La monogàmia no està a l'abast de tothom

Vivim en un món tan saberut que és difícil encaixar-hi si es tenen poques llums. A mi, em manca saber per poder veure les sèries de metges i metgesses presenten estereotips d’aquests tan saberuts: la metgessa —per descomptat guapíssima, llestíssima, joveníssima...—, acabada de sortir de la facultat, sap molt més que el metge experimentat. No dic pas que no pugui donar-se el cas, però amb una sèrie que plantegés aquesta situació n’hi hauria prou, potser?

I aquesta metgessa que ho fa tot tan bé, no respon a una propaganda feminista, només té el clar objectiu de desorientar les metgesses ( i potser també els metges), joves. Perquè veient aquestes sèries, arriben a pensar que això és el normal. I com que a la vida real, aquesta possibilitat és més aviat anormal, acaba generant frustració.

Amb tot, jo anava a parlar sobre la infidelitat. Una altra estranya anormalitat: perquè algunes pel·lícules ens la presenten com un mèrit de la persona infidel que passa a ser la víctima. Quan en realitat, l’autèntica víctima és la persona ofesa. Tanmateix, les persones infidels es converteix en víctimes inspiradores de compassió perquè sofreixen molt d’enganyar la seva parella, perquè també se l’estimen molt ( i m’ho crec, però d’una manera diferent al respecte que pugui sentir qui ha fet jurament de fidelitat i resta monogàmic/a a la seva parella). Que dius: si algú se sent tan desgraciat, per què no prova de no sentir-se’n tant sense enganyar i primer explicar el seu nou enamorament a la seva parella? I quan hagin deixat de ser parella, llavors ja es poden llançar als arravataments passionals propis de la nova situació. Però aquest cas no l’he vist a les pel·lícules. Perquè la por a confessar la veritat és forta i la passió no entén d’endarreriments per clarificar situacions.

  Amb tot, en segons quines parelles, admetre un canvi d’amor, pot arribar a ser un deslliurament per a la persona deslliurada; perquè potser a la llarga, perdre de vista una persona amb una responsabilitat moral una mica justeta, li pot resultar una loteria.

Segons Pere Estupinyà, bioquímic i escriptor, ser infidel no és res dolent. Però jo he pensat, així ràpidament, que si vengués cotxes i algú incomplís el pagament de les lletres, segurament, no li semblaria un incompliment gaire bondadós. I això que només li afectaria a la intranscendent butxaca; perquè quan els incompliments afecten l’ànima són devastadors.

Per a Estupinya, si els animals tenen, pràcticament tots, una clara inclinació a posar les banyes, els humans presenten una promiscuïtat innata i inherent. I depenent del nivell de promiscuïtat, hi ha diversos tipus d’infidelitat. D’aquí la proliferació de les parelles swingers, aquelles que tenen relacions obertes amb el consentiment mutu.

I és que la infidelitat, tot i que sembla que homes i dones som més animals que racionals, fa mal. I més especialment, a les ànimes capaces de tenir com a mèrit diferenciador, el saber gaudir del bé i del mal.