Una jutgessa amb una esclava

 Quan una persona és tractada com a propietat d’una altra i obligada a treballar sense llibertat ni remuneració diem que està esclavitzada.

L’Imperi Romà, va tenir milions d’esclaus ―procedents de guerres, del comerç o per naixement―, que treballaven, fins i tot com a gladiadors, sense drets ni llibertats. No va ser la primera cultura a fer-ho.

Avui en dia, encara podem parlar de tràfic de persones per a explotació laboral o sexual. En alguns països del sud-est asiàtic encara es practica el treball forçat en la indústria del tèxtil o en la construcció.

Han passat segles i la condició humana segueix sent igual d’indigna pel cervell que té. Hi ha bèsties que no executarien certes accions pròpies dels humans. Com esclavitzar éssers humans; torturar-los o maltractar-los físicament o psicològicament; explotar-los laboralment o sexualment quan, especialment són vulnerables; discriminar-los per raça, gènere, religió o orientació sexual; permetre o ignorar la fam i la pobresa; negar drets fonamentals...

Quan aquestes barbaritats són perpetrades per homes, les trobo horribles; però si estan en mans de dones, em causen molt més dolor. Perquè també soc dona.

I aquest és el cas de la jutgessa ugandesa Lydia Mugambe, prestigiosa advocada i magistrada que havia treballat durant anys a les Nacions Unides en representació del seu país i defensant els drets humans.

Però tots sabem que tenir estudis superiors no és, com hauria de ser, un títol que alliberi ni de la indignitat ni de la maldat.

Mugambe ha estat condemnada a sis anys i quatre mesos de presó per forçar una jove ugandesa a treballar a casa seva en condicions d'esclavatge.

Actualment vivia al Regne Unit i allí va ser on la feia treballar com a serventa i mainadera sense pagar-li cap salari. Per tant, explotava la seva víctima en condicions d'esclavitud.

La jutgessa s’aprofitava del desconeixement, per part de la víctima, de les lleis britàniques i infringia sistemàticament totes les lleis d’immigració.

La víctima, segons els seus advocats, ho sofria tot per la por que vivia; perquè Mugambe encara tenia molta influència a Uganda i l’atemorien les possibles represàlies tant per a ella com per a la seva família.

A més, Mugambe ja l’havia enganyada per fer-la viatjar fins al Regne Unit amb la intenció d’explotar-la.

I, segons el jutge que va sentenciar-la, Mugambe, no sols no va demostrar cap remordiment ni penediment sinó que va intentar, fins i tot, culpar a la víctima.

Hi ha filòsofs que defensen que la maldat no és innata, sinó conseqüència de l'entorn o l'educació. Però si ella sabia totes les lleis que li impedien ser una esclavista! De quin mal sentiment, no tractat adequadament, li podia emergir tanta perversitat: de la cobdícia?

Per tants pocs diners, tanta mesquinesa?

I és que quan una dona, que hauria d’entendre millor que ningú què significa ser oprimida, es converteix en opressora, la ràbia ens fa molt més mal a les dones. I ens recorda que la maldat no entén ni de gènere ni d’estudis.

Suïcidis que no es poden creure

 Quan una dona denuncia el poder, els rics, la reialesa... està signant la seva pròpia condemna?

Virginia Giuffre, com ja vàrem comentar en un altre article, va denunciar Jeffrey Epstein (el bilionari financer estatunidenc), per delictes d’agressió sexual i per haver traficat amb innumerables nenes durant molts anys.

Virginia també va atrevir-se amb la reialesa denunciant el príncep Andreu. Epstein, ajudat per la seva amant Ghislaine Maxwell (que va ser qui va reclutar-la), va obligar Virginia, quan tenia disset anys, a mantenir relacions sexuals, al menys tres vegades, amb el príncep Andreu que, llavors, en tenia quaranta-un. Preu: quinze mil dòlars. Giuffre, segons la demanda civil, s’hi va veure obligada per amenaces de mort, de lesions físiques o altres repercussions si desobeïa Epstein, Maxwell i el príncep. Perquè les seves connexions eren molt poderoses, la seva riquesa immensa i el seu poder il·limitat.

