Un home i tres gossos

Estava jo tan tranquil·la passejant pel pont de Pedret, transportada a les èpoques de la pedra per creuar rius i amb el sol d’agost rostint-me la pell... quan, de cop, tres gossos esgarrifosos, des de l’altre punta del pont, van començar a córrer cap a mi, com si estiguessin afamats i es volguessin menjar els meus menuts.

Jo, que no sóc dona de gaires valenties (només sé entomar amb una certa dignitat les plantofades emocionals... i només gràcies a la pràctica), i perquè la llei m’acompanya, vaig buscar amb els ulls —més ràpid que ho haurien fet les cames de Usain Bolt—, el possible propietari d’aquella gossada esfereïdora. I vaig afigurar un nucli humà integrat per una dona, dues criatures i un home amb bicicleta.

Amb cortesia, vaig impostar la veu per sol·licitar que lliguessin els gossos. Però tothom ho sap: fins i tot a tocar dels senyals que prohibeixen portar els gossos deslligats, molts ciutadans incívics no les respecten. I normalment tenen la mala bava d’explicar-te la mateixa cantarella: (me la sé de memòria per les infinites vegades que l’he sentida) “no pateixis, que no fa res... només vol jugar...” —Doncs porta’l a un xiquiparc o juga-hi tu! Penso jo, però m’empasso les paraules. Perquè irremeiablement, els amos incívics de gossos mal educats sempre fan tard i les bèsties ja estan llepant-te els pantalons o empastifant-te les mans de baves. I encara que els gossos siguin de mida mitjana, a una persona poruga com jo —perquè de petita un gos... i n’hi ha tants de solts que no ho he pogut superar—, li semblen ciclops!

Altra qüestió és que els gossos necessitin córrer lliures... Aquesta seria una lliçó de veterinari. Jo només faig una demanda de ciutadana passejadora. Potser aquests sàdics gossaires (ho dic tant pel gos com per mi), haurien de sol·licitar als seus ajuntaments la creació d’un gimnàs públic per a les seves mascotes... Perquè, si jo tinc uns drets, les bèsties també els tenen. I si elles els tenen, jo també, no?

El propietari desinhibit encara va tenir els ullals de dir-me que la culpa era meva per tenir por. I no crec que fos del PP... I la dona mirant el forat de la capa d’ozó...

Vaig intentar dir-li que aquella conducta davant de la canalla no era gens apropiada. Per poc em clava els ullalls! I encara va tenir les puces d’insistir en la culpabilitat de la meva por. Llavors, tota la bonhomia que m’havia encomanat aquell magnífic entorn es va encapotar i se’m va escapar que em feia més por ell que els gossos. La canalleta, que alguna cosa va entendre, es va posar a riure...

Hauria pogut ser la dona, la insolent, però va ser ell!

I és que la mala educació és imperdonable i, altament reprovable. I més davant de criatures que encara confien en aquells que els l’han d’ensenyar.