Pioneres menystingudes versus famosos exalçats

Contrastar homes i dones ajuda molt a visibilitzar les asimetries de reconeixement entre ambdós. I pot posar de manifest que, en nombroses ocasions, la vàlua d’elles era igual o superior.

Cal reivindicar pioneres catalanes amb la desgràcia que, sempre, tenien algun català a la vora que esborrava els seus mèrits. I mentre ells tenen carrers, busts, places... elles on són?

Lluïsa Vidal va ser una pintora modernista també formada a París i amb exposicions internacionals. Tractava temes femenins amb gran sensibilitat social. A la seva vora Ramon Casas, omnipresent arreu, sovint retratava tòpics femenins menys profunds.

Carme Karr, periodista i escriptora de gran intel·ligència va ser motor del pensament feminista a principis del XX tot dirigint la revista Feminal. A la seva vora, Eugeni D’Ors, tot i la seva gran capacitat, va menystenir la intel·lectualitat femenina oferint una visió elitista i excloent. I tot gràcies a la xarxa institucional que el recolzava.

Clementina Arderiu, poetessa amb una veu pròpia, lírica i profunda va quedar eclipsada pel seu marit Carles Riba. La seva originalitat i potència lírica, si no fos per raons de gènere, podria tenir el mateix reconeixement que ell.

Maria Baldó, pedagoga i regidora, va ser pionera en l’educació i la política municipal i impulsora d’idees avançades per a les dones. A la seva vora, Francesc Cambó és molt més recordat i mitificat, tot i tenir un paper força conservador. Ella va treballar des de la base per l’educació i la igualtat; ell, des de l’elit i, sovint, amb una visió paternalista.

Trinitat Sais, metgessa, va obrir camins en la salut pública i la medicina femenina. A la seva vora, Santiago Ramón y Cajal (aragonès, però) va tenir el reconeixement universal que es va negar a totes les dones contemporànies. Ella va aportar molt a l’atenció sanitària pràctica i social mentre ell es va dedicar a la investigació teòrica.

Amàlia Domingo Soler, escriptora i lliurepensadora, escrivia i publicava en una època duríssima per a les dones. Ha estat pràcticament esborrada de la memòria col·lectiva tot i ser més progressista que molts homes del seu temps. A la seva vora, Valentí Almirall, una figura clau del catalanisme, no va donar espai ni reconeixement a veus femenines dins els seus cercles.

Rosa Sensat va revolucionar l’ensenyament infantil amb una pedagogia basada en la llibertat, la natura i el respecte pel ritme de cada infant. Va formar mestres i va dirigir escoles amb criteris moderníssims per l’època. A la seva vora, Josep Folch i Torres, més tradicional i conservador, va ser important per la cultura popular però no va fer aportacions tan profundes en el camp educatiu.

Si l’espai ho permetés, podríem anar allargant la llista...

I és que sí: els homes esmentats, han estat molt importants. Però elles també van ser tan brillants com ignorades. A elles els devem moltes disculpes històriques i amb els pertinents interessos acumulats. Encara els falten molts carrers i places.

Desperta’m quan ell maduri

Sense ganes d’ofendre ningú, aquest títol divertit em permet parlar de dos aspectes que suposen una notable diferència entre homes i dones.

Un estudi recent de la Universitat de Newcastle, amb més de mil participants de diferents edats, indica que els homes assoleixen la seva maduresa emocional al voltant dels 43 anys. Les dones solen fer-ho pràcticament una dècada abans, als 32.

Seria com imaginar que ells es mouen en Rodalies i nosaltres en AVE. La diferència de velocitat de maduració es troba al sistema límbic, la regió cerebral fonamental per a la regulació de les emocions. A les dones se’ls accelera entre l’adolescència i l’adultesa primerenca. En canvi, als homes, aquest procès pot allargar-se’ls fins als 40 anys.

També hi ha evidències científiques sobre la necessitat de les dones de dormir més que els homes. Si els llits ens expulsessin quan el son ja ha estat prou reparador, a les dones se’ns permetria una migdiada llarga més: uns vint minuts.

El multitasking diari femení fa que el cervell necessiti més estona per tornar a reviscolar-se. Això no vol dir que no hi hagi homes amb multitasking a la feina, Però ells, a casa, encara hem de seguir dient que la majoria ajuden, col·laboren... si és que ho fan.

Estudis neurològics revelen que les dones fem servir més àrees del cervell alhora. A les dones les he imaginat moltes vegades com pops: amb moltes mans (més que potes aquestes bèsties) i fent moltes feines alhora: processant emocions i decisions, organitzant calendaris menstruals i feines variades, assumint traumes infantils, organitzant horaris escolars, neveres familiars... per dir algunes minúcies.

A tota aquesta càrrega mental, amb el seu inevitable esgotament físic (sobrevingut de l’excés mental), cal afegir-hi els danys col·laterals que se’n deriven. I tot plegat fa que necessitem vint minuts més de son reparador; només vint minuts, per poder tornar a estar a la casella de sortida amb una situació mig presentable.

I com que la majoria de dones no poden permetre’s normalment ni les vuit hores, aquest esgotament mental i físic, hora a hora, setmana a setmana, mes a mes, any rere any... acaba derivant en un estrès crònic molt relacionat amb malalties cardiovasculars, que són la principal causa de mort en dones a molts països occidentals.

L’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball diu que les dones estan més exposades a factors psicosocials negatius com la pressió del temps, la doble jornada i les responsabilitats familiars no remunerades.

Diversos estudis de l’’OMS indiquen que les dones pateixen més esgotament professional que els homes; i especialment en sectors com la sanitat, l’educació i la cura on són majoria.

I és que madurar uns deu anys abans significa que, mentre ells poden jugar a casetes fins els 40, nosaltres, a partir quasi des de la regla, ja les estem construint. I per tant, el mínim que se’ns hauria de permetre (quasi obligar), sense demanar perdó, seria poder dormir el temps real que necessitem.