de suposar, estava embarassada. Havia aconseguit que els seus pares li enviessin una còpia en llatí del llibre d’Aldobrandino de Siena. Era un tractat de medicina femenina amb consells pràctics i instruccions per a dones embarassades i nadons. Ella, el volia estudiar i no es volia separar de mi per poder ajudar-me.
 Felip, el vostre pare, després de rebre la feliç notícia, em va regalar una preciosa diadema de brillants. Havia estat de la seva àvia paterna, Blanca d’Antillon i jo vaig ser feliç de ser l’hereva d’una peça que segurament li havia regalat el gran Jaume I. Em va fer molta il·lusió, però no la vaig poder lluir amb ganes. Al cap de pocs dies, el vostre pare va ser convocat a Saragossa per Alfons III, el rei Benigne, amb l’encàrrec de portar-li deu cavalls. Els altres nobles d’Aragó també havien estat cridats i cadascun tenia assignat el nombre de cavalls que li corresponia.
Veient que m’anava a quedar sola tan aviat (i com que jo no podia fer com moltes de les dones nobles de la meva època, que era encarregar-me dels assumptes de la nostra hisenda, ja que ho volia fer tot la meva sogra), vaig insistir en demanar al vostre pare el permís per organitzar vetllades literàries per a la seva tornada. En el meu estat no va ser capaç de dir-me que no i quan ell va marxar em vaig dedicar amb cos i ànima a preparar-li una magnífica rebuda.
 Amb els meus nous ànims, em sentia prou capaç per escriure algunes cartes i contractar els joglars i trobadors que en aquells moments estaven més de moda. Em feia molta il·lusió poder-los escoltar en directe i conèixer-los. Vaig confegir una llista amb els noms més famosos, però després vaig preferir indagar molt més sobre les dones trobadores —les trobairitz—, que per Occitània encara feien composicions poètiques i musicals especialment de tema amorós. Em vaig fer portar algunes còpies manuscrites per llegir-les abans de contractar-les. Em va cridar molt l’atenció el realisme que algunes d’elles empraven en les seves descripcions i, en especial, les seves referències a l’amor carnal.
Tròtula, que no compartia amb mi aquesta afició, així que va marxar Felip, va tornar a ser l’amiga de sempre. Sense recels. I vam passar uns dies magnífics. Ella estudiant i jo llegint. Em vaig oblidar completament del seu problema i de la urgència que li calia per solucionar-lo.
 Aquelles lectures també em mantenien distreta del pes de l’absència del vostre pare i, especialment, de la por del meu embaràs i part. Aconseguia espantar el terror pensant que el vostre pare podria estar al meu costat en el moment de l’infantament i que Tròtula m’ajudaria en tot el que estigués al seu abast.
Finalment, em vaig decidir (per la seva història amorosa), per les composicions de la comtessa Beatriu de Dia, esposa de Guillem de Poitiers, però bojament enamorada del trobador Riambau d’Aurenga.
Vaig assabentar-me de qui era el seu millor recitador i també el vaig contractar. En escoltar-lo, vaig adonar-me que no servia per la festa de benvinguda. Tot i que volia ser audaç, tampoc no em volia arriscar a que el vostre pare s’ho prengués malament. Passats uns dies, segurament la trobaria molt divertida, però tan sols arribar podia resultar-li provocativa; el fragment més divertit era una mica picant:
Bé voldria mon cavaller
tenir un vespre en els meus braços nu,
que ell estigués feliç
Sols que li fes de coixí...
Bell amic, amable i bo,
quan us tindré en el meu poder?
i que jagués amb vós un vespre
que us donés un bes amorós.
Sapigueu que tindria un gran desig
que us tingués en lloc del marit.
Tan sols que em concedíssiu
de fer tot el que jo voldria.
A tot el meu seguici femení, els va fer molta gràcia. La majoria de cançons que solíem escoltar tenien un punt de vista masculí i trobar-ne algunes de caire femení (de dones que havien treballat a terres occitanes però, malauradament, s’havien oblidat), ens va alegrar moltíssim. Volíem col·laborar a conservar-les i a difondre-les.
 Després, vaig escriure a Formit de Perpinyà. Era un bon joglar però una mica desconegut. Gustosament, va acceptar la meva invitació.
