De toros i missatges anònims

Els pobles que permeten matar toros com a gaudi del seu mal esperit, donen fe de les seves mancances cognitives, tot tirant més a bèsties que a homínids. Haurien d’estar prohibits i perseguits! Ells, no pas els toros!

  De la mateixa manera, haurien d’estar penalitzats els comentaris anònims als diaris digitals i els nicks, com ignorant, rancorós o venjatiu a Twuiter i Facebook. Perquè amb les seves lletres, igual que amb les paraules, són capaços d’obrir ferides tan sagnants que poden acabar ensorrant les persones més coratjoses.

  La prestigiosa investigadora de l’Antiga Roma, Mary Beard, es va convertir, involuntàriament, en un espectacle televisiu arran d’un programa anomenat Meet the Romans. On no feia sinó difondre els seus coneixements del món clàssic tot comparant-los amb actituds, que ara creiem més benèvoles, però que en realitat són també molt cruels. I ho va fer des d’un punt de vista femení. Posant en evidència que el relegament de les dones encara persisteix.

  Aquests estudis i les seves evidències, li van costar qualificatius molt greus: lletja, gorda, vella, mal follada...i el pitjor: meuca pudorosa, segur que la teva vagina fa fàstic...  Esgarrifosament i ferotgement insultants! Imperdonables!

  El que més va molestar a la culta erudita va ser que els comentaris no feien referència al que havia explicat, sinó a la seva persona física. Ella no té com a prioritat màxima el seu aspecte, i la seva cabellera no sembla la de cap Barby; tampoc s’ha operat les dents i no té un somriure profident ... perquè el seu temps lliure l’ha dedicat a assumptes més interessants i profitosos. Els que la podem escoltar o llegir, hem d’estar orgullosos de tot el que ens ajuda a aprendre. I agraïts.

  Mary Beard és, endemés, una brillant feminista, de paraules i de fets. I pel valor docent que poden tenir els fets, va saltar-se la norma dels famosos de no llegir els comentaris anònims. I quan els va poder mig pair, va buscar ajuda per saber quin homo no sapiens els havia escopit. I del pitjor dels comentaris en va trobar l’autor (un estudiant —suposo que en vaga permanent de coneixement—, i amb vint anys). I va telefonar a l’indigne antecessor del sapiens, endarrerit més enllà de l’adolescència i la infantesa. Va demanar-li disculpes,  però quan fou mort, el combregaren!

  Llavors, la senyora Beard, d’aquests insults, en va treure noves dades i les va exposar en una conferència al British Museum. I va cantar noms i cognoms. I ara quan poses a Google el nom del xicot insolent i barroer, el primer que es pot llegir és la seva terrible ofensa. Una taca que li marcarà la resta de la vida.

  Mary Beard, amb tot, demana clemència per a l’infractor.

  I és que els comentaris nocius i danyosos no haurien d’estar prohibits —com els toros—, perquè tothom hauria d’haver aprés, a la família i a l’escola, que són terriblement perniciosos i no s’haurien de practicar. I tanmateix, han d’existir les lleis condemnatòries perquè hi ha cervells i cors adults malaptes per entendre-ho.