diumenge, 23 de juny de 2019

La vescomtessa dissortada (19)

I va arribar el teu dia, fill meu. Quan els dolors de part van ser prou forts, la meva donzella, degudament pagada, en secret, per la vostra àvia, i recelosa de la tornada de Tròtula, la va fer avisar. I sense ni venir a veure’m, em va fer portar immediatament la cadira curul d’anar de part que la seva família feia moltes generacions que utilitzava. Jo, a casa meva no l’havia vista mai. Després, va fer venir les seves donzelles i van començar a desmantellar la meva cambra tot arraconant els mobles que hi tenia, al costat de la porta. Vora del foc va fer instal·lar la tètrica cadira i, en uns cavallets de fusta, va fer-hi colgar unes cortines de roba blanca lleugera. Quan van estar fixades a les cordes que unien els cavallets, darrere seu quedava molt poc espai, un cubiculum. Per una part, era una bona idea perquè es podria aprofitar molt millor l’escalfor del foc però, per l’altra, l’espai resultant era minúscul.
   A mi, m’havien arrastrat amb llit i tot i sense dir-me res m’havien deixat al costat de la porta. Quan tot va estar a punt, em van indicar amb un gest, sense cap paraula, que anés a seure a la cadira, sota la qual ja havien col·locat una palangana.
   Vaig quedar terroritzada i vaig mirar Tròtula amb ulls suplicants. Totes les donzelles que hi havia eren de la meva sogra, doncs havia fet desallotjar les meves. Tròtula, en veu baixa, em va explicar que aquelles cadires s’utilitzaven en molts altres llocs i que no eren perilloses; en tot cas, antiquades. I que el dolor seria el mateix al llit que a la cadira. Que la criatura no corria cap perill. El que ella veia innecessari eren les cortines que constrenyien tant l’espai, però algun motiu tindria la meva sogra per fer-ho així. I aviat el vàrem descobrir!
En aquell poc espai i sense amagatalls ni obertures, per força havia de néixer una criatura del seu llinatge, un hereu legítim del seu fill. I com que s’explicaven tantes històries d’argúcies i tretes femenines per aconseguir hereus legítims sense ser-ho, ella volia estar segura que el seu, era autèntic. El vostre pare encara li permetia algunes prerrogatives, per deferència. Al vostre pare no li agradava enfrontar-s’hi i ho evitava tant com podia.
   Amb arrogància, ajudada per Tròtula, em vaig llevar del llit i me’n vaig anar a la cadira. Era de fusta de faig, i el seient de cuir encoixinat i retallat en semicercle per la part davantera. La idea de l’obertura per deixar baixar l’infant em va semblar bé, però tot plegat era molt rònec. Vaig seure i vaig sentir com, darrere meu, immediatament, es corrien les cortines. Llavors vaig entendre que tenien una altra utilitat: unes passes ràpides i segures, i el soroll d’una cadira arrossegant-se a frec, em van donar a entendre que la vostra àvia s’hi havia instal·lat darrere per sentir-ho tot i, sense ser vista.
