Feminazisme

Aquest terme s’està escampant de manera vergonyosa a les xarxes i, la setmana passada, el vaig utilitzar citant un mal periodista. Sense cap pretensió doctoral, us explicaré que és un terme pejoratiu popularitzat per un locutor de ràdio, el conservador Rush Limbaugh als Estats Units i al Canadà, per anomenar  una dona que creu que el més important a la vida és assegurar-se que es practiquin tants avortaments com sigui possible.

Quan vaig llegir aquesta explicació, al primer impacte, vaig pensar que m’havia equivocat llegint; al segon, que el locutor tenia un mal dia o s’havia pres quelcom poc recomanable; al tercer, vaig mig reaccionar: on són aquestes dones? Algú en coneix alguna?

Sembla, per desgràcia, que el programa de Rush Limbaugh és de gran audiència. El periodista, (perdó —el demano a tots els periodistes rigorosos i compromesos amb bones causes—, no ho és; la seva pròpia mare va fer unes declaracions informant que només va estar-se dos trimestres i un estiu a la Universitat, on va suspendre totes les assignatures, incloent-n’hi una de ball de saló, perquè només li interessava la ràdio). I sí, en aquest mitjà s’ha fet famós i riquíssim. Potser us pot donar una idea del seu tarannà saber a quins presidents ha entrevistat: George H. W. Bush i Donald Trump. Sempre està envoltat de polèmiques i té un argot propi que inclou el terme feminazi.

Actualment  el seu ús ha canviat i ve a significar persona sexista a favor de la superioritat de la dona respecte a l’home.

Em torno a preguntar: hi ha algun home interessat a propalar la superioritat de la dona? Només els millors exemplars accepten de bon grat una igualtat, per exemple, en una conversa!; però després, ni el Cuní, ni el Grasset  aconsegueixen la paritat a les seves tertúlies.

I quantes dones volen sentir-se superiors als homes? Si no aconseguim ni empatar! Vindria a ser com si els homes fossin el Barça i les dones el Madrid. No hi ha color.

La majoria de les dones que han avortat, si se’ls pregunta sobre el fet, solen estar d’acord en valorar-lo com un fet traumàtic per a la resta de la vida. Qui vol riure o burlar-se d’un fet així? Hi ha locutors de ràdio que valdria més que tinguessin una llengua extraïble, comandada a distància pel director del programa —o per qui tingués més llums—, i que els la pogués retirar abans de dir barbaritats. Hi ha molts oients —tant a la ràdio com a la televisió—, que escolten sense saber o no voler discriminar. Per això, les graelles estan plenes de programes que, a l’estil Adrià, deconstrueixen l’ intel·lecte. Podríem avaluar la qualitat dels medis de comunicació per la quantitat d’hores que dediquen a la deconstrucció intel·lectual?

I és que, abans de crear nous mots, potser s’ha de ser entès en la matèria. I si no se’n és, com a mínim, caldria ser una obligació per a locutors de màxima audiència, no dir barbaritats. Si més no, s’hauria de ser prudent i respectuós amb termes tan complicats com avortament i nazisme. Amb tot, sempre m’he preguntat per què tenen tant d’èxit aquests programes tan destarotats?