Vaig voler convidar també algunes dames nobles de la contrada per imitar les corts d’amor de la reina Elionor d’Aquitània. Un dels seus jocs preferits, durant les seves vetllades, era el de jutjar un cas abstracte, on l’amor era el protagonista causant de conflictes de difícil solució. Per això, els vaig enviar còpies manuscrites dels Lais de Maria de França.
 Així ens vam entretenir molts dies i la por del meu embaràs s’amagava sota les cartes, les cançons i la música. Estava decidida a representar una mena de Cort d’Amor, a l’estil occità, amb altres dames, davant del meu marit. Volia guanyar, amb els meus coneixements sobre l’amor cortès, les disputes que jutjaríem i volia que ell se sentís molt orgullós de mi.
 Aviat vàrem saber de la seva tornada. Tot estava a punt.
 En acabar el gran àpat de benvinguda, Formit de Perpinyà, luxosament vestit, va començar a cantar:
Un dolç desig amorós
ha pres possessió de mon cor lleial,
senyora, que em ve de vós,
a qui estic del tot obligat,
que en pensament veig nit i dia
el vostre cos estimat i gentil
i el bell dolç esguard plaent
i vostra amable condició.
D’ençà que vaig veure les vostres faccions
no vaig tenir poder que allunyés
mon cor i mos pensaments de vós
per cap altra que jo veiés.
Així, senyora, feu la mercè
que us plagui, perquè el meu enteniment
tinc amb vós tan firmament
que allunyar-me’n no podria...
Ans us vull sense compensació
estimar que a una altra de la qual gaudís
perquè Amor em diu que us
conquerirà, ja que m’ha conquerit
i em diu que té el domini
que em pot donar goig
però callant i sofrint
us estimaré tota la vida.
 Tothom va aplaudir entusiasmat i Felip, el vostre pare, em va mirar molt satisfet. Tròtula, però, va desviar la mirada en veure el nostre joiós intercanvi amorós.

                                                                        Estadilla, 20 de maig de 1304



Les vetllades literàries foren molt del gust del vostre pare. Després, abraçats en el nostre llit, em confessava que aquelles històries amoroses l’enardien apassionadament i el neguit de posseir-me se li feia més urgent.
Amb tot, vam ser severament controlats per la vostra àvia que sempre enviava algú de la seva confiança a espiar tot el que es deia o feia. A la seva filla mai no li va permetre assistir a cap de les nostres culturals vetllades. Per tenir-la una mica menys enfadada, el vostre pare, respectuós com li pertocava, l’endemà al matí, anava a escoltar-li pacientment, els sermons i els retrets. El que mai no li va permetre, però, va ser criticar-me; això li tenia prohibit i jo li agraïa de tot cor.
Felip es va acostumar aviat a aquestes festes i, cada vegada, m’encarregava que les organitzés amb més freqüència. Ell s’adonava que eren beneficioses per al meu estat d’ànim.
Aquells petits èxits em donaven molta seguretat i, a mesura que els dies passaven em sentia més i més agosarada i emprenedora. Els meus coneixements literaris, la meva sensibilitat artística i les meves actuacions en els famosos judicis d’amor, eren aplaudides amb entusiasme. Per bé que, jo era prou conscient que els afalacs dels nostres convidats es devien a que jo era l’amfitriona i el meu espòs qui pagava el convit.
 Em sentia molt feliç. Ja quasi ni em recordava de les pors ni angoixes de la meva vida anterior a Castre. Els meus germans em venien a veure sovint perquè els agradava assistir a les nostres vetllades i anar de caça amb el vostre pare, que es coneixia les seves terres com el palmell de la seva mà i sabia on cobrar les millors peces.
 Varen ser unes setmanes meravelloses tan sols enterbolides per la tristesa que havia tornat a aparèixer al rostre i ànim de Tròtula. En tornar Felip, ella va perdre novament la seva mirada franca i lluent. A poc a poc, va començar a perdre la gana i a declinar la seva assistència a les nostres vetllades. Aquestes actituds m’ocasionaven molta pena tot i que, de nit, amb el meu marit, aconseguia oblidar-les i gaudir plenament de la meva fortuna.
Un matí, veient-la tan esmaperduda, vaig decidir proposar-li la decisió que havia anat ajornant. Jo volia ser capaç d’oferir-li, ni que fos per una vegada, l’ajuda que ella es mereixia i jo li devia. Sabia que havia d’allunyar-la del neguit que li ocasionava la presència del meu marit. Quina fatalitat! No podia gaudir del meu espòs i la meva amiga, alhora, sense ferir-la d’alguna manera que no sabia entendre.