   Després va ordenar les donzelles que entressin amb la roba blanca i l’aigua calenta. Aquelles dones, em van agafar dels braços i van intentar lligar-me’ls a la cadira. Jo no me n’havia adonat, però als braços de la cadira, hi havia unes corretges amb sengles sivelles. Les parteres hi eren lligades perquè no es poguessin moure. I parlant tan fort com vaig poder (perquè la vostra àvia ho sentís ben clarament), els vaig dir que no em lliguessin, que jo era prou forta i valenta com per comportar-me com la senyora que era. Una de les dones, amb un somriure irònic i burleta, va treure el cap per la cortina i la vostra àvia li va donar el consentiment. Després, sempre l’he imaginada rient-se’n per sota el nas perquè ella coneixia els dolors d’un part i sabia quan difícil era suportar-los.
   Tròtula no estava disposada que ningú em toqués. Va demanar dos escambells una mica més alts que la cadira per recolzar-hi les meves cuixes. Amb veu reprovadora, em va explicar, perquè ho sentís la vostra àvia, que a aquella cadira li faltaven justament les dues peces de fusta que solien anar (una a cada banda), fortament subjectades a la part inferior del seient i que servien per recolzar les cames de la dona paridora.
Els escambells no arribaven i les contraccions eren, cada vegada més fortes. Tròtula va haver d’obrir el seu maletí a terra perquè no hi havia cap tauleta per posar-lo. Vaig començar a suar i suar, però no em vaig lamentar. Si bé tenia ganes de queixar-me, no ho feia per no donar-li cap alegria a aquella mala sogra.
   Perdoneu-me, ja sé que és la vostra àvia, però amb el seu mal fer segur que no us ha estimat gaire.
   Els escambells van arribar en el darrer moment quan Tròtula ja veia el caparró de la criatura. Llavors per ajudar-me a passar els dolors més forts del final del part em va començar a explicar anècdotes de la seva estada a Lleida. Que si havia conegut un jove metge, que si li feia molt de cas, que a ella també li agradava... Mentre el dolor m’esquinçava, les perspectives d’un futur matrimoni de Tròtula, em feien feliç.
   Que si li havia proposat matrimoni... I just en aquell moment, Felip vas néixer tu. I jo, sense adonar-me’n, m’havia posat el puny de la mà tancat dins de la boca i l’havia ben mossegat. Però no havia fet crits!
   Tròtula em va lliurar el teu cosset brut però embolcallat. Fins que no vas parar de plorar no et va agafar per netejar-te.
   Llavors, la vostra àvia es va aixecar de la cadira fent molt de soroll, tot arrossegant-la, i va marxar sense ni entrar a veure’t. No va voler conèixer-te. Des de la porta va cridar que el teu nom seria Felip. I així va ser! Ja em complaïa.
   I com puc jo, sense plorar mil llàgrimes, deixar-vos a l’empara o mala empara, d’aquesta dona?
   L’escriptura d’aquest diari m’apaivaga les afliccions i m’atorga una serenitat que, a cada pena que passo, la sento molt més meva que aliena. 

