És més greu el furt que l’agressió sexual

On s’és vist tal cretinada? Doncs aquí, al nostre estimat país.

No fa pas gaires dies, Maria Rovira, regidora de la CUP a Barcelona, passada la mitjanit, tornava sola a casa quan un home la va agafar per darrere, la va grapejar i li va tocar els genitals. Es va posar a cridar per si algú la podia socórrer. No passava ningú i d’haver-ho fet, potser tampoc no l’haurien ajudada... ens hem tornat immunes a la desgràcia aliena. Va forcejar per desempallegar-se’n, l’home es va escapolir i ella es va quedar tremolant i en estat de xoc. Llavors va ser conscient que havia patit una agressió sexual.

Va trucar als Mossos. Va pensar que en ser una dona coneguda podria ajudar a donar més visibilitat al problema. Però la resposta dels agents la va enervar encara més: és un comportament habitual d’homes que no estan bé del cap. Mal expressat: hi ha homes amb trastorns mentals que no tenen per hàbit tals barbaritats. I mal raonat: aquesta explicació vol ser una justificació que no es pot justificar? No hi ha dones amb trastorns mentals? Oi que no van pels carrers agredint sexualment els homes? Doncs potser aquesta diferència —entre d’altres—, és la que fa sentir malament a certs homes que, en adonar-se d’algunes actituds femenines més lloables, se senten empetitits i es tornen misògins i masclistes.

L’endemà al matí, a la Comissaria, li van preguntar si li havia robat alguna cosa. Perquè un intent de furt amb violència és un delicte més greu que l’agressió. Inadmissible!

 El 2015, el Mossos van rebre 679 denúncies per agressions sexuals. Una cada tretze hores. I 766 denúncies per abusos sexuals, una cada onze hores. Us imagineu si les sumem les dues? Una cada sis hores! Quatre per dia!

De veritat creieu que no s’hi pot fer res per rebaixar les estadístiques? Jo no! I com més es tardi a solucionar-ho, com que les dones ja en tenim el pap ben ple, qui hagi de prendre les decisions (segurament homes), s’exposa més a respostes femenines —que suposo també se’ls reconeixeria algun trastorn mental—, més eixelebrades.

Rovira, tot i ser psicòloga i saber que seria estigmatitzant, creu que s’ha de saber qui són els agressors i s’ha d’informar de qui és reincident i de qui sol atacar en un lloc concret. Creu que no s’ha de publicar la foto ni el nom, però jo llavors em pregunto: com es poden identificar sense tenir-ne la imatge?

Jo no sé quina seria la millor solució, però és urgent trobar-ne una i que les dones no hagin de viure amb aquest risc diari als carrers.

I és que la incoherència social (o masculina) no pot semblar coherent. Les dones han de suportar les agressions perquè no hi ha sancions prou eficaces. I a elles se’ls pot exigir que ho denunciïn (tot i el trauma). I a ells, que segueixen agredint dos cops al dia, se’ls justifica dient que estan malament del cap.