 Ella s’alterava molt quan Felip i jo estàvem junts. Des de la trobada amb el meu germà, ja no es dedicava a la provocació; senzillament, es retirava dels actes i celebracions. D’alguna manera havia d’intentar alleugerir el seu neguit. Mai no vaig témer que ella s’hagués enamorat del meu marit; no, mai! Suposo que de ser així, se n’hauria anat. Ella tenia una altra mena de neguit que deuria ser tan esgarrifós que no es veia capaç de compartir-lo ni amb la seva millor amiga. L’amiga de tota la vida, la persona que més estimava sense comptar els seus pares, que estaven lluny i a qui, encara menys, podia explicar el seu abaltiment.
Feia tot just un mes que les notícies que ens arribaven de fora, ens havien informat que el rei havia creat a Lleida una Universitat de Medicina. Castre i Lleida no estaven pas tan lluny i la meva decisió va ser proposar-li que hi anés a estudiar. Ni que m’hagués de vendre les joies que m’havien donat a casa! Ella podria dedicar-se amb cos i ànima a estudiar per ser una bona metgessa i, concentrada en la feina, al mateix temps, podria oblidar els neguits. La idea la va temptar. Va ser capaç d’intuir que aquella oportunitat era una possibilitat per apartar-se de les seves preocupacions. I la va acceptar gustosament. Però no va voler de cap de les maneres que em vengués cap joia. Ella també tenia estalvis perquè molta gent sol·licitava els seus coneixements. Fins i tot, la vostra àvia, en una ocasió en què unes diarrees se li emportaven la vida, la va fer avisar per si era capaç d’alleugerir-li el que els seus físics no podien o no sabien. I tant que en va saber! I la vostra àvia, per no quedar malament i en vista de futures necessitats, es va veure obligada a mostrar-se molt generosa amb ella. Suposo que també ho va fer una mica per fer-me sentir malament a mi. Però jo mai no he tingut enveja de la meva amiga, sinó alegria de ser la persona més estimada per ella.
Vaig sentir-me molt feliç de poder ser jo, per una vegada qui ajudés Tròtula. Sempre havia estat al revés! Ambdues hi hauríem de posar de la nostra part per poder viure separades, però cada una tenia el seu motiu i volíem regalar-nos felicitat l’una a l’altra. Ella sabia que no podia viure amb mi, amb aquell neguit que no confessava. A més, anar a la Universitat, era tot un privilegi per a una dona, i més sent jueva! En els moments més amargs, m’havia confessat que, sense saber ben bé per què, havia tornat a resar les oracions que havia après dels seus pares.
 Abans d’emprendre la marxa, Tròtula em va abraçar tan efusivament que quasi vaig témer per la vida que portava al meu ventre. No volia separar-la de mi, per no ferir-la i per la por que em feia pensar que hauria de viure sense ella. Em vaig adonar que estava plorant. A ella també li estava costant el comiat, per tant, aquesta vegada, em tocava a mi ser la valenta i no plorar. A poc a poc, vaig anar desfent-me dels seus braços i la vaig agafar de la mà per acompanyar-la al carruatge que havia de dur-la fins a Lleida. El seu cor bategava molt accelerat, en els seus ulls es reflectia tot el seu amor per mi i em va fer feliç saber-me tan estimada.
 Tròtula va marxar trista, però tranquil·la. Jo, en secret, m’havia venut alguna joia per aconseguir que trobés totes les portes obertes i fos ben rebuda. Tròtula, des que havíem arribat a Castre, sense que els seus paren en tinguessin coneixement, utilitzava uns cognoms castellans que li donaven més seguretat i li permetien passar més desapercebuda. Jo estava convençuda que el que no pogués aconseguir amb els seus cognoms i els diners enviats a l’avançada, segur que ho aconseguiria amb la seva extraordinària bellesa. La resta ho acabarien de posar la seva intel·ligència i els profunds coneixements que posseïa, ja, com a metgessa. 
 Amb tot, m’havia informat d’alguns dels professors i, personalment, els havia escrit algunes cartes demanant-los que en tinguessin cura de manera especial, ja que era com una germana per a mi.
I així va ser. A la primera carta que vaig rebre de Tròtula (ja que l’única condició que li havia imposat era que m’escrivís al menys un cop per setmana), ja m’explicava com d’atents eren els professors amb ella i que tothom la tractava amb molta deferència. No vaig saber si m’ho deia per tranquil·litzar-me o era realment cert.