                                                                  Estadilla , 22 de maig de 1304



Quan finalment va poder arribar Felip, Tròtula em va ensenyar ràpidament tot el que havia de saber per tenir perfecta cura del meu fill i se’n va tornar cap a Lleida. Abans, però, em va donar una pomada per a les estries que m’havien quedat de l’embaràs. Havia barrejat sèu de moltó amb clara d’ou, batuda amb aigua freda, i una mica de mantega. Després hi havia afegit encens en pols, resina i goma de ginebró. Cada nit me l’aplicava abans d’anar a dormir. També em va aconsellar que la comencés a usar per a les arrugues de la cara.
   Tots tres junts vam viure uns mesos molt feliços fins que el rei va tornar a cridar el vostre pare. Ja havíem fet indagacions per esbrinar quines famílies nobles de les nostres contrades també s’havien vist agraciades amb el naixement d’alguna filla. Fins i tot et vam imaginar casat amb una neboda del rei i ens veiem assistint a festes reials, balls, convits... Va ser fantàstic! Encara que no vam tenir temps d’organitzar justes literàries, ens ho passàvem d’allò més bé cuidant-te, a tu.           L’única festa que vam organitzar va ser en honor teu, per celebrar el teu naixement i per batejar-te. I vam tornar a convidar els nostres joglars preferits i una trobairitz. Ens van portar noves notícies d’arreu i ens van cantar les composicions amoroses que s’havien posat de moda.
   La notícia més important feia referència al vostre avi matern. Com sempre, mogut pels seus interessos i les seves perverses i ocultes intencions, en pujar al tron Ferran IV de Castella, per la seva majoria d’edat, va abandonar, en menys d’una setmana, el rei Jaume d’Aragó, un home reconegut com el Just.
   Vaig témer que el rei prengués alguna represàlia contra mi, però no va ser així.
   Havent tingut ja l’hereu, el vostre pare no va deixar signar cap més document a la vostra àvia. Però li va prometre que, en la seva absència, si jo hi estava d’acord, li tornaria els poders.
   Jo, per acontentar-lo i per evitar baralles, vaig acceptar la petició del meu marit. A partir d’aquell moment, aquella dona, ja no em va enredar més. Vaig perdre una gran oportunitat per posar en pràctica tot allò pel que m’havien preparat, i em va doldre molt, però vaig ser capaç de fer-ho per l’estimació que tenia al meu marit i per esperar alguna mostra d’afecte de la meva sogra. No me’n podia donar perquè no en sentia.
   Un mes més tard, inexorablement, el vostre pare va haver de tornar a marxar.     Quan em vaig despertar, ell ja no hi era, però vaig notar una sensació freda a la mà. Felip m’havia deixat el regal d’una nova joia d’amor: unes maragdes i un gran brillant al mig, envolant el meu dit.
   Encara no m’havia decidit a dir-li, però tornava a estar embarassada.
   A Tròtula li vaig anunciar de seguida el meu nou estat, però no li vaig voler dir que el vostre pare havia marxat, per no destorbar-li els estudis. A més, em sentia molt acompanyada amb el meu preciòs infant. Les seves cartes ja no eren tan freqüents ni les meves tampoc. Per por d’importunar-nos.
   Com que el meu marit m’havia fet algunes concessions, per l’esforç de deixar-li a la seva mare les regnes de la baronia, em vaig dedicar a fer les reformes de l’església de Sant Roman. La teulada estava malmesa, alguns capitells necessitaven reparacions i hi feia falta algun tapís. També vaig fer netejar el crismó amb les seves lletres alfa i omega i vaig voler deixar-hi la meva empremta incloent l’escut d’armes de la vostra família en alguns capitells historiats. De tot em vaig ocupar i, a poc a poc, aquella reconstrucció, em va fer sentir important i orgullosa de mi mateixa. Fins i tot, hi vaig invertir part de la meva riquesa personal.  
   Tot i que ja tenia molta roba cosida, vaig voler brodar noves robes de bressol perquè tots els convidats s’adonessin que el segon fill, tot i no ser el primogènit, per a mi, seria tan ben rebut com el primer,.
   Tot i l’absència de Felip i Tròtula, estava meravellada de la felicitat que sentia. Sabia que ambdós m’estimaven de veritat, tenia el meu fill petit, al bressol i en tenia cura amb l’ajuda de la dida que jo mateixa havia pogut escollir. L’esperança d’una nova vida al meu ventre, em feia sentir important i valenta. Estava convençuda que les meves pors s’havien anat esvaint mica a mica.
   Abans de néixer tu, Aldonça, Tròtula ja havia tornat. Ella havia marxat sense voler explicar-me el final de la història que m’havia narrat durant el part del teu germà. Ara, estava inquieta per saber-ne el final.
   El teu part va ser molt diferent. Tu vas néixer al meu llit, com jo volia, però el part va ser molt més complicat. Tu no sorties i jo sagnava molt. Tròtula no podia parlar, necessitava concentrar-se, amb totes les seves habilitats i coneixements, per poder salvar-me la vida. A ella també la veia suar.
   Quan em vaig despertar, ja estaves, neta, als meus braços. I Tròtula havia marxat perquè el vostre pare havia tornat. Havia estat uns quants dies inconscient, entre la vida i la mort. Les febres del part, havien estar a punt de deixar-vos sense mare, encara molt més aviat.
   El vostre pare em va explicar que per deixar de sagnar, Tròtula m’havia fet beure, molt ràpid, poliol bullit tres vegades seguides. Després, com que la placenta no sortia, es veu que vaig haver d’empassar-me un altre beuratge de llavors de cànem barrejades amb vi.
   Vaig quedar molt dèbil i plorava molt. Em pensava que Tròtula ja no m’estimava com abans i que la nostra amistat s’havia acabat. Estava tan trista que no em refeia. I quan el vostre pare va haver de tornar a marxar, em vaig acabar d’ensorrar. 