Virginia també va fundar una organització per ajudar altres supervivents d’abusos sexuals i va continuar alçant la veu contra els abusadors.

Andreu va perdre els seus títols reials... I si realment era tan innocent, com deia ell, per què va pagar-li, a Virginia, dotze milions en un acord extrajudicial. A més, la pel·lícula La gran exclusiva reprodueix l’entrevista que la periodista Emily Maitlis, va fer-li a Andreu, davant de les càmeres de la BBC, preguntant-li per la seva relació amb el pedòfil Epstein.

Ghislaine Maxwell va ser condemnada a vint anys de presó. I Epstein, casualment, va suïcidar-se a la presó en espera del judici. Una inexplicable casualitat en una presó d’alta seguretat: van fallar les càmeres de vigilància i, una altra casualitat, els guardes vigilants estaven adormits. Ni en una sèrie funcionaria.

Andreu segueix amb la seva vida de luxe tornant, poc a poc, a incorporar-se en els actes de la família reial.

Però, oh casualitat, després de tanta lluita, Virginia Guiffre, acaba de suïcidar-se també voluntàriament. Segur que el príncep Andreu ho ha celebrat.

Tanmateix, dies abans, Virgínia havia tingut un accident amb un autobús que circulava a 110 km/h. La policia va qualificar de lleu l’accident. Però la família va declarar posteriorment que ella havia estat «colpejada i que tenia contusions». Ella ja havia compartit a les xarxes que temia per la seva vida.

Els problemes del príncep Andreu, amb el silenci d’Epstein i de Giuffre, desapareixen, no per art de màgia, sinó per art de suïcidi. L'heroisme femení contra poderosos abusadors sexuals paga el preu més car: la mort. Missatge: dones, no us atreviu amb els poderosos, no sols podeu ser silenciades sinó també aniquilades.

La mort de Giuffre deixa un buit en la lluita per la justícia de les supervivents d'abusos sexuals i desvetlla, amb cruesa, la complicitat d'un sistema que protegeix més i millor els violadors que les víctimes.

I és que en un món just, els qui haurien de témer per la seva vida haurien de ser els abusadors, no les víctimes de violència sexual.

Les dones també feien la guerra

La xarxa d’Alice es una novel·la de ficció històrica escrita per Kate Quinn. Ella és una reconeguda escriptora nord-americana, de ficció històrica, que ha destacat per donar veu a dones valentes en contextos de guerra i espionatge. Aquest és un dels seus best-sellers més famosos.

La història està ambientada durant la Primera i Segona Guerra Mundial. Té dues protagonistes principals: Eve Gardiner, una jove reclutada com a espia per a una xarxa secreta de dones durant la Primera Guerra Mundial i Charlie St. Clair, una americana embarassada que, el 1947, viatja a Europa per trobar la seva cosina desapareguda durant la Segona Guerra Mundial.

La novel·la està inspirada en la veritable xarxa d'espionatge femenina coneguda com The Alice Network, que va operar a França durant la Gran Guerra.

No és un relat bèl·lic dominat per figures masculines. És un homenatge feminista a la participació decisiva de dones en la guerra. Així com els homes soldats treballaven a primera línia, elles ho feien en la clandestinitat i invisibilitzades. Elles no feien el mateix ús de les armes que els homes (encara que també estaven ensinistrades en l’ús de pistoles), elles recorrien a la seva intel·ligència per enviar missatges encriptats (sovint amagats a les vores de les faldilles o als clips dels cabells), passar informació, fingir vides falses, parlar diferents idiomes... per poder salvar vides.

La novel·la està inspirada en Louise de Bettignies, coneguda com l’espia francesa Alice Dubois que treballava per als serveis secrets britànics, concretament pel MI6. Entre 1915 i 1916, va liderar una vasta xarxa d’informació clandestina en territori ocupat pels alemanys. A més, Louise era una dona culta i poliglota (parlava francès, anglès, alemany i italià) ja que havia estat educada a Bèlgica i Anglaterra.

La seva tasca va ser crucial: els informes de la seva xarxa van permetre atacs estratègics britànics contra combois i instal·lacions militars alemanyes.

