Seixanta anys o seixanta operacions?

Yazemeenah Rossi és una model de seixanta anys que, segons la revista The Observer Magazine, és més sexy que algunes noies de vint.

Tot i que la bellesa física —no en diré qualitat, posem que pot ser una sort per a qui la valori—, és una qüestió de gust personal, el cert és que la model té un cos espectacular. Per això, amb seixanta anys repicats em pregunto si el miracle —que ho sembla i ho ha de ser per força—, no l’haurà obrat un projecte de llarg recorregut amb seixanta operacions no sols a l’esquena sinó arreu: pits amunt, panxa endins, cintura estrangulada, cuixes esculpides... Mireu la foto i m’entendreu!

A mi, als divuit anys, ja m’hauria agradat ser com ella ara! Però no em va tocar aquesta sort (que pot no ser-ho).

La vida de la Yazemeenah no ha estat fàcil: va tenir una adolescència molt complicada i va quedar embarassada als setze anys. Es va casar amb el pare de la criatura i van instal·lar-se a París. Als vint anys va tenir el seu segon fill però no era feliç i es va divorciar. Llavors va començar a créixer... i es va fer model i va desfilar a la setmana de la moda de París.

Aquest perfil em sona d’altres dones que, sense marit, reneixen i es converteixen en icones dins del seu camp professional. Sense pensar-hi gaire, em venen a la memòria dones com Sita Murt, Martirio...

Per què una dona que ha guanyat més diners dels necessaris té ganes, als seixanta anys, de fer-se fotos com aquesta? Què diríeu? Doncs suposo que per pasta. No de la italiana, no, sinó de la gansa. D’aquella que potser li permetrà fer-se més operacions i, als setanta anys, amb setanta operacions —suposo que una mica més afiganyada—, podrà tornar a exhibir-se per fer més diners. Que llavors no crec que els vulgui per fer-se vuitanta operacions, sinó comprar-se el millor quid de material ortopèdic per passar aquella època que va entre els setanta i la mort.

Per a què tants diners si no serveixen per comprar res que tingui un autèntic valor? No es pot comprar l’amor, no es pot comprar l’amistat, no es pot comprar la bona companyia, no es pot comprar temps per refer aquelles coses que ens han sortit malament...

També hi podria haver un altre mòbil: la vanitat. Sí, la puc entendre, però fotos com aquesta crec que no infonen enveja sinó més aviat incredulitat i rebuig.

I és que, dones, per què no intentem, totes, anar fent camí amb les nafres que ens recorden que hem sabut caminar ferm, sense rendir-nos als innombrables trencacolls que ens han volgut abaltir? Nosaltres, les dones, som fortes fins a la immesurabilitat.