No em fa riure que la gent caigui.

Anava jo, l’altre dia, amb el cotxe, sola i no gaire ben acompanyada (perquè no podia sintonitzar Catalunya Ràdio), quan les meves orelles van començar a posar-se nervioses d’una manera estranya. I vaig obligar el meu cervell (mentre alhora ja mantenia un peu a l’accelerador, dues mans al volant i dos ulls a la carretera), a escoltar amb una mica més d’atenció. El locutor parlava d’un centre d’investigació de medicina xinesa, el més gran d’Europa, que s’obrirà a Catalunya... Prou interessant, no? Doncs ni així! El locutor va despatxar ben ràpid la primera eminència, un farmacèutic de renom, i va literalment tallar la segona eminència, un metge de prestigi reconegut. Les orelles se’m van escalfar i vaig haver de tancar la calefacció. Vaig pensar que n’havia passat alguna de grossa perquè tanta urgència no podia ser sinó per alguna emergència. Em vaig dir que o bé en Rajoy o en Sánchez havien aconseguit formar govern (que es veu que no tenen data ni per a primera votació i va per llarg), o bé que s’albirava l’arribada de les tan esperades pluges. I ca! Volien parlar d’un programa “interessantíssim” de televisió espanyola en el que el presentador, un tal Arturo Valls, fa unes preguntes “interessants” als concursant i, si fallen o si ell no els perdona la vida (com si fos Cèsar a les grades dels lleons abaixant el dit), cauen per un forat. Quina gràààààcia!!! Doncs es veu que té èxit!!!!

  Immediatament, vaig mirar al meu voltant per si algú tenia la finestra abaixada i em podia descobrir escoltant tal poca-soltada. Perquè veureu: a la pregunta sobre quina mena de públic tenia al programa, l’Arturito va dir dones. Fins aquí tot bé perquè ja sabem que les dones tenen molta capacitat extra curricular. Però  va fer un afegitó: si havia fet mil programes, hi havia dones que hi havien anat unes nou-centes vegades. Que si calentetes a plató, que si la calefacció de casa apagada, que si estalviaven... Encara, tira que te va! Però malauradament ho va rematar de manera fatídica: els cent programes que havien faltat —va dir—, deurien estar a la perruqueria. Piiiippppp! Que caigui ell i amb pocs coixins!!!

  Ho va dir amb un to frívol, burlant-se’n. Com si aquelles dones no treballessin mai. I jo em vaig sentir molt ferida perquè imagino el perfil d’aquelles dones treballat tota la vida, a dins i a fora de casa. I ara, com que ja no han de treballar fora de casa, els sobra temps per fer el que vulguin. Que si les distraguessin amb programes “interessants” d’aquell interès diferent, segur que també s’ho passarien bé. Però elles s’agafen al que hi ha.

  I és que una cosa és ser simpàtic, tipus Arturito, i l’altra és tenir criteri. I encara diria més ( com els germans Hernández i Fernández del Tintín): una cosa és tenir criteri i l’altra tenir criteri amb criteri.