Va ser detinguda i condemnada a quinze anys de treballs forçats i va morir en captivitat el 1918. Només tenia trenta-vuit anys. Tot i ser una heroïna... per què el seu nom no ha estat digne de més reconeixement?

La història de Kate Quinn trenca amb la idea de la dona com a víctima passiva de la guerra. Els seus personatges femenins no estan idealitzats. Però ens en dona una mirada empàtica, no sols reconeixent-los la seva valentia, sinó també perquè, a més de lluitar amb enemics visibles i reals, també lluitaven contra el masclisme imperant i contra la seva invisibilització constant. A més d’afrontar amb dignitat i consciència els seus traumes, les seves pors i les seves vergonyes.

I és que, en les guerres, les dones també han estat crucials i elles quasi mai n’han rebut ni honors ni medalles. Amb tot, Louise de Bettignies, a títol pòstum, va ser condecorada amb la Legió d’Honor francesa. Però, i la resta? On són els seus noms després d’haver donat les seves vides lluitant pels valors que consideraven més essencials?

Exalçar el sotmetiment femení

Per entendre’ns bé des del principi, la paraula sotmetiment, referida a persones, expressa l’acció de tenir algú sota control i dominar-lo. Alguns sinònims són: opressió, repressió, subjugació, despotisme...

La plataforma Steam, una de les més influents del món del videojoc, n’ha publicat un de completament indecent: «No, Mercy» (no confondre amb el de la monja Mercy que és molt empoderada). Ha estat retirat ―que no puc dir per sort sinó per decència humana si és que ens en queda―, perquè justament va d’això, de sotmetiment femení per part del gènere masculí. I el seu relat s’endinsa en el delicte immoral disfressat d’entreteniment. Totalment aberrant.

Un «gamer» és el que forma part d’aquesta cultura dels videojocs. I aquesta cultura té uns valors, un llenguatge, uns referents... que comparteixen tots els que participen en un mateix joc. El valor de «No, Mercy» és el de la violació.

És una violència masclista virtual, però les seves repugnants conseqüències són ben reals.

Steam el publicitava així: «després d'enganxar la teva mare traint el teu pare, descobreixes la naturalesa de les dones, especialment la seva. No és una mestressa de casa corrent: està amagant un fosc secret que la persegueix des de fa anys. Ara és el teu torn per descobrir-la, fer-li xantatge, exposar-la... Posseir-la. El teu objectiu és simple: no deixar cap cony sense follar, perquè això és el que totes volen». Repugnant!

Com repugnants han de ser els homes ―no sé si hi ha dones―, que l’han imaginat i creat. Com repugnants han de ser els homes ―i dones, si és el cas―, que hi han jugat.

Zerat Games figura com a desenvolupador i editor del joc, però no hi ha informació pública detallada sobre la composició del gènere dels seus membres.

El joc proposa, en definitiva, divertir-se amb la possessió de cossos femenins com un dret masculí. I tot plegat amb un llenguatge que banalitza l’abús sexual i l’incest.

No, Mercy conté contingut explícit que promou el sotmetiment sexual no consentit, l'incest i qualsevol altra forma de violència sexual.

El videojoc presenta com a desitjable i justificable la violència sexual i l’incest, disfressant-ho com un joc per a adults que dona premi a aquests delictes sense condemnar-los.

Per tant, el videojoc està blanquejant aquests delictes que ni les bèsties perpetrarien.

Aquest videojoc no és l’únic exemple de com el patriarcat abusa de les eines digitals que té a l’abast per perpetuar el seu poder.

N’hi ha d’altres de jocs masclistes i misògins però aquest ha desfermat una escandalosa controvèrsia que ens fa pensar que encara queda algú amb dignitat. Gràcies a l’escàndol, finalment, ha estat retirat.

I és que si la violència sexual i l’incest poden convertir-se en un entreteniment, la nostra societat té greus problemes. Perquè el videojoc és símptoma d’una malaltia social que cal tractar amb urgència. I no hi pot haver pietat per als que ho permeten. Tampoc per als que hi juguen.