Les dones som més bones que felices

I per a ser més felices —segons l’escriptor i periodista del The Guardian, Tim Lott—, hauríem d’esforçar-nos en no ser tan bones. Que té punxons, la cosa! Quan seria òptim que homes i dones ens esforcéssim en conquerir la bondat màxima, es veu que resulta molt més pràctic no ser-ne tant perquè permet ser més feliç. És a dir: al revés! Perquè de petites, no ens havien explicat que la bondat porta a la felicitat? Doncs no! Resulta que els homes —que no són tan bons—, gràcies a la manca d’aquesta qualitat, en un nivell molt per sota del de les dones, poden ser més feliços.

Us explico. Segons un estudi de Servei Nacional de Salut del Regne Unit, les dones són més infelices durant els seus 45 anys fins als 54. I no es revifen fins cap als vuitanta, quan se’ls mor el marit. Que bèstia, aquest estudi! Qui hagués pogut imaginar una cosa així? Es veu que ells són més egoistes, més una càrrega que... no sé que dir: una compensació? Però també explica una anècdota: es veu que una velleta que encara arrossegava el marit, n’estava tan farta que quan ell s’aixecava de la cadira (de la residència), per anar al bany, li foradava el seient i, després, el culpava a ell. Pobreta!

Kate Lovett, degana del Royal College of Psychiatrics, explica que una de les causes d’aquesta infelicitat pot ser deguda a que les dones suporten molt més el pes de les responsabilitats domèstiques i solen tenir cura d’ancians i canalla. I no m’estranya gens, perquè posades a triar, jo prefereixo anar al cinema o al teatre.

Però com a home, Lott, vol buscar una explicació més profunda de la qüestió. Diu que unes anàlisis psicomètriques demostren que les dones registren nivells més alts en quatre de les cinc grans matrius de personalitat: amabilitat, responsabilitat, extraversió i neuroticisme (però que s’ha d’entendre com una capacitat —o defecte?—, a sentir-se ferida més fàcilment. Però jo em pregunto: si les tres primeres són qualitats, per què han de portar infelicitat? També ens diu que les dones són més propenses a sentir emocions negatives i a mostrar més sensibilitat per emocions com la pena, les amenaces, els càstigs, la solitud... I que tot plegat comporta una tendència al perfeccionisme que, sovint, és decebedora. Lott també busca altres raons i creu que la menopausa també en pot ser una. I el deteriorament físic. I fins i tot, el fet de tenir uns estàndards morals més alts.

Fins aquí, el periodista anglès em cau bé. Però a l’últim paràgraf es defenestra. Diu que les dones hem d’intentar ser més felices que bones i que ens sorprendríem, si ho intentàvem, de veure com les nostres parelles ho apreciarien perquè reduirien molt la seva càrrega de culpa. Així, hem de ser més dolentes perquè ells puguin viure més tranquils? Iaiiiii! Potser sí que són egoistes, els homes.

I és que les dones, si han de triar entre ser bones i felices, per més que els estudis diguin el contrari, el cor les porta cap a la bondat.