Vídues amb marit viu

Em direu, és una paradoxa, una insuperable contradicció. Però com a tal, té un significat ben rodó i claríssim.

Com la famosa paradoxa de Joan Maragall al Cant Espiritual: Sia'm la mort ma major naixença. El poeta té por de la mort però, si Déu li envia, ell s’hi resigna perquè està convençut que el Creador li regalarà, encara, una altra vida més bella, l’eterna.

Doncs el mateix, salvant les diferències. Hi ha una generació de dones, d’aquelles que van haver de lluitar molt per competir en el món laboral i no deixar de banda el familiar —perquè si no se les miraven malament —mira, té un bon lloc de treball, però no entris a casa seva, un desgavell, i dels nens ja no et dic res, i el marit sempre ha d’ajudar-la amb els nens i la casa—... Doncs aquestes dones grans, que ara emplenen els carrers de qualsevol ciutat gran o petita, surten amb les amigues perquè el marits —menys engrassats a fer doble jornada—, estan una mica esquena-romputs. I la cultura —o el ball, per dir una frivolitat més passatgera—, ja no els motiva tant. I asseguts al sofà de casa seva veient els gols del seu equip —encara que no siguin del Barça—, repetits per enèsima vegada —perquè això no els força a pensar gaire. Veure com una pilota va a ensopegar dins d’una xarxa després de rebre una santa xutada no és gaire fatigós i no exigeix gaire compromís (a part de fer-te soci de l’equip preferit). I s’entén!

Però les dones necessiten més que pilotes. Volen aprendre i volen ballar, Volen dutxar-se, empolainar-se i sortir a passejar amb les amigues i criticar les que s’han quedat a casa (potser perquè s’han empeltat una mica dels seus marits o perquè la mandra les ha vençudes o perquè ja volen preparar-se pel més enllà maragallià... no ho sé. I se’m fa estrany.

Doncs aquestes dones, que les veureu a ramades, per exemple, els diumenges a la tarda entrant al Teatre Nacional de Barcelona, la meitat són vídues sense paradoxa i l’altra meitat són vídues amb el marit viu, a casa, mirant gols, o fent la cervesa, o llegint el diari —on hi surten els mateixos gols—, o llegint a Plató o...

I aquestes dones amb marit viu, que al principi de la desafecció pròpia de l’edat provecta, no gosaven sortir de casa soles perquè sense marit les miraven malament —mira, s’ha deixat l’home sol a casa i surt sola a gastar-se els diners de tots dos, i va mudada com si en busqués un altre i després, per sopar, el més calent és a l’aigüera i...—. Doncs, ara, ja han aconseguit superar totes aquestes maledicències i surten, tan contentes, a viure una segona vida com quan eren solteres i no havien de portar el promès o el marit a desgana, enganxat a les faldilles. Només, esclar, si no els motivava prou la cultura, el ball o el que fos.

I és que, amb marit viu o mort, la punyetera vida (el poc o molt que pot quedar), s’ha d’assaborir plenament per poder empassar les punyetes que ens regala sense que hàgim anat a la tómbola.