                                                                             Estadilla, 23 maig de 1304



Fills meus, avui sóc conscient que escriuré les últimes pàgines d’aquest diari perquè el meu destí m’obliga a marxar de les vostres vides i no tinc més temps. Des del teu naixement, Aldonça, fins a la malaltia del vostre pare, va passar molt poc temps i d’aquest, poc, vam poder estar junts.
   La vostra companyia m’omplia molt. Tròtula m’havia escrit per disculpar-se per la seva precipitada marxa, perquè s’havia sentit incapaç de suportar el dolor d’un altre comiat. I tot i que us tenia a vosaltres, a mi, la seva absència, em pesava tant, que ja se’m començava a fer molt difícil de viure.
   Amb tot, Jaume II (que ja havia conquerit tot el regne de Múrcia) i Ferran IV de Castella feia un any que havien signat la Sentència Arbitral de Torrelles i havien establert noves fronteres entre Castella i Aragó. Aquest acord va significar la pau entre ambdós regnes i, aquesta pau em va retornar el marit. Però el vostre pare, tot just tornar, va emmalaltir ben aviat. Els metges el varen diagnosticar molt ràpid. Tenia una malaltia molt freqüent que estava estesa per tot Europa i feia grans estralls: el foc de Sant Antoni.
   Vaig escriure Tròtula i es va posar en camí immediatament. Abans d’ella, fins i tot, va arribar una carta en la qual em feia unes precises recomanacions. Els millors sanadors d’aquesta malaltia eren els germans Hospitalaris de Sant Antoni i per tant, m’aconsellava que escrivís immediatament al prior de l’Hospital de Lleida, on hi havia alguns d’aquests germans hospitalaris que estaven especialitzats en la seva curació. També m’explicava, per si em semblava adient, que a molts malalts els ajudava el fet de tenir relíquies del sant. Pel que ella sabia les més properes havien d’estar a l’Hospital de Sant Antoni, a Castrojeriz. Vaig enviar immediatament les joies que el vostre pare m’havia regalat pels vostres infantaments cap a Castrojeriz, però de res em va servir. Em van ser retornades amb un sermó del prior que m’amonestava per la meva falta de generositat vers els altres malalts, per la meva feble esperança en Déu i per creure que les joies podien comprar el favor celestial. Jo no havia pretès comprar res; jo havia actuat impulsivament desesperada.
   Quan va arribar el frare de Lleida amb la seva capa negra i la lletra tau blava al mig del pit, va ratificar el diagnòstic i em va explicar moltes més coses de la malaltia.
   Els seus efectes ja es podien constatar en el mal estat de la seva pell. Després, el vostre pare va començar a sentir molt de fred en cames i braços; de cop, el fred es va convertir en una insuportable coïssor que li cremava per tot. Se li van fer unes ferides, a les extremitats, que semblaven cremades; per això se li donava el nom de foc sagrat, o foc de Sant Antoni perquè es considerava que era l’únic sant capaç de curar la malaltia.
   Més avançada la malaltia, li van sobrevenir unes fortes convulsions i al·lucinacions; a més de molta febre; la contracció arterial facilitava la necrosi dels teixits i les extremitats se li anaven gangrenant.
   No hi havia possibilitats de curació. Molt pocs se’n sortien. Fins i tot, els que tenien dolors abdominals es morien de repent. L’únic tractament que havien après que funcionava era el d’una alimentació sana amb pa de farina no contaminada, ja que es creia que la malaltia provenia d’haver ingerit pa de sègol banyut portador d’un fong parasitari.
   El frare va recomanar que begués vi de bona qualitat i que mengés pa i porc en abundància ja que aquest animal sempre s’havia relacionat amb Sant Antoni.
El frare, després de cobrar els seus honoraris, es va acomiadar perquè no sabia fer res més.
   Tròtula va aconseguir que li baixés la febre i li marxessin les al·lucinacions. Jo plorava d’alegria cada vegada que el meu marit tenia una revifalla. També em va aconsellar canviar-li el vi per aigua i substituir la carn de porc per la d’au. Per uns dies, va semblar que el vostre pare es recuperava i ens va donar temps suficient com per acomiadar-nos-en. Jo no em vaig moure del seu costat, ni per un moment, durant tota la seva malaltia.
   Tròtula va resar amb mi totes les oracions que sabia. Això em reconfortava.
   El desenllaç ja el sabeu. En pocs dies va ser mort i la vostra àvia no va tenir cap pietat de mi i em va arraconar del tot. Després, em va prendre els vostres bressols i em va privar de la vostra companyia, ordenant el vostre trasllat a les seves cambres. Us hi vaig deixar estar uns dies perquè només feia que plorar, però quan em vaig sentir prou valenta, encara que sense forces, acompanyada de Tròtula, ens vam presentar a la seva cambra, sense permís, i va ser com si us raptéssim. Tròtula et va agafar a tu, Felip, i jo a tu, Aldonça. No vam escoltar cap dels seus improperis ni insults.
   I fins que no ha arribat aquesta maleïda carta d’aquell mal home, no he parat d’acariciar-vos, fer-vos petons i bressolar-vos.
   La vostra àvia, tan enrabiada com estava amb mi, estic segura, també va instigar per aconseguir el meu segon casament. Ella era una Urrea i la primera esposa del meu segon marit també era de la família Urrea. Tan bona pensada, havia de ser més d’ella que d’ell.
   A ella, li interessava molt perquè si em tornava a casar perdia tots els drets sobre vosaltres i el meu dot.
   Hi ho va aconseguir. Se’m va treure de casa i em va prendre els fills.
   Sé que per la vostra curta edat ni em recordareu, però aquest document és un intent desesperat per preservar aquest vincle tan fort que sempre ens unirà a tots. Encara que ens obliguin a aquesta tan cruel separació.
Que el Déu tot poderós us doni tota la salut que li ha arravatat al vostre pare, i la felicitat que, junts, ens ha negat. 

                                                                                  Estadilla, 24 maig de 1304

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada