Escrit
així podria semblar una solemne tonteria —perquè, qui no ha
fruit, entre setmana i especialment els caps de setmana, dels plaers
de tenir parella?—, però hem d’estar alerta perquè podria ser
una veritat tan gran com Júpiter.
No
fa pas massa temps es va morir a Escòcia, Jessie Gallan, una velleta
de cent nou anys. Havia nascut en aquest país i havia crescut en una
casa de camp de dues habitacions on dormia, en una d’elles, amb les
seves cinc germanes i el seu germà en un sol matalàs de palla.
Dos
mesos abans del seu decés havia revelat el seu secret:mantenir-se
allunyada dels homes perquè donen més problemes que beneficis.
I em
va venir al cap Les
cendres d’Àngela,
potser per la situació geogràfica i el matalàs... Tot i que el
marit és capaç de moments de gran tendresa, realment ocasiona molts
i greus problemes a la família. Amb aquest perfil de marit —aquest
irlandès—, sí estaria d’acord amb la senyora Gallan.
Fins
i tot, coincidiria amb la meva mare —que va engendrar set fills—,
quan deia que cada
bugada es perd un llençol. I
cada bugada era un part que podia deixar un queixal a can Pistraus, o
els ronyons adolorits de per vida, o el còccix desplaçat, les
ungles tortes... Però, ai las! La meva mare ja va pels
noranta-quatre anys i està com un pèsol!
Tanmateix,
ens fa altres recomanacions: menjar un bon plat calentet (deu ser pel
fred escocès), de cereals cada dia, fer exercici de manera regular i
evitar els tiberis dels casaments.
Crec
que jo, i altres dones com jo, ni complint amb la màxima
escrupolositat aquestes normes, serem capaces de passar dels
setanta-cinc, vuitanta anys.
Tampoc
voldria fer-ne més del compte i ser una velleta d’aquelles
assegudes en cadires de rodes, amb sabatilletes apelfades, el plec de
la faldilla tort i la manteta de les cames decantant-se cap a
terra... Per tant, aniré a tots els casaments que em convidin i, si
un dia no tinc temps, enlloc de caminar, em miraré, ben aclofada al
sofà, la sèrie que em vingui de gust. I si no tinc cereals
calentets, quin remei!, menjaré donuts!
Això
d’allunyar-se dels homes tampoc ho acabo de veure del tot clar.
Ahir nit mateix, sense anar més lluny, una contertuliana de la
ràdio, a l’Ofici
de viure,
explicava que els problemes menopàusics de les dones —se sap però
ningú no ens ho explica amb prou èmfasis—, s’acabarien si
tinguéssim, de dos a tres cops per setmana, relacions sexuals. Doncs
la veritat, és molt millor suar que tenir fogots!
Però
punyalada! Es veu que la dona més vella del món, una japonesa que
va fer cent setze anys en feia vuitanta-tres que era vídua!
Així
doncs, què hem de fer les dones? Campi qui pugui!
I és
que arribar a vella potser no és un objectiu desitjable. Pot
significar més feina, més maldecaps, més cansament... Engegar-ho
tot al botavant i fer el que resulti més plaent, mentre duri, pot
resultar una opció molt més atractiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada