Govern espanyol i masclisme:punts en comú

Potser, aparentment, a algú li semblarà que busco cinc peus a les rates del masclisme i del feixisme. Però és una comparació tant lògica que, per si sola, es fa evident per sí sola. Us en faré cinc cèntims amb algun detallet.

Imaginem-nos, (i no cal fer gaire esforç per les múltiples notícies ―feixistes i masclistes―, que malauradament han omplert el 2017 els nostres diaris), que una parella no gaire ben avinguda conviu sota un mateix sostre (o tros de terra); que ell té la mala sort de cobrar menys que ella. Que ella, perquè no se li enfadi ―amb la qual cosa ja és una relació viciada que només pot portar a la desafecció―, cada més li dona una bona part del seu sou perquè en disposi com més li plagui. Fins i tot, finançant-se els plaers de la infidelitat (per qui ser infidel pugui ser un plaer... o una gràcia davant d’amics per l’estil, com notícies que hem llegit del partit en qüestió...). Que a ella, per mala sort, els diners que es queda, no li arriben per pagar-se els anticonceptius i n’hi ha de demanar uns quants de més. Que ell li fa un préstec amb els diners d’ella però li cobra interessos...

Qualsevol és capaç d’entendre que ell té, entre cames, una ouera de dotzena i mitja llarga, a més d’una manca total d’estimació. Llavors, per què ella continua amb ell? Perquè és massa bona? Qualsevol terapeuta li aconsellaria un divorci.

Posem encara que, a més a més, ell la tracta malament. Que si expressa una opinió diferent a la seva, l’atonyina amb porres i, fins i tot pot arribar a deixar-la borni. Que pot ser capaç d’encoratjar els fills (o súbdits) perquè vagin contra ella. Que la seva superioritat econòmica o moral li faci tanta ràbia que acabi per tancar-la dins de casa, que li rebenti la correspondència o paquets que li arriben, que li prengui el mòbil, que no li deixi veure els fills... I tanmateix, persisteixi en què ella ha de seguir estimant-lo i donant-li, llavors sí, tots els diners.

No en diríeu d’això, alienació mental?

I llavors és quan sentim allò tan típic de les notícies masclistes: ell ha hagut de matar-la perquè era seva i perquè ella no se l’estimava com ell li manava... I la víctima, la persona (o nació) atropellada, passa a ser ―només per qui és mancat de coneixement i de sentiments―, la culpable. És a dir: et maltracto, t’humilio, et menyspreo, et vexo... perquè tu m’hi obligues. Ets tu qui amb el teu comportament, m’obligues a ser tan odiós. Només ho faig per tu, perquè aprenguis com has de ser.

Necessitem més punts en comú per entendre aquesta afinitat?

I és que encara que no tots els masclistes siguin feixistes i la majoria de feixistes siguin masclistes, les males coincidències fan que sigui del tot imprescindible desprendre’s dels dos terribles vicis. L’abús de poder és inhumà, bàrbar, cruel...