 Així que se succeïren les cartes, jo notava que el seu esperit s’anava assossegant i que fruïa amb passió de tot allò que estava aprenent.
 La satisfacció d’haver pogut ajudar-la, m’encoratjava per no esllanguir-me, sola com estava, tot esperant l’hora de donar a llum. Tròtula m’havia promès que, arribada l’hora, tornaria per estar al meu costat i assistir-me personalment. La seva promesa em donava forces per suportar amb serenitat els patiments de l’embaràs.
 Felip també se n’havia hagut d’anar ja que el rei l’havia tornat a cridar. Ara estaven a l’aguait de la ciutat de Lorca.
 Em sentia molt sola. Ni la meva donzella, que m’havia portat de casa, em feia gaire costat perquè mai no s’havia sentit prou valorada i li semblava que Tròtula li havia pres tota aquella consideració i confiança que ella s’hagués pogut anar guanyant, amb el pas del temps, al meu costat.
 La vostra àvia i la vostra tieta mai no van ser cap consol per a mi, sinó tot el contrari. Em vigilaven, m’espiaven. Esperaven que m’equivoqués o que em desesperés. Que reclamés amb molta humilitat la seva ajuda. I jo no volia suplicar-los-hi. La meva dignitat m’ho impedia. Bé prou que me l’haguessin pogut oferir si m’haguessin volgut un xic!
 I vaig esforçar-me molt perquè elles em veiessin com una dona valenta, segura, decidida, enèrgica. Cap d’aquestes característiques eren qualitats pròpies en mi, però m’obligava a representar-les per a què no em poguessin criticar ni inventar històries que haurien pogut entristir el meu marit. Volia, fins i tot, que es quedessin bocabadades amb la meva enteresa i dignitat. Em vaig acostumar a fingir davant d’elles que sempre estava alegre, que tenia rialles per a tot i per a tothom. I no parava de brodar per fer-vos, a vosaltres fills meus, un bon aixovar. Vaig brodar per a vosaltres, camisoles, llençols, vànoves... Fins i tot, vaig desfer el cosset d’un vestit meu per engalanar les robes del vostre bressol; perquè, quan la gent vingués a conèixer el primogènit de la família, veiés com d’esplendorós lluïa dins d’aquelles teles.
 Però tot i els meus esforços i la meva exigència, les nits sense el vostre pare, se’m feien tristes i doloroses. Plorava, dormia poc i el temps se m’allargassava veient llunes i llunes. M’embogia el desig de tenir el vostre pare al costat i no poder notar ni les seves carícies, ni la seva escalfor, ni les seves besades.
Finalment, quan l’última lluna plena abans de néixer tu, fill meu i primogènit, ja s’havia esmunyit, triomfadora, vaig escriure primer a Tròtula per informar-la que el dia ja s’atansava. Després, vaig enviar un missatge al vostre pare. Ell prou que havia comptat les llunes, però la seva resposta va ser que el rei els tindria retinguts fins a la presa definitiva de la ciutat.
 Tròtula, ja no va rebre la meva carta perquè, així que la lluna s’havia mostrat en tot el seu esplendor, havia preparat el seu equipatge i s’havia posat en camí. Quan em van avisar de l’arribada del seu carruatge, em vaig tornar a sentir tan feliç i tranquil·la que no vaig poder evitar plorar amb llàgrimes de gratitud. Unes llàgrimes de tristesa que havia anat retenint als meus ulls i que se’m van escapar, esmunyint-se en un altre sentiment més noble. Ens vam abraçar tendrament i amb tota dolçor.
 Després, tot esperant el moment del teu naixement, Felip, vaig ser conscient que la sort estava de part meva. Perquè d’haver tingut el vostre pare al costat, tot i la gratificació de l’amor que ell em feia sentir, hauria estat un suplici per a Tròtula i per a mi; una angunia que no em convenia. En realitat, per assistir el part, qui realment necessitava era ella. Tròtula en va ser prou conscient i aquells dies van tornar a ser tan feliços com els de la nostra infantesa.
 Ella se sentia corresposta en tot el meu afecte i jo estava molt tranquil·la de pensar que m’assistiria una llevadora tan bona com ella. Tot semblava fluir com anys enrere, sense recances, amb amorosa plenitud.


                                                             Estadilla, 21 de maig de 1304



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada